Treballo a la trinxera

El procés ravalero

Treballo a la trinxera d’un dels barris amb l’índex de salut més baix de Barcelona1. I ho faig juntament amb la resta dels meus companys i companyes en un edifici del passat segle!! Concretament de l’any 1937.

La història és molt senzilla: població amb moltes necessitats de tot tipus que utilitza un servei públic; professionals “hipermegamotivades” que posen a disposició, dia rere dia, tota la seva energia i coneixement per atendre’ls el millor que saben i poden; edifici amb un valor arquitectònic històric que no pot ser reformat com caldria per tal de reunir les condicions imprescindibles com a Centre de Salut. Continua llegint

Anuncis

L’últim bastió

Doctora, deixi’m que li expliqui:

Treballo en una oficina bancària. D’ençà que va iniciar-se la crisi, l’empresa a la qual pertanyo ha tancat 165 oficines a Catalunya. El meu “jefe”, és “jefe” de tres oficines. Jo estic de cara al públic i es fan unes cues enormes. En aquesta feina, no tinc suport. Alguns dels companys que estan de cara al públic com jo, no han aguantat més la pressió i han hagut d’agafar la baixa. No ens substitueixen si faltem. Així que la feina dels que falten, l’assumim els que quedem. Fa uns dies vaig haver de sortir al carrer mentre atenia un client perquè no podia respirar. Em vaig apartar de l’entrada, perquè no em veiessin els clients, i em vaig posar a plorar. No podia parar. Una companya va sortir a buscar-me i em va dir: Rut, no pots seguir així. Ves al metge. Continua llegint

Vull fer això … però no així

Comença el relat en diumenge a la tarda. Ha estat un cap de setmana bonic, de gaudir de natura en família i amics. Però aquesta tarda, grisa i freda, convida a recollir-se a casa. Tinc feinetes i lectures pendents i amb aquests afers marxa el diumenge volant: rematant una sessió de teràpia tòpica per als meus companys del CAP, llegint un article que tenia pendent de revisió sobre infeccions respiratòries i, per acabar, lectura obligada del nostre bon amic Raul Calvo i les seves històries de capçalera. Tot plegat em deixa un bon sabor, perquè acabo pensant: “que afortunada sóc! treballo en allò que vull, sento que és la meva vocació…” I així amics… arriba el dilluns.

Us ben asseguro que a les 8 en punt passo per la porta del CAP. Totes les meves companyes administratives ja amb la cara davant la pantalla citant a tots aquells pacients que han matinat per ésser els primers… I en són molts. Tants, que amb prou feines poden enviar-me un somriure de bon dia.

Ara sóc jo qui es planta davant la pantalla i veig que en qüestió de minuts a l´agenda apareixen els noms de vells i no tan vells coneguts, i d’altres que llegeixo per primer cop. No són les 9 i l´agenda ja és plena.

Continua llegint

Dolor precordial

En Marc ve d’urgències per dolor precordial. Suat. Angoixat. La seva dona està molt amoïnada. Creu que té algun problema cardiològic.

En Marc té 38 anys, no fuma, no és diabètic, no té HTA ni dislipèmia… L’ECG és normal.

Com que té antecedents familiars de mort sobtada en el seu pare, demanem consulta al cardiòleg per valorar la conveniència d’una prova d’esforç.

Al cap d’uns dies torna d’urgències. Explica que està bloquejat. Que no pot treballar. Que en el darrer anys li han canviat el sistema informàtic de treball 3 vegades. No es veu capaç d’aprendre el nou… No es pot concentrar. No s’aixeca del llit. No vol fer res…

A mi em queda força clar que en Marc té un trastorn de l’estat d’ànim, segurament amb un detonant relacionat amb la feina, sobre un substrat probablement obsessiu…

A més, la parella té problemes econòmics que en Marc viu amb molta angoixa anticipatòria. Ja es veu embargat, desnonat… La seva parella viu el problema econòmic amb molta tranquil·litat. “Ja ens en sortirem…” En canvi, en Marc, no para de donar-li voltes.

La prova d’esforç és negativa. Una bona notícia. Sembla que el seu cor no mostra cap malaltia. Pot deixar de prendre l’AAS i la simvastatina.

La parella ho viu de manera positiva. Intenta que en Marc ho visqui també positivament. Però en Marc segueix en el seu estat anímic negatiu. Obsessionat, insomne, inquiet…

La seva feina, molt rutinària i que el mantenia en equilibri, a força de canvis, l’ha desequilibrat…

Què podem fer des del sistema sanitari per ajudar-lo?

Poc, molt poc, em temo…

Fins on aguantarem?

La Cristina, que és una infermera competent i compromesa amb els pacients, entra en el seu torn amb mala cara i plora amb facilitat. Explica que durant tot l’estiu ha tingut un contracte de 20 hores que li van renovant cada mes, no sap fins quan treballarà. Canvia de centre de treball i d’horari dos o tres cops per setmana, no sap mai quan podrà recollir el seu fill, o veure’l, o dinar a casa. No sap quan tornarà a veure els pacients que necessiten cures periòdiques, ni si tornarà a veure aquella senyora que li queden pocs dies per morir, o si podrà tornar a parlar amb els seu fills…. Plora per tot plegat. Continua llegint

Històries deplorables per no faltar a la feina

La Rosa és una dona equatoriana que fa anys que treballa en una botiga del poble. Fa un temps se li va diagnosticar una síndrome seca amb freqüents brots d’artritis. Fa -hauria de fer- seguiment al servei de reumatologia i d’oftalmologia per possibles efectes oculars del tractament. Hauria, perquè des de fa més de dos anys que no es fa analítiques ni visites per no faltar a la feina. Té por de dir que està malalta, té por de dir que necessita anar a l’hospital, té por de perdre la feina. D’ella en depèn la seva família que està a l’Equador i els estudis de la filla que està aquí. La segueixo jo com puc i li dic que anar al metges i cuidar-se una malaltia és un dret, però sempre em contesta “no me puedo arriesgar..” Per suposat, mai m’ha demanat la baixa. Continua llegint

Un estat d’ansietat

La Núria entra a la consulta, ha demanat hora per avui mateix:

Vinc perquè tinc un estat d’ansietat, he sortir de la feina i no hi puc tornar….. l’encarregat ens ha esbroncat, ha llençat material per terra i jo he sortit corrent, he tingut por, m’he posat a plorar….. he renunciat al contracte, però em queden uns dies….les esbroncades són freqüents, no ho puc aguantar… jo em tracto per l’ansietat des de la molts anys… No em fas la baixa? …… Ara que m’ho expliques tinc més clar que no és un problema de malaltia sinó d’agressió laboral, però tothom aguanta per no perdre la feina… Continua llegint