Podem parlar?

Les urgències “respi” del CAP d’aquesta sisena onada estan essent una feina monòtona que ens fa replantejar-nos el sentit de la mateixa. Pacient rere pacient, amb simptomatologia lleu, al qual li fas les mateixes preguntes i per als qui cal seguir el mateix procediment. Això, juntament amb la pressió assistencial produïda pel gran volum de persones que estem visitant aquest dies, fa que la nostra capacitat d’atenció disminueixi i la possibilitat que apareguin errors augmenti.

És ja mig matí i passo el següent, com acostumo a fer, em presento com la infermera de guàrdia i el convido a asseure’s. El pacient em reconeix i s’alegra de veure’m: “ ai, que bé, diu, ja em va visitar vostè divendres passat!” . Assenteixo amb el cap i li somric per sota de la mascareta (el cert és que jo no me’n recordo d’ell).

Començo l’anamnesi: quin és el motiu de consulta?… Des de quan té aquests símptomes?… Ha estat en contacte amb alguna persona que sigui positiva per a coronavirus?…etc…etc… tot seguint el protocol.

Quan arribo a interrogar pel cansament em diu que sí, que està cansat i que ell no és així, que és molt actiu i que no sap perquè està tan cansat (totes les proves que li vam fer la visita passada van sortir negatives, TAR i PCR). Que és un cansament estrany, que no vol anar a treballar i que a ell li agrada la seva feina.

I em pregunta si podem parlar. Es clar, li dic, al mateix temps que deixo d’escriure a l’ordinador  i m’aixeco per asseure’m al seu costat. Llavors comença tot, el plor, l’angoixa, el relat d’una persona que no sap què fer amb la seva vida amb 26 anys tot i tenir feina i casa i parella com ell mateix em diu. L’escolto. I m’explica la seva infància, les dificultats, l’entorn en què va créixer i que va poder abandonar. I ho torna a dir: “no sé què fer amb la meva vida” . I ell no ho sap, però em venen ganes de plorar també, perquè m’emociona veure com de fàcil és, dues vegades, tan sols ha necessitat veure dues vegades a la mateixa persona per poder explicar-li tot el que li passa i demanar ajuda. I la visita em ressitua. No baixis la guàrdia, em dic. Les necessitats de la població hi són. No tot és Covid, inclús quan a priori tot faci pensar que sí.

No vull ser una càrrega!

Avui he començat el dia amb una molt mala notícia: un pacient que havíem seguit durant molts mesos ha decidit acabar amb la seva vida. I ho ha aconseguit.

La seva preocupació principal, a part del trastorn mental pel qual el seguíem? “Ser una càrrega per a la seva família”.

Durant aquests mesos l’hem acompanyat, l’hem seguit i citat fora d’hores. Tot això, a càrrec del nostre propi temps personal. Però no ha estat suficient. No li hem pogut donar resposta a aquest patiment. I no li hem pogut donar perquè el sistema és insuficient i deixa fora els més vulnerables.

Això no s’arregla posant més professionals especialitzats en salut mental als centres. Els més vulnerables no són els que no es poden pagar una teràpia psicològica. Això és simplista i, a més a més, és insultant.

Els més vulnerables són els que el sistema els fa emmalaltir: perquè no tenen un lloc on viure, perquè no poden accedir a una feina o tenir uns drets laborals dignes. Al cap i a la fi, cobrir unes necessitats bàsiques. Quan aquestes necessitats bàsiques són difícils de cobrir i les responsabilitats del dia a dia no es poden assolir (pagar un lloguer o acabar una jornada laboral sense dolor, per exemple), és quan comencen els problemes de tristesa, angoixa o desesperança.

Quan algú, dins un entorn familiar vulnerable, cau i trenca aquest difícil equilibri de “seguir endavant amb la vida” es converteix en una càrrega. Fent a la persona encara més culpable del seu propi patiment i del patiment aliè.

Mentre el sistema en el qual vivim no sigui capaç de construir un sistema de cures fort, posant-lo al centre, deixarem sense alternatives per seguir endavant a la gent que es troba a la perifèria.

El dia ha continuat amb un altre pacient que ahir va venir a Urgències. L’estàvem seguint per una tristesa vital de mesos d’evolució, que finalment havia explotat perquè porta 5 mesos esperant una visita amb Psiquiatria. Ahir va venir perquè es volia suïcidar, va venir a demanar ajuda… El motiu pel qual es volia suïcidar? “No vull fer patir al meu voltant” “Sóc massa jove per ser una càrrega”.

Entremig hi ha hagut diversos pacients amb problemes menys aguditzats, però no menys importants, molts d’ells desencadenats per abusos a la feina, crisis existencials moltes vegades secundàries a aquest sistema capitalista i patriarcal, on només compta qui produeix més i qui s’ajusta més a la normativitat que imposa la societat.

El dia ha acabat amb un altre pacient que hem estat seguint per una malaltia orgànica. Aquesta malaltia no li permet treballar. Està sol a Barcelona. La seva família viu en un altre país amb una situació molt difícil, i depenen d’ell per poder sobreviure. Abans que aparegués aquesta malaltia, ell treballava (produïa per al sistema) però en una feina precària i sense contracte. Quan ha emmalaltit, el sistema no l’ha pogut ajudar, no ha pogut rebre cap compensació econòmica. L’altre dia ens va confessar que s’ha prostituït en una ocasió per poder aconseguir diners i tot això ha fet minvar encara més la seva salut mental. Un familiar l’ajuda quan pot… i un cop més, la ideació suïcida i la maleïda resposta han aparegut: “No vull ser una càrrega per a la meva família”. S’ha donat de marge fins l’estiu per intentar-ho i ja ha preparat les cartes de comiat.

Quant temps ens donarem nosaltres per reaccionar? Com a professionals de la salut no podem contenir-ho tot, i aquesta allau ens aixafarà.

Actualment hi ha moltes campanyes per “permetre’ns estar malament”. I hem de poder estar-ho i anar al psicòleg si així ho necessitem. Però el psicòleg no ha de ser una eina per tenir una resiliència encara més infinita, el psicòleg ens ha de servir per poder afrontar problemes del dia a dia o trastorns mentals que no estiguin causats per dèficits estructurals de la nostra societat. Aquest sistema ens anestesia i ens fa insensibles a les injustícies del dia a dia normalitzant-les o mirant cap a una altra banda.

Treballar a la Primària ens dona el privilegi d’entrar en tot tipus de realitats, ens dona el privilegi de sentir-nos privilegiats i tenir una consciència de classe cada dia. És un privilegi, però de vegades aquestes realitats es fan massa dures i difícils de pair.  

Cuando no llegas

Al salir de la psicóloga me iluminé. “Qué diferencia hay entre tus compañeros que crees que lo llevan mejor y tú?” parecía obvio, pero no lo había visto. Quizás ellas han sabido des del principio que no podíamos llegar a todo, que somos humanos, que no todo depende de nosotras. Y entonces me di cuenta de lo interiorizado que tenía el mensaje de “tienes que llegar a todo, la salud de las personas depende de ti, tú puedes con esto, esto está por encima de todo”. Desde el inicio de la pandemia y desde muchos lugares se nos ha ido conduciendo a este estado mental: sociedad, instituciones, políticos, medios de comunicación…Ahora toca darlo todo porque la gente nos necesita. Nosotros podemos con esto, lo sacaremos adelante. Ahora esto está por encima de tu hijo, tu pareja, tu madre y hermanos. Por encima de tu felicidad y de tus planes de futuro. Ahora toca estar al 100%. Sois heroínas. Estos mensajes no calan igual en todas las personas. Quienes tenemos miedo a decepcionar, algo de inseguridad y somos durillas con nosotras mismas lo interiorizamos más. Y ese nivel de exigencia y de autoexigencia podía ser útil durante los primeros meses, pero ahora se hace extenuante. Ese nivel de exigencia y autoexigencia podría haberse visto correspondido con más recursos, más reconocimiento, más validación de lo que sentimos y nos angustia, pero esto ha brillado por su ausencia desde muchos lugares, sobre todo desde donde se toman las decisiones importantes, y esto genera mucha frustración. Porque no podemos con todo. Porque somos profesionales comprometidas, dedicadas y trabajadoras, pero este sinvivir, este desasosiego, este llevar las energías al límite desde hace más de 16 meses no puede durar mucho más. Porque nuestras familias no pueden aguantarlo mucho más.

Y en esas estoy, recolocándome. La teoría me la estoy aprendiendo, pero esta manera de funcionar la he automatizado. Supongo que para poder estar un poco mejor nos tenemos que situar en otro lugar mental, como aquellos que dicen “tenemos que aprender a convivir con el virus”. Bajar las revoluciones, no machacarse, asumir que no podemos llegar a todo, cuidarse, apoyarse en la red, dejarse arropar por las compañeras, defender lo que crees sin dejarse el aliento, disfrutar de tu vida y de los tuyos…En ese camino ando.

Cuidar-nos els uns als altres

Vaig arribar al CAP unes 3 setmanes després que hagués començat el confinament, a l’inici de tot plegat estava fora d’Europa fent una rotació externa. Quan vaig tornar al centre de salut em vaig trobar tota l’organització capgirada i tots els meus companys de feina amb un aire diferent. Tot havia donat un tomb de 360 graus, havien desaparegut les llistes i consultes de cada Unitat Bàsica d’Atenció, i ara tot el personal estava bolcat a dedicar-se a resoldre 3 grans llistes de pacients.

Per això vull ser metge de família!

Ahir vaig rebre un missatge per Messenger de la Carla.

La Carla és una pacient de la meva consulta de 32 anys que ha decidit fer una aturada a la seva vida i marxar a viure l’experiència de conèixer altres cultures durant 6 mesos.

Ha agafat la motxilla i juntament amb un altre amic han decidit viatjar pel sud-est asiàtic. Van a viure l’aventura.

M’escriu des de Vietnam.

M’explica que des de fa uns dies té diarrea i malestar general. No ha fet febre. De moment no té artràlgies i tolera bé la ingesta oral.

La por

Avui faig consulta en un altre centre. No conec els pacients…

Entra la Rosa. Veig que té 82 anys que no pren medicaments i que consulta poc el metge.

M’explica que consulta perquè se sent estranya. Quan està en una conversa es perd i és com “si no estigués allà”. Diu que perd el fil. De fet, el perd mentre parlem.

Com va la memòria? No gaire bé.

Ha tingut problemes amb els diners? No.

L’autobús i el TAC

Telefònica del dijous. A ultimíssima hora truco al José. El vaig veure fa pocs dies, té unes possibles bronquièctasis a la placa de tòrax i li  he demanat un TAC per a estudiar-ho. No sé pas què deu voler. Marco el número. Espero. No contesta. Penjo i torno a marcar. Ara sí. Després dels intents infructuosos previs per contactar telefònicament amb ell per un altre tema, quan, finalment va venir a la consulta, em va dir que li costava despenjar l’smartphone perquè no se’n sortia amb allò de fer lliscar el dit. Em va demanar que el següent cop li donés temps i que ho intentés diverses vegades seguides, ja que sinó ell trucava al CAP i li deien que esperés, que ja el tornaria a trucar. M’ho vaig apuntar a la història, no fos cas que me n’oblidés.

Carta oberta

Hem rebut aquest escrit que no és una història assistencial en el sentit més estricte, però encaixa perfectament en els objectius dels diaris de trinxera que és reflectir la vida assistencial a l’atenció primària

La  medicina de família és preciosa…no li feu més mal

Competència, confiança, empatia…paraules majors que no perquè les repetim cada dia perden valor, sobretot quan pensem amb tantes i tantes situacions viscudes amb els pacients allà on aquestes paraules es fan tant i tant grans.

Tenim el privilegi d´acompanyar a molta gent. Ens obren les portes de les seves cases i dels seus cors…cal que responguem i que siguem mereixedors d´aquesta confiança. Els pacients no necessiten tècnics. Necessiten professionals.

Treballar amb incertesa

En Pere va venir a la consulta, després de les meves vacances. Control de tensió, posava al motiu de visita.

Tot col·locant el manegot, pregunto: com va, el mal d’espatlla?

Des de fa 5 mesos que anem tractant una dorsàlgia. Primer, feia mal amb els moviments, molt semblant a altres vegades, durant anys. Però fa un mes, va canviar. Feia mal a la nit, i per molt que toquéssim, el dolor era constant, no canviava. Es va demanar una analítica, que era normal.

En Pere, en mira, no contesta. És la seva dona, qui ho fa: Doncs, li segueix fent mal. I es queixa. Hem estat de vacances i s’ha queixat diverses vegades que es trobava malament. I té suors.

Alzheimer i canvi de vida

Són les 19:30h. Em queda la darrera visita del dia: el Jordi Barri. Surto a cridar-lo.

Veig a la seva filla a la sala d’espera, la Fiona.

La Fiona és la petita dels 2 germans, hi ha un altre fill però no el conec perquè no ha vingut mai a consulta (ni d’acompanyant del Jordi ni tampoc de l’Aurora, la seva dona).

L’Aurora té 80 anys.

Des de fa 5 anys l’Aurora segueix controls a consulta i a diferents centres per demència tipus Alzheimer. Als matins, va a un centre de dia on es queda a dinar. El Jordi va a buscar-la a les 17h.

La vida del Jordi i l’Aurora ha canviat molt en aquests 5 anys.

Són una parella molt activa i coneguda al barri: sempre han participat de la vida de la parròquia, canten a una coral i coneixen el veïnat i s’hi han relacionat amb molta fluïdesa tota la vida amb les Associacions de Veïns i altres col·lectius del barri.

El Jordi sempre ha estat esportista: neda habitualment i té una vida molt activa. Ara és ell qui va sol a la majoria d’actes que abans compartien. No vol explicar als coneguts el que està passant. Encara no acaba d’entendre la malaltia de l’Aurora.

L’Aurora s’aixeca al matí i el Jordi li prepara l’esmorzar.

Tenen una ajuda a domicili un parell de cops per setmana per intentar dutxar-la abans d’anar al centre de dia. Però és una lluita diària: l’Aurora, des que s’ha demenciat, no accepta fer-se  la higiene.

El Jordi es baralla: tant sí com no vol que es dutxi. La increpa i li diu que la gent no voldrà estar amb ella perquè fa pudor. Ella s’enfada però no cedeix. Sovint han de claudicar i li preparen els estris perquè sigui el personal del centre de dia qui faci la higiene.

Avui té cita a consulta el Jordi però entra la Fiona.

Està molt angoixada.

M’explica 2 episodis de desorientació espacial de la seva mare. S’ha perdut pels carrers del barri.

En una ocasió, ha sortit amb el seu marit i, mentre ell entrava al mercat a comprar, li ha dit que l’esperés a un banc a fora. Quan ha sortit a buscar-la, no l’ha trobada. Ella havia marxat i ha hagut de passar una estona caminant pel barri fins que l’ha trobada.

En una altra ocasió el Jordi ha hagut de trucar als mossos d’esquadra perquè, mentre passejaven plegats, ha vist uns coneguts a l’altra vorera del carrer. Li ha dit a l’Aurora que esperi un moment en un banc mentre ell anava a saludar-los i quan ha tornat, l’Aurora havia marxat.

La Fiona està preocupada perquè no sap com fer-li entendre al seu pare que l’Aurora té una demència i que cal tenir molta cura. També està tramitant recursos amb la treballadora social per intentar controlar tots els perills que comença a intuir que suposen la situació de la convivència dels seus pares i la malaltia.

Mentre estem parlant a consulta, truquen a la porta. És el Jordi. Són les 20h.

La Fiona i jo fem cara esverada. “On és l’Aurora?”-Li pregunto.

El Jordi contesta tranquil·lament:

“No pateixi, doctora, l’he deixada arreglant-se les ungles al centre de bellesa MariCruz on ja la coneixen. Li li he dit a l’esteticista que quan acabi li recordin que vagi al Centre Cívic (que és molt a la vora) i m’esperi allà”

“Però Jordi -li dic- l’Aurora potser no sap anar al Centre Cívic”

“Sí, doctora, no es preocupi. Fa molts anys que hi anem. Coneix el camí de memòria”

Mentre parlem, busco a internet el telèfon del Centre de Bellesa MariCruz. Truco. Em contesta una noia: “Bona tarda. Sóc la doctora Antón del CAP. Voldria saber si està amb vosaltres l’Aurora?” La noia em contesta que sí que hi era però que fa uns minuts que ha marxat i que li han recordat que havia d’anar al Centre Cívic on l’esperaria el seu home.

Penjo el telèfon.

La Fiona i jo ens mirem amb complicitat.

S’aixeca i em diu:

“Doctora, me’n vaig a buscar-la. Papà, tu queda’t aquí amb la doctora”

El Jordi ens mira estranyat i diu: “Però què passa? L’Aurora ens esperarà allà”.

La Fiona marxa i el Jordi i jo tornem a abordar les dificultats que suposen conviure amb algú que pateix una demència. Li demano que m’expliqui les 2 situacions prèvies en què s’ha perdut l’Aurora. Ell no és conscient que es pugui repetir.

Al cap de 15 minuts truco a la Fiona.

“Doctora, ja l’he trobada. Estava al Parc dels ànecs. No ha arribat al Centre Cívic. Ha entrat al parc i estava asseguda a un banc. L’he trobada tranquil.la. Si us plau, digui-li al meu pare que l’esperem aquí”

El Jordi està molt amoïnat. No vol decebre ni a la seva filla ni a la seva doctora. És un home íntegre i responsable i no li agrada pensar que potser ha fet alguna cosa que hagi suposat un risc per la seva dona. El tranquil·litzo però insisteixo en què cal prendre consciència dels perills que té la malaltia.

En parlarem un altre dia amb més calma, ara ha de sortir corrents per anar a trobar a la seva filla i la seva dona al parc.

La consulta i la saleta ja són buides.

Definitivament, la medicina de família ha de tocar molts fils. La vida és complexa i els pacients i les famílies esperen molt de nosaltres.

Avui, com tants altres dies, me’n vaig amb el dubte a casa:

Estem preparats?