Por

Avui fa mal dia, i estic de domicilis. 
Faig els aguts i crònics que em pertoquen. Hi ha gent fantàstica que et rep a casa seva amb tota la bona fe de qui ve a ajudar-te. 
El darrer domicili, em crida l’atenció per poc usual, surt de la norma habitual dels domicilis. 
Arribo al domicili em trobo el pacient al llit amb tot de menjar i begudes a l’habitació acompanyat per un familiar. Valoro, exploro, pregunto…. Les respostes són confuses, ningú sap ni quan ni com…  intento esbrinar i les meves preguntes s’interpreten de forma hostil. 
Per un moment em sento sola en un domicili aliè, atrapada entre pacient i familiar, que no estan d’acord amb les indicacions que se’ls hi dona.  És de nit i plou, el domicili és estret i jo només puc pensar en el moment de sortir sense que allò se’n vagi de mare. 
Finalment surto al carrer, em tremola tot el cos, no sé si serà només del fred. 

Adoro i m’encanta fer domicilis, però reconec que és una situació de risc, que no és prou valorada.

L’agraïment de la gent no té preu!

La Joana, àvia molt propera a les 90 primaveres, a domicili, en un mas. Ens reben les oques, els galls, els gossos.

Davallada funcional important. No sé molt bé quina és la causa de la davallada (sovint em passa, en sé molt poc). Coincideix amb importants cremades, accidentals, als peus (ai!, el foc i la insensibilitat ensucrada…).

Quin privilegi!

Fa 3 setmanes que la Montserrat va sortir d’alta del sociosanitari on va anar a parar per la fractura del seu fèmur, de 85 anys.

Avui és la tercera visita al seu domicili, on malviu amb la seva germana Anna, de 83 anys, que li fa alhora de mare i que fins ara era, suposadament,  la nostra “cuidadora principal”.

La Montserrat va amb caminador per casa i porta bolquer des de l’ingrés. El gosset que les cuida no pot sortir al carrer perquè ningú no el pot treure. Viuen en un edifici d’un carrer angoixant d’un barri complicat, sense ascensor, amb escales traïdores, on la policia sembla que  hi entra sovint buscant traficants,

Té criteri, no té criteri…

D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.

Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats.

Un dia qualsevol de juliol…

Avui he començat la meva jornada laboral a les 7:45 h. M’agrada arribar una mica abans per preparar la consulta, obrir l’ordenador,..

He realitzat 13 analítiques i després he començat la consulta.

La primera persona que ha entrat per la porta era en Josep. Li agrada ser el primer. Venia a que l’administrés el tractament que es posa cada mes. Té un diagnòstic de malaltia mental. Parlem una estona, m’explica com porta la calor, què fa la mare amb la qual viu i ens acomiadem amb una abraçada.

Passa en Lluís. Ve acompanyat de la seva germana. Fa dos dies va anar a l’hospital per un fort dolor abdominal. Està diagnosticat de DM, obesitat, esquizofrènia. A l’hospital han detectat una anèmia important, i per això han hagut de transfondre-li  2 unitats de sang. L’han derivat a la unitat de diagnòstic ràpid i demà passat té visita amb ells. La germana em diu que beu molta coca cola zero i cervesa sense alcohol, que no ha deixat de beure aquests dies. Vol que jo li digui també que no begui. Parlem tots tres del que més li convé en aquests moments. Hi ha molta empatia en la conversa. Però no m’agrada el seu aspecte. Toca esperar fer proves i resultats.

Cuidadores

Anem a veure en Paco i la Juani a casa seva. Dues persones amb més de 10 malalties cròniques cadascun, que prenen entre tots dos més de 15 medicaments. Fa 70 anys que estan junts, des de la seva infantesa en un cortijo d’Andalusia. Han treballat tota la vida. Han criat 5 fills i 7 nets. Ara, en Paco, hemiplègic, no es pot valdre per ell mateix. Necessita ajuda per tot. La Juana, cardiòpata, és la cuidadora principal. La Juani, tan malalta, tan fràgil!

Carta d’una estudiant de medicina al seu tutor de la rotació de medicina de família

En aquests dos mesos de rotació, he après molta medicina. Molta més medicina de la que s’estudia a la Universitat, molta més de la que ens pregunten als exàmens. En aquests dos mesos, he après que tenim una sala d’espera plena de gent que fa dies que està esperant veure’ns, que hi ha pensat moltes i moltes hores. He après que les persones que entren a la nostra consulta tenen mil problemes més dels que podrem veure amb l’exploració física o totes les proves complementàries del món. He après que els pacients que seuen davant nostre agraeixen que els mirem, que els preguntem, que els deixem parlar, que ploren i que necessiten una mà o un “tot anirà bé”.

L’Antonio i Julian T. Hart

Quan no fa ni quatre dies que va morir Julian T. Hart, la seva llei de cures inverses, es fa present amb tota cruesa a casa l’Antonio.

L’Antonio és un pacient de 67 anys, pràcticament cec i amb una discapacitat intel·lectual lleu. És un senyor extremadament educat, amb unes formes antigues que el fan molt entranyable. Consulta poc, fins ara amb algun amic que s’avé a acompanyar-lo a la consulta. A l’abril se li va diagnosticar un càncer de bufeta urinària arran d’una hematúria que el va dur a l’hospital. Allà li van fer una resecció del tumor, però després no va anar a la visita de seguiment amb l’uròleg que havia d’acabar d’estudiar l’extensió de la malaltia i determinar si s’havien de fer altres tractaments. 

Què s’aprèn en un domicili?

La Pepi és una pacient hiperfreqüentadora: ve molt a la meva consulta.

Només fa 7 mesos que estic en aquest CAP però a ella ja la conec força: 2 o 3 cops al mes ve a consulta i sovint fa demandes d’atenció telefònica.

La Pepi té 81 anys i, entre altres malalties, pateix una insuficiència cardíaca classe funcional III-IV (és a dir, està força limitada en la seva vida diària perquè s’ofega amb petits esforços)

Està casada i alguna vegada (poques) ha vingut amb el seu home a consulta. Encara no tinc clar si té fills.

En els darrers 5 mesos ha fet 2 ingressos hospitalaris per descompensació de la seva malaltia: l’han atès a molts serveis d’urgències i sovint no ha estat possible controlar els símptomes amb la medicació a domicili i ha hagut de reingressar.

Xarxa de seguretat

Vaig a veure l’Amàlia a casa seva. Fa poc que treballo en aquest centre i encara no la conec. No contesta. Al cap d’una estona pico el timbre de la veïna, la Remei, que tinc apuntada a la llista de contactes, i que m’envia el seu fill, que viu al pis de dalt, a obrir el portal.