Vacances

Estem en període de vacances. Evidentment sense cap substitut, ni infermeres, ni metgesses, ni personal de gestió i serveis. Però el personal de l’equip alliberat de l’assistència per realitzar tasques “no assistencials”, continuen alliberats. I els pocs que treballem continuem visitant als nostres pacients, als pacients dels que fan vacances, als pacients dels alliberats, als turistes que venen,….

Això no hi ha qui ho aguanti. Potser avui no ha estat un dels dies de més feina!! Però quan veiem els companys alliberats que van a fer el cafè, se’ns “regira” tot a dins.

Per la injustícia que es genera entre companys, perquè s’ha dit a la direcció que en èpoques de vacances estem tots en la trinxera però no ens fan cas, per la desídia de tot plegat. Per tot això cada vegada ens costa més anar a treballar!!

Vetllant el seu son

La Maria plora sense parar. S’acaba de morir el seu marit a l’hospital. Plora per la seva mort però sobretot plora perquè “no m’han deixat acomiadar-me d’ell, després de 50 anys junts!!!”. “Jo, que em vaig acomiadar de tothom, de la mare, del meu germà…, perquè no vaig poder fer-ho del meu company de 50 anys?”. Continua llegint

Gràcies i més gràcies…

És de les coses que més m’han emocionat en la meva pràctica quotidiana: que algú em doni les gràcies. No cal que vagin acompanyades d’un present, tan sols d’un sincer somriure (o unes emocionades llàgrimes).

El gràcies que et dona una companya a qui acabes d’ajudar en un dubte.

El gràcies del fill que ve a comunicar la mort de la mare.

El gràcies de la professional que es jubila i amb qui ara m’adono que he compartit poques coses i se’ns ha acabat el temps…

El gràcies, fins i tot per escrit, del resident amb qui hem compartit aprenentatge.

El gràcies de…

El gràcies de la senyora de la neteja (mai és un senyor…?) en desitjar-li bon cap de setmana.

La meva vida professional està plena de desgràcies,

Compensades, amb escreix, per un món de simples

gràcies.

GRÀCIES!