Emocions fortes

Acabo amb més d’una hora de retard i això que han faltat set persones. Com que torno de vacances hi ha visites agafades amb antelació i quan passa això falla més gent. O ja es troben bé o s’han oblidat de la visita.

Com pot ser que hagi acumulat tant retard? Repasso mentalment la llista. M’ha vingut a veure el José Antonio. Ja ha superat l’any de baixa laboral i no ha de recollir els comunicats, però em vol explicar com ha passat l’estiu. Està content perquè ha pogut estar amb el seu fill, que viu amb la mare i que durant el curs quasi no veu. Sembla que la llum al final del túnel de la greu depressió que ha patit brilla cada cop amb més força.

El que calgui

L’Hortènsia va arribar al barri fa poc més d’un any. Acompanyava a la consulta al seu fill Ramiro, de 15 anys i amb síndrome de Down. El seu marit i ella havien decidit deixar casa seva, les seves feines i els altres fills, ja emancipats, al seu país llatinoamericà per mirar de trobar una atenció millor per al Ramiro, amb qui, des de l’arribada de la pubertat, era cada cop més difícil conviure. No li era possible comunicar-se amb paraules, i cada cop es posava més agressiu i al seu país no trobaven els recursos que l’ajudessin a estar millor.

Aquí han trobat una escola on el Ramiro es troba a gust i una associació que els facilita una atenció integral que fins ara no havien trobat.

Tinc el meu orgull, doctora!

En Pere, de 75 anys, ve pels resultats de les noves analítiques. Fa uns mesos, arran d’una anèmia macrocítica, vaig detectar un dèficit de vitamina B12. Al fer la història clínica, en Pere m’explica que a penes menja carn.

“Com és això?”

En Pere, jubilat, viu sol. Cobra uns 600€ de pensió.

“Amb això he de pagar-ho tot. De vegades, em quedo en números vermells… depèn d’allò que he de pagar.”

Però el problema és un altre

El senyor Joan té 84 anys, viu i està sol, té dolor.

Tinc escales per avaluar el seu dolor, tinc un arsenal terapèutic que no li basta el que li quedi de vida, per assajar-los tots, però…… pel que crec que seria el conhort més important per al seu dolor: NO ESTAR SOL… no tinc res!

Allò que no es pot explicar

A la consulta, de vegades tinc la sensació que hi ha dies temàtics. Aquells en els quals els diagnòstics s’agrupen al voltant d’un òrgan, una especialitat, una patologia, un patiment. No només l’estacionalitat agrupa els diagnòstics (grips i pneumònies a l’hivern, malalties exantemàtiques a la primavera) sinó les polítiques, les lleis, els codis postals, la pobresa. Aquestes consultes tenen una densitat específica. Les paraules es condensen a l’aire a mesura que es pronuncien, algunes fins i tot, sembla que cristal·litzin i, en contacte amb la pell, amb les orelles, esquincin. Aquesta densitat fa que l’ambient sigui poc o gens respirable per ambdues persones presents. El ball de l’anamnesi i el temps, s’aturen. Una persona es buida (temporalment) i l’altra és sobrepassada per les paraules, el patiment, la impotència.

La desgràcia

“-¿Quién le ha enseñado a usted todo eso, doctor?

La respuesta vino inmediatamente.

-La miseria.”

Albert Camus, La Peste.

Observem l’existència de la desgràcia cada dia. I sembla que cada dia, amb les polítiques actuals, més sovint. Concretament cada 6 minuts.

Sense cobertura

Algú ha dit a la Maria que vingués a la consulta… Que jo la podia ajudar… En els 10 minuts de cita prèvia de què disposa hem d’afrontar la seva situació.

Fa 15 dies la seva parella es va suïcidar. Ella havia estat mare feia poc, uns 15 dies. No estava casada. No treballa. No és beneficiària. No té cap pensió ni cap cobertura. Té dos fills d’un matrimoni anterior, d’una parella absent, “masclista” (segons diu) que no col·labora en res. No té família aquí; és una immigrant… sense papers.

Crònic

Crònic:
[del ll. chronĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. khronikós ‘relatiu al temps’, der. de khrónos ‘temps’].

adj  De llarga durada; antic; arrelat, inveterat, durador, persistent, permanent, vell, etern, constant, immutable. Crònic.

Qüestió de fe

Estic auscultant els pulmons d’una dona de 40 anys quan veig que té unes taques a la pell. Li pregunto si se n’ha adonat i em diu que sí, que ja ha anat a un naturista i li ha dit que les taques eren a causa que s’havia quedat sense flora intestinal i baixa de defenses. Ja estava en tractament amb tres productes diferents, tots “naturals”. Miro amb atenció les taques i veig que és una pitiriasi rosada i així li explico.

Què és urgent?

La Maria, de 32 anys, ve a la consulta acompanyada de la seva mare. Explica que, fa uns temps, té sensació d’ofec, amb opressió al mig del pit…

“Potser són els nervis…”

Viu amb la seva parella a casa dels pares. Fa més d’un any que l’empresa no li paga el sou… Però segueix treballant, perquè com que l’assumpte “està pendent de judici”, no vol perdre la feina… Què no vol perdre? Una feina per la qual no cobra!

No busca una altra feina… Perquè… No perdrà la que fa temps que té, sense dret a l’atur, ni indemnització… Si marxés, encara que sigui amb l’argument que fa més d’un any que no li paguen, no tindria dret a l’atur…

Una persona ha de treballar sense cobrar “ad infinitum”? De què ha de viure? Potser “els que manen” creuen que es pot deturar el temps de pagar factures, d’haver de comprar menjar…

D’altra banda em pregunto… Si els sanitaris hem d’atendre els problemes de salut “urgents” al moment… Com és que els jutges no ho han de fer?

Són més urgents els mocs d’un nen que els ingressos d’una família?