Les paraules (i els seus efectes secundaris)

La sala d’espera estava buida. Només hi havia una persona, que semblava tranquil.la llegint un diari. Encara jo no havia acabat la meva feina. Quan la Rosa va marxar, necessitava respirar profundament abans de sortir fora i continuar amb més consultes. Quan jo vaig llegir l’últim nom de la meva llista, el Manel es va aixecar ràpidament i va venir cap a mi amb el seu diari mig obert encara. No l´havia vist mai i crec que ell a mi tampoc. Em va donar la mà abans de seure, com fan gran part de la gent anciana que acut a la consulta. Mentre ell deia per què tenia cita, jo vaig observar que es vestia amb roba acolorida: una camisa de quadres, una jaqueta i uns pantalons que conjugaven amb certa harmonia  els tons marrons, verds i taronges. Semblava un home de poques paraules i potser una mica introvertit, almenys aquesta va ser la meva primera percepció. Em va dir: “la meva consulta avui serà curta, només necessito que em doni una nova recepta perquè la farmacèutica diu que aquesta ja no serveix. Jo necessito medicaments fins que arribi la meva doctora de vacances”.  Llavors em vaig adonar que ell no sabia que ara tenia una nova doctora, la qual era jo. Continua llegint

Anuncis

Dolor precordial

En Marc ve d’urgències per dolor precordial. Suat. Angoixat. La seva dona està molt amoïnada. Creu que té algun problema cardiològic.

En Marc té 38 anys, no fuma, no és diabètic, no té HTA ni dislipèmia… L’ECG és normal.

Com que té antecedents familiars de mort sobtada en el seu pare, demanem consulta al cardiòleg per valorar la conveniència d’una prova d’esforç.

Al cap d’uns dies torna d’urgències. Explica que està bloquejat. Que no pot treballar. Que en el darrer anys li han canviat el sistema informàtic de treball 3 vegades. No es veu capaç d’aprendre el nou… No es pot concentrar. No s’aixeca del llit. No vol fer res…

A mi em queda força clar que en Marc té un trastorn de l’estat d’ànim, segurament amb un detonant relacionat amb la feina, sobre un substrat probablement obsessiu…

A més, la parella té problemes econòmics que en Marc viu amb molta angoixa anticipatòria. Ja es veu embargat, desnonat… La seva parella viu el problema econòmic amb molta tranquil·litat. “Ja ens en sortirem…” En canvi, en Marc, no para de donar-li voltes.

La prova d’esforç és negativa. Una bona notícia. Sembla que el seu cor no mostra cap malaltia. Pot deixar de prendre l’AAS i la simvastatina.

La parella ho viu de manera positiva. Intenta que en Marc ho visqui també positivament. Però en Marc segueix en el seu estat anímic negatiu. Obsessionat, insomne, inquiet…

La seva feina, molt rutinària i que el mantenia en equilibri, a força de canvis, l’ha desequilibrat…

Què podem fer des del sistema sanitari per ajudar-lo?

Poc, molt poc, em temo…

Suportant la ineptitud del gestor

Hi havia una vegada un petit equip d’atenció primària. Les casualitats havien provocat que s’hi trobessin diversos metges de família poc compromesos, poc implicats, més preocupats pels seus interessos que per oferir una atenció de qualitat. Les infermeres i les administratives eren, en general, bones professionals.

Un dia hi va arribar, com a directora, una metgessa compromesa. Va fer pinya amb l’adjunta i van començar a promoure canvis per millorar. Continua llegint

Anys més tard

El pacient de les onze arriba tard i tot just fa cinc minuts que ha acomiadat la Conxita, que ha marxat amb un parell de receptes, vaja, el de sempre. La sala d’espera, inusualment, és buida. Assegut davant l’ordinador, sense les mans sobre el teclat i amb el ratolí a una distància considerable com per no tenir la temptació de tocar-lo, observa el fons de la pantalla. Continua llegint