El neguit

M. té un càncer de pulmó avançat. Ahir vaig rebre una alerta de l’hospital on me n’informaven. No sabia que estigués ingressat.

M. té 91 anys i és molt fràgil. No hi ha un tractament curatiu per oferir-li. Fins ara ha viscut sol, tot i les seves limitacions, amb la supervisió dels fills. És una persona molt lliure.

Des de l’estiu, l’he visitat moltes vegades a consulta i a casa. Es queixava de diverses coses. Tenia molts motius per les queixes. Jo l’explorava i ho orientava i intentava evitar-li proves i desplaçaments fora de casa.

Em deia que s’ofegava. Però té una malaltia pulmonar obstructiva crònica i un cor dilatat i s’havia ofegat altres vegades. Em deia que perdia pes però continuava enèrgic fent les seves coses com abans.

Jo ajustava el tractament de les seves múltiples malalties. Una mica d’això una mica d’allò, intentant frenar la descompensació. Li trucava i el visitava sovint per veure si millorava. Feia el que podia.

De tant en tant, sentia una remor al cap, la sensació de no entendre per què passaven els mesos i no millorava. Tanmateix hi ha massa soroll al meu voltant. Faig massa coses a l’hora. Sovint no tinc control.

No ho vaig veure venir.

No li he demanat ni una radiografia en tots aquests mesos.

Des d’ahir tinc un neguit. L’intento ensorrar dins meu sota la quantitat de trucades, visites i tràmits que m’ocupen la jornada al CAP. Tinc por de trucar-li i que em confronti. Sé que no hagués canviat gaire el que passarà però no em tranquil·litza.

Finalment, he parlat amb ell. Hem quedat per demà. Cap retret, la confiança de sempre. Però el neguit no marxa.

“Gracias, cuídate mucho”

Siento un cansancio emocional, de aquel que solo se quita con caricias que hoy no nos podemos dar. Pienso en mis compañeras del hospital, de las residencias, de los hoteles-salud, de los pabellones, cada día, aguantando la presión asistencial, trabajando de manera agotadora turno tras turno. Pienso en el trabajo reorganizado que estamos realizando desde la atención primaria, cambiante según las necesidades, con la angustia de la incertidumbre siempre. Pero en lo que más pienso es en los pacientes y en su sufrimiento, estén o no contagiados.

Joaquín vive y cuida de su madre, totalmente dependiente, desde hace más de seis años. Antes había cuidado de su padre enfermo de Alzheimer hasta que murió. Lo llamo para ver si necesitan alguna cosa, para saber cómo se encuentran. Me dice que están bien.  Cuenta que, desde que empezó el confinamiento, ha rechazado el servicio de la trabajadora familiar a domicilio porque era demasiado riesgo, no iban protegidas y cada día era una diferente.  Me explica que se encarga él de todo, “si no tardo una hora pues tardo dos, total no tengo otra cosa que hacer”.  Escucho y doy soporte. Recibe pocas llamadas y Joaquín tiene ganas de hablar. Lo noto inquieto. Como si tuviera algo importante que decirme, pero no acaba de hacerlo. Entonces, justo antes de despedirme se lanza:

Respecte a les decisions

Ve la Remei a la consulta, em diu que està cansada de fer dietes que mai li funcionen. Les suporta una temporada però després cau de nou en la dieta de sempre. Assegura que no menja per tenir el pes que té. Em comunica que ha decidit fer-se una gastrectomia, ja n’havíem parlat del tema, inclús amb endocrinologia, tot i el seu IMC de 42, a la seva edat no acaba d’entrar en cap protocol. La Remei té 74 anys. Ha trobat una clínica privada que li fan, pagant el preu dels estalvis de la seva vida. Donat  que la decisió és conscient i lliure assumint els riscos que comporta, acompanyo en aquest procés.

El relato, la medicina que los pacientes nos enseñan

Conozco a Pilar y Juan desde hace más de ocho años. Siempre se han visitado en su mutua privada, venían a la  consulta a enseñarme la multitud de informes y pruebas complementarias de los diferentes especialistas que les llevaban, y por supuesto a pedir las recetas, a veces interminables listas de la compra, que debían a la farmacia.

Tras la consulta habitualmente me sentía frustrada, ocupaban mucho del escaso tiempo que tenía y sin embargo, tenía la sensación de que como médico no había aportado absolutamente nada. Media hora, que restaba de una correcta atención a otros pacientes, que quizá lo necesitaran más.

Mort d’un “Nadie”

Mort d’un “Nadie¹“

Avui ha mort el Ricard. Ho ha fet a casa seva, com ell volia, com havíem parlat fa uns dies, quan nosaltres li vam oferir poder fer-ho en un altre lloc on podria estar més cuidat.

Però ell va triar morir a casa, acompanyat pel seu fill i atès per nosaltres, la seva infermera, la seva metgessa i la treballadora social del CAP. Enmig del fum de les cigarretes que ell (fins dos dies abans de morir) i el seu fill encenien sense descans, en un entorn ple de brutícia i mala olor.

La Maria vol morir a casa

Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.

La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.

Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella.

Però…, què s’han cregut?

La Maria té 84 anys, viu sola, en una habitació rellogada en un mas proper al poble.

Es va quedar vídua fa 4 anys. Va viure un temps en un pis de la capital de comarca, però va acabar tornant al poble perquè no se’l podia pagar. Els seus nebots mai s’han interessat per ella.

Té un deteriorament cognitiu associat a l’edat (no una demència), però encara conserva un acceptable grau d’autonomia.

Vetllant el seu son

La Maria plora sense parar. S’acaba de morir el seu marit a l’hospital. Plora per la seva mort però sobretot plora perquè “no m’han deixat acomiadar-me d’ell, després de 50 anys junts!!!”. “Jo, que em vaig acomiadar de tothom, de la mare, del meu germà…, perquè no vaig poder fer-ho del meu company de 50 anys?”.

Luís

En Luís vivia amb la seva mare fins que va morir fa 13 anys, quan el vaig conèixer. No té família aquí ni tampoc massa enlloc, ni amics ni ningú… Beu massa. Al cap d’un temps se li diagnostica una encefalopatia de Wernicke derivada de l’alcoholisme, una diabetis insulinodepenent, i una patologia urològica inespecífica, de la qual no sabem exactament el nom ni el tractament.

No fa calor, però…

Aquell dissabte estava treballant per una mútua, fent assistència domiciliària.

Avisen per un senyor que ha begut i que no es troba bé. Imagino que hauré de visitar una intoxicació aguda per alcohol, però no imagino bé.

En Jaume té 45 anys. Explica que fa 3 mesos l’ha deixat la seva dona i, per oblidar-la, beu.
Però avui no es troba bé.

Fa una setmana que no menja, no té forces i cau per les escales del maleït dúplex, en el qual vivia amb la seva dona.