Però el problema és un altre

El senyor Joan té 84 anys, viu i està sol, té dolor.

Tinc escales per avaluar el seu dolor, tinc un arsenal terapèutic que no li basta el que li quedi de vida, per assajar-los tots, però…… pel que crec que seria el conhort més important per al seu dolor: NO ESTAR SOL… no tinc res! Continua llegint

Allò que no es pot explicar

A la consulta, de vegades tinc la sensació que hi ha dies temàtics. Aquells en els quals els diagnòstics s’agrupen al voltant d’un òrgan, una especialitat, una patologia, un patiment. No només l’estacionalitat agrupa els diagnòstics (grips i pneumònies a l’hivern, malalties exantemàtiques a la primavera) sinó les polítiques, les lleis, els codis postals, la pobresa. Aquestes consultes tenen una densitat específica. Les paraules es condensen a l’aire a mesura que es pronuncien, algunes fins i tot, sembla que cristal·litzin i, en contacte amb la pell, amb les orelles, esquincin. Aquesta densitat fa que l’ambient sigui poc o gens respirable per ambdues persones presents. El ball de l’anamnesi i el temps, s’aturen. Una persona es buida (temporalment) i l’altra és sobrepassada per les paraules, el patiment, la impotència. Continua llegint

La desgràcia

“-¿Quién le ha enseñado a usted todo eso, doctor?

La respuesta vino inmediatamente.

-La miseria.”

Albert Camus, La Peste.

Observem l’existència de la desgràcia cada dia. I sembla que cada dia, amb les polítiques actuals, més sovint. Concretament cada 6 minuts. Continua llegint

Sense cobertura

Algú ha dit a la Maria que vingués a la consulta… Que jo la podia ajudar… En els 10 minuts de cita prèvia de què disposa hem d’afrontar la seva situació.

Fa 15 dies la seva parella es va suïcidar. Ella havia estat mare feia poc, uns 15 dies. No estava casada. No treballa. No és beneficiària. No té cap pensió ni cap cobertura. Té dos fills d’un matrimoni anterior, d’una parella absent, “masclista” (segons diu) que no col·labora en res. No té família aquí; és una immigrant… sense papers. Continua llegint

Crònic

Crònic:
[del ll. chronĭcus, -a, -um, i aquest, del gr. khronikós ‘relatiu al temps’, der. de khrónos ‘temps’].

adj  De llarga durada; antic; arrelat, inveterat, durador, persistent, permanent, vell, etern, constant, immutable. Crònic.

Continua llegint

Qüestió de fe

Estic auscultant els pulmons d’una dona de 40 anys quan veig que té unes taques a la pell. Li pregunto si se n’ha adonat i em diu que sí, que ja ha anat a un naturista i li ha dit que les taques eren a causa que s’havia quedat sense flora intestinal i baixa de defenses. Ja estava en tractament amb tres productes diferents, tots “naturals”. Miro amb atenció les taques i veig que és una pitiriasi rosada i així li explico. Continua llegint

Què és urgent?

La Maria, de 32 anys, ve a la consulta acompanyada de la seva mare. Explica que, fa uns temps, té sensació d’ofec, amb opressió al mig del pit…

“Potser són els nervis…”

Viu amb la seva parella a casa dels pares. Fa més d’un any que l’empresa no li paga el sou… Però segueix treballant, perquè com que l’assumpte “està pendent de judici”, no vol perdre la feina… Què no vol perdre? Una feina per la qual no cobra!

No busca una altra feina… Perquè… No perdrà la que fa temps que té, sense dret a l’atur, ni indemnització… Si marxés, encara que sigui amb l’argument que fa més d’un any que no li paguen, no tindria dret a l’atur…

Una persona ha de treballar sense cobrar “ad infinitum”? De què ha de viure? Potser “els que manen” creuen que es pot deturar el temps de pagar factures, d’haver de comprar menjar…

D’altra banda em pregunto… Si els sanitaris hem d’atendre els problemes de salut “urgents” al moment… Com és que els jutges no ho han de fer?

Són més urgents els mocs d’un nen que els ingressos d’una família?