Què s’aprèn en un domicili?

La Pepi és una pacient hiperfreqüentadora: ve molt a la meva consulta.

Només fa 7 mesos que estic en aquest CAP però a ella ja la conec força: 2 o 3 cops al mes ve a consulta i sovint fa demandes d’atenció telefònica.

La Pepi té 81 anys i, entre altres malalties, pateix una insuficiència cardíaca classe funcional III-IV (és a dir, està força limitada en la seva vida diària perquè s’ofega amb petits esforços)

Està casada i alguna vegada (poques) ha vingut amb el seu home a consulta. Encara no tinc clar si té fills.

En els darrers 5 mesos ha fet 2 ingressos hospitalaris per descompensació de la seva malaltia: l’han atès a molts serveis d’urgències i sovint no ha estat possible controlar els símptomes amb la medicació a domicili i ha hagut de reingressar. Continua llegint

Anuncis

Xarxa de seguretat

Vaig a veure l’Amàlia a casa seva. Fa poc que treballo en aquest centre i encara no la conec. No contesta. Al cap d’una estona pico el timbre de la veïna, la Remei, que tinc apuntada a la llista de contactes, i que m’envia el seu fill, que viu al pis de dalt, a obrir el portal. Continua llegint

Vides separades

La filla de la Sra. Teresa acut a la consulta de la infermera per parlar de la seva mare. Vivia sola en el poble i ha anat a viure amb ella perquè trobava que alguns dies no es feia el dinar i es trobava  molt sola d’ençà que va morir el pare. Té dificultats per caminar.

Li preocupa una ferida que té al turmell i demana a la infermera si pot anar al domicili per veure si s’està curant bé la ferida. Queden per una visita a domicili al dia següent.

Quan arriba al domicili troba amb la pacient i la filla a la gestora de casos del CAP. Ha anat a valorar el domicili i els recursos que necessita la Sra. Teresa. Les va activar el metge de la pacient. La infermera no en sabia res. I troba a la gestora fent part de la feina que ella sempre havia fet: valoració del domicili, dels recursos humans (cuidadors, família) i de l’entorn que té la pacient . Continua llegint

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure. Continua llegint

Diaris de trinxera: prop de 5 anys fent visible l’atenció primària

Necessitem més històries!

Acabo de descobrir aquesta web i m’agrada molt. Molt bona reflexió a la història “Les paraules (i els seus efectes secundaris)”. Jo diria que alguns metges també haurien de tenir en compte l’efecte secundari de les no paraules.  Per desgràcia m’acabo de convertir en pacient crònica de cop i la manca de les paraules i d’empatia per part del metge especialista m’ha deixat més malament que el diagnòstic en si.  Sort en tinc del meu metge de capçalera que val un imperi!
Salut!

(comentari a una de les històries publicades)

Era el dia de Sant Jordi de l’any 2012 i començava l’aventura d’aquest bloc. Més de 350 històries de la vida a l’atenció primària han estat penjades a la xarxa. Algunes són simplement històries humanes, altres expressen problemes del sistema, altres dificultats relacionals, també conflictes ètics o legals. L’objectiu inicial del bloc, que el trobeu cada cop que l’obriu, es manté :  Reflectir l’activitat assistencial dels professionals d’atenció primària en el seu dia a dia: diverses activitats, situacions, conflictes, demandes… posar en evidència per a la reflexió situacions quotidianes que es presenten a les nostres consultes, ens els mitjans de comunicació, en els comunicats del polítics, i que tenen un impacte positiu o negatiu per la salut o la seguretat dels pacients, per la dignitat dels professionals de l’atenció primària, o per l’eficiència del sistema. La intenció és fer més VISIBLE la feina que fem en el dia a dia a l’atenció primària. Continua llegint

Conversa telefònica

Conversa mantinguda amb una metgessa del servei de geriatria d’un hospital comarcal amb motiu de donar l’alta a una senyora de 88 anys que pateix una demència avançada, enllitada des de fa un any i mig, perfectament cuidada per la seva família.

  • Metgessa hospital (MH): et truco per dir-te que avui donem l’alta a la Sra….. que no sé si coneixes. Havia ingressat per una infecció respiratòria, ara està més bé. Com que aquesta senyora té risc de fer ingressos repetits, perquè ara ve l’hivern i hi ha més infeccions, crec que hauria de ser atesa pel programa PADES

Continua llegint

Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint