Podem parlar?

Les urgències “respi” del CAP d’aquesta sisena onada estan essent una feina monòtona que ens fa replantejar-nos el sentit de la mateixa. Pacient rere pacient, amb simptomatologia lleu, al qual li fas les mateixes preguntes i per als qui cal seguir el mateix procediment. Això, juntament amb la pressió assistencial produïda pel gran volum de persones que estem visitant aquest dies, fa que la nostra capacitat d’atenció disminueixi i la possibilitat que apareguin errors augmenti.

És ja mig matí i passo el següent, com acostumo a fer, em presento com la infermera de guàrdia i el convido a asseure’s. El pacient em reconeix i s’alegra de veure’m: “ ai, que bé, diu, ja em va visitar vostè divendres passat!” . Assenteixo amb el cap i li somric per sota de la mascareta (el cert és que jo no me’n recordo d’ell).

Començo l’anamnesi: quin és el motiu de consulta?… Des de quan té aquests símptomes?… Ha estat en contacte amb alguna persona que sigui positiva per a coronavirus?…etc…etc… tot seguint el protocol.

Quan arribo a interrogar pel cansament em diu que sí, que està cansat i que ell no és així, que és molt actiu i que no sap perquè està tan cansat (totes les proves que li vam fer la visita passada van sortir negatives, TAR i PCR). Que és un cansament estrany, que no vol anar a treballar i que a ell li agrada la seva feina.

I em pregunta si podem parlar. Es clar, li dic, al mateix temps que deixo d’escriure a l’ordinador  i m’aixeco per asseure’m al seu costat. Llavors comença tot, el plor, l’angoixa, el relat d’una persona que no sap què fer amb la seva vida amb 26 anys tot i tenir feina i casa i parella com ell mateix em diu. L’escolto. I m’explica la seva infància, les dificultats, l’entorn en què va créixer i que va poder abandonar. I ho torna a dir: “no sé què fer amb la meva vida” . I ell no ho sap, però em venen ganes de plorar també, perquè m’emociona veure com de fàcil és, dues vegades, tan sols ha necessitat veure dues vegades a la mateixa persona per poder explicar-li tot el que li passa i demanar ajuda. I la visita em ressitua. No baixis la guàrdia, em dic. Les necessitats de la població hi són. No tot és Covid, inclús quan a priori tot faci pensar que sí.

Demanar perdó

En aquesta pandèmia, massa sovint hem vist errades comeses per nosaltres mateixos, per companys degut a les circumstàncies del dia a dia com ara agendes immenses, poc personal administratiu atenent un gran volum de trucades i ciutadans que acudeixen al CAP presencialment, haver de doblar torn perquè falta personal per vacances, etc ., situacions que han influït molt negativament en la qualitat de l’assistència, i han repercutit directament en la salut dels nostres pacients.

Fa uns dies, just tornant de vacances,  vaig atendre  telefònicament a la Maria. El motiu de la trucada era “dolor al peu que li impedeix caminar”. La Maria té 59 anys i fa 10 va ser diagnosticada de neo de mama, actualment en remissió. Cap altre tema important a tenir en compte.

• Hola Maria, soc la Marga, la teva infermera. Com et trobes? Tinc una nota per trucar-te perquè et fa mal el peu…..
• Ostres Marga, no em puc creure que em truquis ara, després de 17 dies des que vaig anar al CAP. Ningú em va visitar i em van dir que el metge em trucaria. Vaig esperar dos dies i finalment vaig anar a l’hospital d’urgències perquè no podia aguantar de dolor i el peu s’anava inflant com una bota.
• Uf! Ho sento!! Acabo d’incorporar-me de vacances però em sap molt greu això que m’expliques!!

Mentrestant reviso quan ha estat gestionada la visita i efectivament fa 15 dies que es va programar. Segurament ha estat un error pel col·lapse que es va tenir a recepció durant els dies de la 5a onada.

I ara què puc fer??

• Maria ho sento molt. Perdona’ns per aquesta equivocació. Explicaré el teu cas perquè no torni a passar. Saps que estem en un moment de molta pressió assistencial i que els errors a vegades apareixen sense voler. …

Una altra trucada. Ara és la Neus de 62 anys. El motiu de la trucada és “molt cansament i que no es troba bé”. Té HTA, hipotiroïdisme i obesitat, i és la cuidadora del seu marit, un senyor amb càncer d’esòfag que necessita moltes cures.

• Hola Neus, soc la Marga, com estàs?
• Hola Marga, ja has tornat de vacances? Suposo que has pogut descansar de tots nosaltres…

(Ens coneixem de fa molts anys i hi ha una relació de confiança molt forta amb ella).

Doncs mira, fa un temps que no sé que em passa, però no estic bé. No és el cansament de sempre, és molt més. Pensava que era per la calor, però crec que tinc alguna cosa que no em funciona bé.

• Hauràs de venir a consulta al CAP i et visitarem conjuntament amb el metge. D’acord? Però deixa’m que revisi la teva història i les teves últims anàlisis que et vas fer aquest any pel control de la tiroide.
• Les anàlisis han d’estar bé perquè ningú m’ha trucat per informar-me. Fa 5 mesos que me’ls vaig fer.
• Ui!! Veig que en l’última analítica hi ha una glicèmia bastant elevada i això podria provocar aquest cansament. Bé, si pots venir aquest matí, et visitaré amb el metge i acabem de veure on està el problema….

I perdona Neus per no haver estar al cas de la teva anàlisi. Em sap molt greu no haver-lo revisat abans.  No sé com ha pogut passar. Et demano que ens disculpis tan al metge com a mi.

Aquestes errades que semblen simples, són molt importants tant per als pacients com per a nosaltres. I no són errades per negligència ni per deixadesa. Són per múltiples causes. En aquests moments la pressió assistencial és i ha estat tan forta en la majoria de CAPs, que quan portes un elevat número de pacients atesos sigui de manera presencial o telefònica, ja no estàs al cent per cent  de les teves capacitats. A vegades, no estàs ni al 50%. Hi ha moments que el cap s’omple de tantes persones, situacions, problemes, gestions,…que costa mantenir la serenitat i la calma necessàries per fer una assistència de qualitat.

És molt important adonar-nos dels errors, per reparar-los, així com demanar perdó als nostres pacients, que en definitiva estan patint aquestes errades. Però també necessitem condicions laborals adequades per poder realitzar la feina amb dignitat. I continuar cercant confiança i vincle amb els pacients per poder superar-los.

Morir

Morir

Hi ha remor de fons. Canvia novament la situació.

Sense adonar-nos, s’omplen de dubtes i preguntes les nostres visites diàries al CAP. També els amics i coneguts ens tornen a consultar. Ens escriuen, ens truquen i ens pregunten el nostre parer perquè confien en nosaltres.

Rebem noves directrius des de dalt que es contradiuen les unes amb les altres en qüestions d’hores. Ens recorda tot plegat un escenari que pensàvem ja superat.

I enmig del daltabaix, la vida i la mort s’obren camí. Les històries a atenció primària se succeeixen amb sindèmia i sense.

Ell vol morir.
Quan ho verbalitza sembla més gros del que és però fa molts anys que vol morir. I ho hem parlat moltes vegades abans d’ara perquè ens coneixem de fa anys. La metgessa de família i el pacient haurien de poder trobar sempre aquest espai segur d’intimitat per explicitar un dolor tan gran.

Ell no se s’amaga: està esgotat i m’ho ha explicat moltes vegades (primer a consulta i, quan la dependència ja va ser invalidant, al seu domicili)

Però ara la llei l’empara.

N’ha parlat amb les seves filles; amb la seva dona encara no s’hi veu amb cor. Es fa difícil explicar a algú amb qui has compartit camí més de seixanta anys que la vida se’t fa massa grossa.
Ho haurem de fer plegats perquè ell vol que sigui jo qui l’ajudi.

I es posa en marxa un mecanisme paral·lel a tot el que passa al nostre voltant.
Mentre la bogeria social va agafant embranzida (amb les seves proves diagnòstiques i les seves corbes d’incidència), trobem espais per deliberar amb les filles, amb la seva dona, amb companys i companyes d’arreu del territori que en saben moltíssim d’ajudar a morir. Els necessito perquè a mi em costa posar distància entre les meves creences, l’estima que li tinc a ell (i a la seva família) i el respecte al seu desig. Aconseguim un espai de suport entre professionals que ens permet debatre sobre tots els aspectes ètics i sobre les nostres pors.

Aprenem la logística (de la mà de molts companys i companyes administratives) que és nova per a totes i encetem un procés on l’administració i els desitjos de les persones van en paral·lel.

I tot frueix.

Però la mort no es planeja ni s’organitza, s’obre pas sense avisar.

I les coses canvien de rumb i nosaltres ens hem d’adaptar. Entre totes, trobem la manera de resoldre-ho sense trair el desig. Finalment, ell pot acomiadar-se com volia i marxa en un sospir, sense fer soroll.

La filla m’envia un missatge quan tot ha passat. El dol no serà només per la pèrdua sinó també per tants espais compartits en aquests anys.

Però l’agraïment infinit és i serà sempre meu.  Ha estat un privilegi.

Gràcies a tots i totes pel suport.

“Gracias, cuídate mucho”

Siento un cansancio emocional, de aquel que solo se quita con caricias que hoy no nos podemos dar. Pienso en mis compañeras del hospital, de las residencias, de los hoteles-salud, de los pabellones, cada día, aguantando la presión asistencial, trabajando de manera agotadora turno tras turno. Pienso en el trabajo reorganizado que estamos realizando desde la atención primaria, cambiante según las necesidades, con la angustia de la incertidumbre siempre. Pero en lo que más pienso es en los pacientes y en su sufrimiento, estén o no contagiados.

Joaquín vive y cuida de su madre, totalmente dependiente, desde hace más de seis años. Antes había cuidado de su padre enfermo de Alzheimer hasta que murió. Lo llamo para ver si necesitan alguna cosa, para saber cómo se encuentran. Me dice que están bien.  Cuenta que, desde que empezó el confinamiento, ha rechazado el servicio de la trabajadora familiar a domicilio porque era demasiado riesgo, no iban protegidas y cada día era una diferente.  Me explica que se encarga él de todo, “si no tardo una hora pues tardo dos, total no tengo otra cosa que hacer”.  Escucho y doy soporte. Recibe pocas llamadas y Joaquín tiene ganas de hablar. Lo noto inquieto. Como si tuviera algo importante que decirme, pero no acaba de hacerlo. Entonces, justo antes de despedirme se lanza:

De lo que es o no urgente…a lo que puedo y debo hacer

Es viernes y la semana colea. Estoy cansada, me está costando horrores coger el ritmo después de hacer vacaciones. Visito a un joven detrás de otro, ¡qué pereza! como dice mi residente. El siguiente viene para que le haga un PPD.  Como vosotras, pienso: jolines, no es un motivo de urgencia. Abro su historia y el diagnóstico de “Absència de llar” hace que pare, tome consciencia y le escuche. Me cuenta que ha tenido que salir de su país por miedo ya que su condición sexual está perseguida y penada allí. Llegó con su pareja hace meses y desde entonces viven y duermen en la calle. Necesita el PPD para poder seguir asistiendo al comedor social donde van a diario. Nunca tuvo casa aquí, ni fue desahuciado, simplemente está en la calle. Hacerle el PPD es la urgencia que presenta y yo se lo hago, porque entiendo que es lo único con lo que puedo ayudarle en este momento.

Emocions fortes

Acabo amb més d’una hora de retard i això que han faltat set persones. Com que torno de vacances hi ha visites agafades amb antelació i quan passa això falla més gent. O ja es troben bé o s’han oblidat de la visita.

Com pot ser que hagi acumulat tant retard? Repasso mentalment la llista. M’ha vingut a veure el José Antonio. Ja ha superat l’any de baixa laboral i no ha de recollir els comunicats, però em vol explicar com ha passat l’estiu. Està content perquè ha pogut estar amb el seu fill, que viu amb la mare i que durant el curs quasi no veu. Sembla que la llum al final del túnel de la greu depressió que ha patit brilla cada cop amb més força.

Seguretat del pacient

Avui he vist 41 persones: 24 programades i 17 “urgències”.

Les programades tenen 10 minuts de temps a l’agenda. 240 minuts, 4 hores. I mai n’hi ha prou amb 10 minuts per persona. Consulten per 2-3-4 motius diferents… impossible abordar-los tots en 10 minuts.

Les “urgències” són persones sense visita programada. Es presenten al taulell demanant ser ateses ja. Es van “col·locant” enmig de les programades. La infermera fa la primera atenció i, si considera necessària una visita mèdica, les atenc quan em queda un espai de temps lliure enmig de les programades.

Perdonin, vaig amb una hora de retard!

Primer dia de feina després de les vacances d’estiu. Vinc amb ganes.

8:00h: Obro l’e-cap. Entro en la meva agenda del dia per intentar organitzar-me el matí:
31 cites prèvies (cadascuna de 7 minuts), 2 visites telefòniques i 5 e-consultes. Em veig amb força: avui puc amb tot!

8:30h: Primera visita. La Mercè està en un moment vital difícil. Després de 41 anys al peu del canó, sembla que ha de tancar la botiga de tota la vida. Aquest any es jubila. Fa mesos que ve a consulta per molts símptomes variats. Avui em confessa que creu que tenen relació amb la jubilació. No se’n fa a la idea. Parlem de recursos, emocions, famílies, projectes de vida…21 minuts de consulta. No passa res. Acaba de començar el dia.

Surto a cridar el següent.

En José és cardiòpata.

Converses d´alt voltatge

El Sr. Bernat em visitava sovint, acompanyant la seva mare. Té  68 anys i des que es va jubilar la cuidava amb paciència, li dedicava tot el seu temps. Ara que ella ja va morir, ell viu sol.

En Bernat entra a la consulta i em posa en situació de “jaque”.

És un home culte, esvelt, ben vestit, elegant. Ha viscut bé i se li nota. Està sa. Ha treballat molt. Té 2 exdones, 2 fills i 2 nets. Però  em comenta que ja no hi pinta res, aquí.

Entre l’espasa i la paret

Té 30 anys, parella i un fill de 2. I una mare de 50 que agonitza per un càncer de mama. El pare, treballa. I no s’ocupa de res… No hi ha més germans. L’àvia, fràgil i sola.

Fa mesos que va amunt i avall, de l’hospital a casa la mare. De casa la mare a casa seva. De casa seva a casa de l’àvia. A l’hospital. A la guarderia.