Julia

Avui és dimarts. En realitat és igual quin dia sigui, és un altre dia que ens fa despertar dins aquest malson. Però avui, dimarts, ens hem aixecat amb més força, gràcies als missatges d’una de les milers i milers de persones que acudeixen als Centres d’Atenció Primària. I crec, amb el seu permís, que per explicar la seva història, el millor és reproduir el que ella ens ha transmès.

Hola Dra., buenos dias! Estoy  profundamente agradecido por la ayuda e interés personal que me ha brindado. De no ser así, seguro que sería una menos.

Ayer cuando me trajo la ambulancia,  me dijeron que tenía que esperar horas, para ser atendida.  No pasaron media hora, cuando no podía respirar.  Avisé y tenía el oxígeno en 75. Enseguida me atendieron.

Y aquí estoy,  ingresada. Justo en la planta que está un amigo enfermero.

 Sigo sin fiebre

 Dicen que avanzó al otro pulmón

 Julia, és una dona de 52 anys que la primera setmana de març tornava d’un viatge a Roma. Havia marxat a veure uns familiars que allà hi viuen. És hipertensa i viu amb el seu marit de 71 anys amb un munt de comorbiditats.

Va consultar per primera vegada per una tosseta recurrent i febrícula. L’exploració era normal. Els diferents professionals sanitaris i no sanitaris que la van atendre i sobretot les seves metgessa i infermera de capçalera, han estat diàriament fent el seguiment telefònic del seu estat. Això ha fet que tornés al CAP en dues ocasions més. No ho veiem clar. La incertesa a què estem habituats, actualment és per moments, insuportable. La primera vegada que la vam fer tornar, va comportar una primera atenció al nostre hospital de referència. Les exploracions complementàries feien decidir que la pacient tornés a domicili. La segona vegada, insisteixo, fruit del seguiment telefònic diari a la Júlia, ha comportat, aquest cop si, l’ingrés.

Des de la seva solitud a una habitació anònima de l’hospital, Aquest matí per whatsapp, ens donava amb esperança les gràcies a tots els professionals d’Atenció Primària que cada dia estem lluitant per sortir d’aquest malson.

Força i ànims! Per tots nosaltres!

Atenció Primària

Queixes

Al menjador del CAP, la Dra Garcia es queixa de les persones que venen “d’urgències” per motius banals, burocràtics, crònics. Explica un cas, un altre. Una infermera li fa costat, explicant altres casos igualment “banals”. Altres metges i infermers participen en el debat qüestionant la conducta dels pacients i queixant-se de la mala utilització del servei “d’urgències”.

La realitat en el nostre EAP és que la majoria de metges tenen més de 10 dies de demora per cita prèvia. I no hi ha altra opció que “venir d’urgències” per accedir a visita en el dia per un problema agut o un assumpte burocràtic (IT, recepta…) que cal resoldre sense demora.

Què han de fer les persones que necessiten que se’ls resolgui el seu problema avui? Continua llegint

He perdut 12 kg.

Ha entrat la Juana a consulta. És la pacient 31 d’avui divendres, vaig una mica cansada ja.

No la conec. En l’any i mig que porto a aquest CAP no ha vingut mai.

Avui estic a consulta amb el Jan, un estudiant de 3r de medicina. Vol ser cirurgià però té una gran actitud a consulta de primària. Seria un bon metge de família i comunitària.

-”Bon dia, Juana. Què et passa?”

-”He perdut 12 kg des de febrer. El metge m’ha dit que vingui aquí per estudiar-ho i que em pugueu donar una solució” Continua llegint

Cuidadores

Anem a veure en Paco i la Juani a casa seva. Dues persones amb més de 10 malalties cròniques cadascun, que prenen entre tots dos més de 15 medicaments. Fa 70 anys que estan junts, des de la seva infantesa en un cortijo d’Andalusia. Han treballat tota la vida. Han criat 5 fills i 7 nets. Ara, en Paco, hemiplègic, no es pot valdre per ell mateix. Necessita ajuda per tot. La Juana, cardiòpata, és la cuidadora principal. La Juani, tan malalta, tan fràgil! Continua llegint

Carta d’una estudiant de medicina al seu tutor de la rotació de medicina de família

En aquests dos mesos de rotació, he après molta medicina. Molta més medicina de la que s’estudia a la Universitat, molta més de la que ens pregunten als exàmens. En aquests dos mesos, he après que tenim una sala d’espera plena de gent que fa dies que està esperant veure’ns, que hi ha pensat moltes i moltes hores. He après que les persones que entren a la nostra consulta tenen mil problemes més dels que podrem veure amb l’exploració física o totes les proves complementàries del món. He après que els pacients que seuen davant nostre agraeixen que els mirem, que els preguntem, que els deixem parlar, que ploren i que necessiten una mà o un “tot anirà bé”. Continua llegint

30 de novembre

Matí del 30 de novembre. Últim dia de vaga d’ AP.

Soc metgessa de família d’ un equip urbà i avui estic de serveis mínims.

No he parat però no he tingut moltíssima feina.

Entre visita i visita, esgarrapo segons per mirar el mòbil i veure que està passant. Tinc una sensació estranya: el meu entorn continua de vaga i en canvi, a la premsa i a les xarxes socials sembla que tot hagi tornat a la “normalitat”. Continua llegint

Ningú no és perfecte

De vegades, ens envien del laboratori clínic notes com: “no mostra”, “mostra insuficient”, “mostra hemolitzada”, “mostra incorrecta”. Quan hem volgut esbrinar quin és el problema, mai ens n’hem sortit. És com parlar amb una paret.

Sempre ens hem d’espavilar per resoldre la situació. Sovint, cal contactar amb el pacient i tornar a recollir la mostra. Queda implícita la idea que nosaltres, els de la primària, hem comés algun error. I que el laboratori és perfecte. Continua llegint