Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint

Anuncis

Però…, què s’han cregut?

La Maria té 84 anys, viu sola, en una habitació rellogada en un mas proper al poble.

Es va quedar vídua fa 4 anys. Va viure un temps en un pis de la capital de comarca, però va acabar tornant al poble perquè no se’l podia pagar. Els seus nebots mai s’han interessat per ella.

Té un deteriorament cognitiu associat a l’edat (no una demència), però encara conserva un acceptable grau d’autonomia. Continua llegint

L’alta

Divendres ens vam assabentar que donarien l’alta a un pacient de la nostra UBA després de sis mesos d’ingrés.
Es tracta d’en Jaume, un senyor de 61 anys que vivia sol en una habitació mal ventilada i estreta, en un pis compartit amb una família amb qui no té cap mena de vincle, en un 5è pis sense ascensor d’un barri perifèric. Sabem que tenia fills, però no els vam conèixer mai, ell no hi tenia cap mena de relació. Era fumador, tenia una cardiopatia isquèmica i també problemes greus amb l’alcohol, amb una desnutrició proteica i una hepatopatia crònica. Passava temporades llargues sense venir, apareixia a fer-se cures. Un dia va presentar una cel·lulitis amb febre alta i hipotensió. El vam enviar a l’hospital, on ha estat ingressat tot aquest temps, de l’hospital a un centre sociosanitari i viceversa, patint amputacions successives a ambdues cames. El darrer mes havia estat ingressat en una unitat de convalescència. Continua llegint

Si l’especialista no ho pot resoldre, que se’n faci càrrec el metge de capçalera

En Joan té 90 anys. És vidu. Viu sol, prop del seu fill. El cuida una neta.

Insuficiència respiratòria, renal, cardíaca. Artritis reumatoide. No hi sent massa bé, ni amb el “sonotone”. Pren 12 medicaments, entre els quals, prednisona.

Passa el dia assegut al sol, si fa bon temps, o davant de la llar de foc, si fa fred.

Té la pròtesi de maluc descalçada, amb molt dolor. No pot prendre antiinflamatoris per la insuficiència renal. Els mòrfics li provoquen basques i somnolència. Els antiepilèptics, mareig i inestabilitat. Paracetamol i metamizol, cap efecte. Continua llegint

Emergències…?

Un matí qualsevol en un consultori local del sud de Catalunya.

8 del matí. Reviso resultats d’analítiques… La Fina, embarassada, té un sediment patològic i cultiu positiu per E. Coli; la truco per telèfon per explicar-li; li deixo la prescripció a punt al mostrador. PCR de parotiditis positiu en la saliva d’en Marc: el truco per explicar-li mesures de protecció per intentar evitar la transmissió de la malaltia.

La primera visita és la Irene, una dona en emergència social: plora desconsoladament; l’acaben d’acomiadar de la seva feina; té 53 anys… Dubta poder tornar a treballar. Té dos fills i viu sola amb ells.

……….

Truquen a mitja consulta. Han trobat un home mort a terra, al costat del seu llit. Vaig al domicili: El Màrius té signes de possible traumatisme cranial; probablement ha caigut del llit en intentar aixecar-se; es tracta, però, d’una mort accidental; comparteixo amb el metge forense i activo procediment per a certificació judicial.

Quan torno a la consulta m’esperen una colla de pacients… Continua llegint

Sóc una infermera del món rural

He estat treballant durant molt anys en un poblet petit de muntanya. Allà va començar el meu camí de l’Atenció primària, després de temps treballant a l’hospital.

Un dels meus primers pacients d’aquell poble, va ser un noi jove amb una diabetis. Durant molts anys el vaig anar atenent per diferents motius. Vam establir una relació de confiança important. Continua llegint

Diaris de trinxera, el nostre dia a dia. Una realitat invisible

Ahir va tenir lloc la presentació del llibre Diaris-de-trinxera-el-nostre-dia-a-dia. Una realitat invisible, que recull els 50 relats més llegits del blog diarisdetrinxera. Era el dia de Sant Jordi…

Origen: Diaris de trinxera, el nostre dia a dia. Una realitat invisible