Estic decebuda per com estem fent la vacunació de la COVID19 a Catalunya

Estava orgullosa perquè havíem decidit prioritzar les persones més vulnerables, les més grans de vuitanta anys, i les més exposades, les sanitàries que treballen en primera línia. Estava orgullosa perquè ningú havia qüestionat aquests criteris.

Tres mesos després estic decebuda perquè a hores d’ara només hem vacunat el 36% de les persones més grans de vuitanta anys i perquè la vacuna està agreujant de manera injusta i evitable les inequitats en salut. Estic decebuda perquè a la pràctica:

• hem prioritzat vacunar molta gent als hospitals perquè és logísticament més fàcil i permet lluir números amb més rapidesa.
• hem vacunat professionals sanitàries jubilades.
• hem vacunat professionals que fa anys que no veuen un pacient.
• hem vacunat gent que treballa en centres de recerca que no tenen res a veure amb un major risc d’exposició a la malaltia, fins i tot gent que es dedica a la comunicació o a captar recursos econòmics per la investigació.
• hem vacunat col·lectius de malalts vulnerables, però que estaven al darrere de la gent gran en la priorització.
• hem vacunat professionals que es neguen a fer atenció presencial.
• hem posat recursos i vacunes per vacunar als hospitals i no hem posat recursos i vacunes per vacunar majors de vuitanta anys als CAPs.

En tots els casos anteriors hem utilitzat vacunes d’ARNm (Pfizer i Moderna), les que falten per vacunar els majors de vuitanta anys perquè no tenen cap alternativa. Hem decidit vacunar a uns (que fins i tot tenien una alternativa menys escassa), posposant  la vacunació dels altres. Però seguint amb la vacuna d’AstraZeneca, estic decebuda perquè:

• hem decidit utilitzar SMS amb un enllaç per programar una cita de pacients entre 60 i 65 anys que accentua la bretxa digital i les inequitats en salut. La bretxa digital té un gradient social claríssim, que coincideix també amb qui més facilitat té per desplaçar-se per posar-se la vacuna. La meva pacient hemiplègica i sense cotxe d’un barri socioeconòmicament deprimit d’una ciutat gran trucava angoixada per preguntar si perdia l’oportunitat de vacunar-se si no anava a Igualada, que és el lloc que li van proposar quan va poder fer anar l’enllaç. Els meus tiets ja estan vacunats perquè estan bé de salut, són hàbils informàticament i han pogut recórrer 50 kilòmetres per posar-se la vacuna. 
• hem decidit centralitzar la vacunació en vacunòdroms i l’hem allunyat dels CAPs on la gent segueix anant a demanar consell mèdic, ajuda per programar-se i a expressar les seves queixes perquè no els arriba l’hora i no entenen per què altres ja estan vacunats. 
• hem decidit prioritzar professions, amb un clar biaix de classe, amb persones que no tenen atenció al públic, obviant altres feines que es van considerar essencials i han estat particularment exposades des de la primera onada (p. Ex. caixeres de supermercat, repartidors). 
• hem decidit utilitzar llistats centralitzats de dades fredes, quan als CAPs podríem prioritzar de forma equitativa per edat i necessitats clíniques i socials.
• hem obviat que la precarietat vital, l’infrahabitatge i la infraocupació laboral han estat i són factors de contagi fonamental que s’ha repetit als barris pobres de tota Catalunya, a les indústries càrnies, a la recollida de la fruita… i seguim sense cap pla per vacunar-los.

Estic decebuda per la mala planificació i la política de números fàcils que s’ha aplicat, estic decebuda per la pèssima política comunicativa que han dut a terme polítics i gestors. 

Estic decebuda per la manca d’interès dels mitjans de comunicació per fer de debò servei públic i ajudar a informar bé a la població.

Estic decebuda per les decisions individuals de les persones que han aprofitat els seus privilegis per vacunar-se, tot i saber que la seva exposició al virus no era especial, perquè han endarrerit la vacunació de les persones més vulnerables. Per mantenir viva una mica d’esperança, també he vist tècniques de salut renunciar a la vacunació perquè no fan atenció a pacients i dones en permís de maternitat que la posposaven fins a reprendre l’assistència. 

Estic decebuda perquè pensava que érem capaços de protegir els més febles i vulnerables, perquè pensava que compensaríem el patiment immens que ha tingut i té la gent gran, protegint-los com més aviat millor, que voldríem honorar totes les morts que ha patit aquest grup de població, fent-ho bé aquesta vegada. Estic decebuda perquè creia que havíem après que la nostra vulnerabilitat i interdependència, que la pandèmia ens ha fet evidents, es combat amb solidaritat i cures. 

Si això no ho hem sabut fer amb els nostres, a casa nostra, no vull ni esmentar la solidaritat internacional que caldria per afrontar de manera més eficaç, justa i humana el repte sanitari, social i polític que tenim al davant amb aquesta pandèmia.

Persistents

 

Emmalaltir és inevitable, arribarà en un moment o altre en el nostre procés de vida.

Els professionals sanitaris sovint oblidem el risc que suposa estar en contacte permanent amb la possibilitat d’emmalaltir. Aquestes probabilitats augmenten exponencialment si parlem de malalties noves amb un alt índex de contagiositat.

Això és el que ha passat amb la COVID. Moltes ens hem contagiat en aquest any 2020 mentre ateníem als nostres pacients als Centres d’Atenció Primària i als seus domicilis. És normal: vam estar exposades des del principi i és un risc que assumim des del dia que ens comprometem professionalment amb l’exercici de la medicina.

Quan reps el diagnòstic d’afectació per una malaltia desconeguda entens que hi ha poca informació fiable que t’orienti sobre què passarà i et prepares per transitar per una situació desconeguda.

Al principi confies en les informacions que asseguren que serà un procés lleu, curt i sense conseqüències importants perquè ets una persona jove i sense antecedents patològics d’interès. A poc a poc, la vida s’entesta a demostrar-te que la teoria no sempre s’ajusta a les realitats individuals.

Superades les 3 primeres setmanes de pneumònia bilateral vaig pensar (com tants d’altres) que la malaltia arribava al seu final, que el meu cos es refeia i que podria reprendre la meva vida tal com havia estat fins abans del contagi. No va ser així. És a partir d’aquell moment en què va començar l’autèntic calvari: setmanes i setmanes d’incertesa i desesperança en què he descobert totes les limitacions d’un cos que fins ara havia estat imbatible.

Sobre les DPOs (a partir d’un cas)

Benvolgudes,

M’agradaria explicar-vos un fet que vam viure fa uns  dies al CAP, i que vull deixar per a la reflexió.

Acut un noi d’uns 22 anys que refereix  que havia patit una caiguda i s’havia fet mal als dos genolls i a les mans, amb una sospita de possible fractura d’alguna falange.

Al taulell el noi informa que ha caigut.  Al davant hi té un conegut seu que quan el sent es gira i se’l mira de dalt a baix i li demana si la caiguda ha sigut amb moto, ja que pel tipus de lesions que presenta ho suggereixen.  (als dos genolls  i a la mà dreta)

El noi diu que sí, que ha sigut amb la moto.

Julia

Avui és dimarts. En realitat és igual quin dia sigui, és un altre dia que ens fa despertar dins aquest malson. Però avui, dimarts, ens hem aixecat amb més força, gràcies als missatges d’una de les milers i milers de persones que acudeixen als Centres d’Atenció Primària. I crec, amb el seu permís, que per explicar la seva història, el millor és reproduir el que ella ens ha transmès.

Hola Dra., buenos dias! Estoy  profundamente agradecido por la ayuda e interés personal que me ha brindado. De no ser así, seguro que sería una menos.

Ayer cuando me trajo la ambulancia,  me dijeron que tenía que esperar horas, para ser atendida.  No pasaron media hora, cuando no podía respirar.  Avisé y tenía el oxígeno en 75. Enseguida me atendieron.

Y aquí estoy,  ingresada. Justo en la planta que está un amigo enfermero.

 Sigo sin fiebre

 Dicen que avanzó al otro pulmón

 Julia, és una dona de 52 anys que la primera setmana de març tornava d’un viatge a Roma. Havia marxat a veure uns familiars que allà hi viuen. És hipertensa i viu amb el seu marit de 71 anys amb un munt de comorbiditats.

Va consultar per primera vegada per una tosseta recurrent i febrícula. L’exploració era normal. Els diferents professionals sanitaris i no sanitaris que la van atendre i sobretot les seves metgessa i infermera de capçalera, han estat diàriament fent el seguiment telefònic del seu estat. Això ha fet que tornés al CAP en dues ocasions més. No ho veiem clar. La incertesa a què estem habituats, actualment és per moments, insuportable. La primera vegada que la vam fer tornar, va comportar una primera atenció al nostre hospital de referència. Les exploracions complementàries feien decidir que la pacient tornés a domicili. La segona vegada, insisteixo, fruit del seguiment telefònic diari a la Júlia, ha comportat, aquest cop si, l’ingrés.

Des de la seva solitud a una habitació anònima de l’hospital, Aquest matí per whatsapp, ens donava amb esperança les gràcies a tots els professionals d’Atenció Primària que cada dia estem lluitant per sortir d’aquest malson.

Força i ànims! Per tots nosaltres!

Atenció Primària

He perdut 12 kg.

Ha entrat la Juana a consulta. És la pacient 31 d’avui divendres, vaig una mica cansada ja.

No la conec. En l’any i mig que porto a aquest CAP no ha vingut mai.

Avui estic a consulta amb el Jan, un estudiant de 3r de medicina. Vol ser cirurgià però té una gran actitud a consulta de primària. Seria un bon metge de família i comunitària.

-”Bon dia, Juana. Què et passa?”

-”He perdut 12 kg des de febrer. El metge m’ha dit que vingui aquí per estudiar-ho i que em pugueu donar una solució”

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada. 

Ens cal optimisme

He arribat d’hora avui. Només hi ha 3 administratius al meu CAP. Ells sempre arriben els primers.

Saludo amb energia, al matí tot està per descobrir encara.

El CAP està adormit.

Treballo en un centre molt gran a la ciutat. El ritme s’engega a poc a poc: fins d’aquí una hora no estarà a ple rendiment. A hores d’ara només hi ha soroll a la planta 0; és l’hora d’extraccions.

Entro a la meva consulta i obro l’ordinador. Em costa uns 10 minuts tenir el programa encès i les diferents pantalles amb material d’ajuda a consulta obertes en altres pestanyes.

Idees creatives

Ens ha deixat una companya aquest estiu. Ha estat una pèrdua sobtada.

Som un equip gran, amb molts professionals. Així que, entre tots, hem anat assumint les tasques que ella feia ja que no hem tingut cap substitut per les vacances d’estiu (ni durant l’any)

Fa unes setmanes una altra companya va agafar la baixa per un problema de salut greu. Sembla que serà llarga.

I quasi de forma simultània, mentre venia al CAP a treballar, un tercer company ha caigut i s’ha trencat l’húmer. No podrà treballar fins d’aquí a 6 setmanes com a mínim.

URGÈNCIES!!!!

Tarda d’estiu. Molts companys ja estan de vacances. Fa una calor sufocant!. Les agendes estan retallades al 50% i s’obren al dia. Sembla que avui el món s’aturi amb aquesta calor.

A les 17,30 s’obre la porta de la consulta de cop i entra esverada una administrativa amb un senyor de mitjana edat assegut en una cadira de rodes. Està pàl·lid a més no poder. Porta embolicat en un drap, un dit de la mà. S’ha tallat amb una serra elèctrica al taller de fusteria mentre treballava.

Quan parlem de medicina al CAP?

“Caldrà revisar anualment l’escala CHAD2ds2-Vasc i HAS-BLED en tots els pacients amb diagnòstic de fibril·lació auricular per tal d’assolir l’objectiu que ens demanen”

És dilluns. Són les 14h.

Tots els metges del CAP estem reunits a la  biblioteca del centre.

El nostre director ens fa una sessió d’una hora sobre les novetats en l’Acord de Gestió que l’empresa signa amb cada Centre d’Atenció Primària. Aquest any s’introdueixen nous indicadors i ens explica que, de moment, no assolim els requeriments que exigeix l’Acord.

Durant una hora, debatem sobre on cal registrar l’indicador, quin sentit té aquest indicador, la necessitat d’obtenir llistats de cada consulta amb els pacients que no compleixen l’indicador perquè cada metge revisi les històries d’aquests pacients i altres detalls (tots ells numèrics i feixucs).