Por

Avui fa mal dia, i estic de domicilis. 
Faig els aguts i crònics que em pertoquen. Hi ha gent fantàstica que et rep a casa seva amb tota la bona fe de qui ve a ajudar-te. 
El darrer domicili, em crida l’atenció per poc usual, surt de la norma habitual dels domicilis. 
Arribo al domicili em trobo el pacient al llit amb tot de menjar i begudes a l’habitació acompanyat per un familiar. Valoro, exploro, pregunto…. Les respostes són confuses, ningú sap ni quan ni com…  intento esbrinar i les meves preguntes s’interpreten de forma hostil. 
Per un moment em sento sola en un domicili aliè, atrapada entre pacient i familiar, que no estan d’acord amb les indicacions que se’ls hi dona.  És de nit i plou, el domicili és estret i jo només puc pensar en el moment de sortir sense que allò se’n vagi de mare. 
Finalment surto al carrer, em tremola tot el cos, no sé si serà només del fred. 

Adoro i m’encanta fer domicilis, però reconec que és una situació de risc, que no és prou valorada.

Podem parlar?

Les urgències “respi” del CAP d’aquesta sisena onada estan essent una feina monòtona que ens fa replantejar-nos el sentit de la mateixa. Pacient rere pacient, amb simptomatologia lleu, al qual li fas les mateixes preguntes i per als qui cal seguir el mateix procediment. Això, juntament amb la pressió assistencial produïda pel gran volum de persones que estem visitant aquest dies, fa que la nostra capacitat d’atenció disminueixi i la possibilitat que apareguin errors augmenti.

És ja mig matí i passo el següent, com acostumo a fer, em presento com la infermera de guàrdia i el convido a asseure’s. El pacient em reconeix i s’alegra de veure’m: “ ai, que bé, diu, ja em va visitar vostè divendres passat!” . Assenteixo amb el cap i li somric per sota de la mascareta (el cert és que jo no me’n recordo d’ell).

Començo l’anamnesi: quin és el motiu de consulta?… Des de quan té aquests símptomes?… Ha estat en contacte amb alguna persona que sigui positiva per a coronavirus?…etc…etc… tot seguint el protocol.

Quan arribo a interrogar pel cansament em diu que sí, que està cansat i que ell no és així, que és molt actiu i que no sap perquè està tan cansat (totes les proves que li vam fer la visita passada van sortir negatives, TAR i PCR). Que és un cansament estrany, que no vol anar a treballar i que a ell li agrada la seva feina.

I em pregunta si podem parlar. Es clar, li dic, al mateix temps que deixo d’escriure a l’ordinador  i m’aixeco per asseure’m al seu costat. Llavors comença tot, el plor, l’angoixa, el relat d’una persona que no sap què fer amb la seva vida amb 26 anys tot i tenir feina i casa i parella com ell mateix em diu. L’escolto. I m’explica la seva infància, les dificultats, l’entorn en què va créixer i que va poder abandonar. I ho torna a dir: “no sé què fer amb la meva vida” . I ell no ho sap, però em venen ganes de plorar també, perquè m’emociona veure com de fàcil és, dues vegades, tan sols ha necessitat veure dues vegades a la mateixa persona per poder explicar-li tot el que li passa i demanar ajuda. I la visita em ressitua. No baixis la guàrdia, em dic. Les necessitats de la població hi són. No tot és Covid, inclús quan a priori tot faci pensar que sí.

El neguit

M. té un càncer de pulmó avançat. Ahir vaig rebre una alerta de l’hospital on me n’informaven. No sabia que estigués ingressat.

M. té 91 anys i és molt fràgil. No hi ha un tractament curatiu per oferir-li. Fins ara ha viscut sol, tot i les seves limitacions, amb la supervisió dels fills. És una persona molt lliure.

Des de l’estiu, l’he visitat moltes vegades a consulta i a casa. Es queixava de diverses coses. Tenia molts motius per les queixes. Jo l’explorava i ho orientava i intentava evitar-li proves i desplaçaments fora de casa.

Em deia que s’ofegava. Però té una malaltia pulmonar obstructiva crònica i un cor dilatat i s’havia ofegat altres vegades. Em deia que perdia pes però continuava enèrgic fent les seves coses com abans.

Jo ajustava el tractament de les seves múltiples malalties. Una mica d’això una mica d’allò, intentant frenar la descompensació. Li trucava i el visitava sovint per veure si millorava. Feia el que podia.

De tant en tant, sentia una remor al cap, la sensació de no entendre per què passaven els mesos i no millorava. Tanmateix hi ha massa soroll al meu voltant. Faig massa coses a l’hora. Sovint no tinc control.

No ho vaig veure venir.

No li he demanat ni una radiografia en tots aquests mesos.

Des d’ahir tinc un neguit. L’intento ensorrar dins meu sota la quantitat de trucades, visites i tràmits que m’ocupen la jornada al CAP. Tinc por de trucar-li i que em confronti. Sé que no hagués canviat gaire el que passarà però no em tranquil·litza.

Finalment, he parlat amb ell. Hem quedat per demà. Cap retret, la confiança de sempre. Però el neguit no marxa.

Quin privilegi!

Fa 3 setmanes que la Montserrat va sortir d’alta del sociosanitari on va anar a parar per la fractura del seu fèmur, de 85 anys.

Avui és la tercera visita al seu domicili, on malviu amb la seva germana Anna, de 83 anys, que li fa alhora de mare i que fins ara era, suposadament,  la nostra “cuidadora principal”.

La Montserrat va amb caminador per casa i porta bolquer des de l’ingrés. El gosset que les cuida no pot sortir al carrer perquè ningú no el pot treure. Viuen en un edifici d’un carrer angoixant d’un barri complicat, sense ascensor, amb escales traïdores, on la policia sembla que  hi entra sovint buscant traficants,

Queixes

Al menjador del CAP, la Dra Garcia es queixa de les persones que venen “d’urgències” per motius banals, burocràtics, crònics. Explica un cas, un altre. Una infermera li fa costat, explicant altres casos igualment “banals”. Altres metges i infermers participen en el debat qüestionant la conducta dels pacients i queixant-se de la mala utilització del servei “d’urgències”.

La realitat en el nostre EAP és que la majoria de metges tenen més de 10 dies de demora per cita prèvia. I no hi ha altra opció que “venir d’urgències” per accedir a visita en el dia per un problema agut o un assumpte burocràtic (IT, recepta…) que cal resoldre sense demora.

Què han de fer les persones que necessiten que se’ls resolgui el seu problema avui?

Shukraan

Faig la consulta d’una companya en un altre poble. Entra la Badia, seguida de la seva filla. Li fan mal els peus.

És tan prima i petita que, dins la seva gel·laba i sota el seu mocador, sembla que es pot trencar en qualsevol moment.

Té 70 anys. Ha tingut 8 fills. I ha treballat al camp, tota la vida. Quan va enviudar, fa 1 any, la seva filla la va fer venir del Marroc per viure amb ella. Perquè no estigués sola.

He perdut 12 kg.

Ha entrat la Juana a consulta. És la pacient 31 d’avui divendres, vaig una mica cansada ja.

No la conec. En l’any i mig que porto a aquest CAP no ha vingut mai.

Avui estic a consulta amb el Jan, un estudiant de 3r de medicina. Vol ser cirurgià però té una gran actitud a consulta de primària. Seria un bon metge de família i comunitària.

-”Bon dia, Juana. Què et passa?”

-”He perdut 12 kg des de febrer. El metge m’ha dit que vingui aquí per estudiar-ho i que em pugueu donar una solució”

Cuidadores

Anem a veure en Paco i la Juani a casa seva. Dues persones amb més de 10 malalties cròniques cadascun, que prenen entre tots dos més de 15 medicaments. Fa 70 anys que estan junts, des de la seva infantesa en un cortijo d’Andalusia. Han treballat tota la vida. Han criat 5 fills i 7 nets. Ara, en Paco, hemiplègic, no es pot valdre per ell mateix. Necessita ajuda per tot. La Juana, cardiòpata, és la cuidadora principal. La Juani, tan malalta, tan fràgil!

Ulls tristos

Fa poc vaig conèixer a la Laura, una noia de 21 anys filla de dos pacients meus que jo no sabia que havien estat parella ni que tenien una filla.

L’Amparo, la seva mare, és la que coneixia més. Venia sempre per coses puntuals, sempre amb olor d’alcohol. Quan li ho assenyalava, minimitzava el consum: “alguna copa de tant en tant”, “he begut un xupito amb el meu company”… Vaig aplicar-me a fons per abordar el seu alcoholisme, però l’Amparo sempre se n’anava per la tangent i canviava de tema o acabava la consulta de manera sobtada. Va seguir fent-ho després de la pancreatitis aguda greu que la va posar a la vora de la mort i no va ser fins la descompensació ascítica que va dur al diagnòstic de cirrosi hepàtica i a un llarg ingrés per a estabilitzar-la que no va deixar de beure, fa pocs mesos.

Al pare, el Rossend, l’havia vist poques vegades i sabia que estava separat i que vivia amb una filla. Pocs mesos enrere, durant les meves vacances, li van diagnosticar un càncer metastàtic pel qual està rebent tractament.

Morir a l’hospital en cap de setmana

“Llavors, doctora… de què ha mort el meu marit?”

La Marta està en xoc. En Jordi, de 76 anys, va morir un diumenge en una planta de l’hospital.

Va anar a urgències per malestar general. Ja portava temps  que es trobava malament. Amb febre, pèrdua de pes. Havia estat ingressat dues vegades. L’havien tractat amb antibiòtics com si fos una infecció generalitzada. Sense un diagnòstic clar. Però no se sentia bé. S’havia aprimat molt. Perdia capacitats físiques i cognitives.

La Marta no volia tornar a l’hospital comarcal. No veia clar que “sàpiguen què estant fent”. Volia anar a l’hospital de tercer nivell. Però el seu marit se sentia tan malament que no va voler anar tan lluny… i van tornar a urgències del comarcal.