Carta de comiat al meu infermer

Estimat

avui 31 de gener és el teu últim dia com a interí a la UBA que compartim

Fa 9 anys que ets el referent de salut per a les persones que tenim assignades a la UBA.

La nostra no és una professió de “mercenaris” que puguin ser intercanviables els uns per altres: no som especialistes focals com els companys hospitalaris (que són professionals que atenen pacients només per un motiu concret de consulta en un moment concret) Nosaltres som especialistes en persones i famílies: el nostre valor professional, com especialistes en atenció primària, és el coneixement que acreditem al llarg del temps de la persona i el seu context; el vincle que som capaços de crear. Això és el que ha demostrat, reiteradament amb extensa bibliografia, millorar la salut de la població que atenem (i disminuir-ne la seva mortalitat). I això, que seria l’objectiu de la nostra feina, no s’aconsegueix en un dia.

Tu tens aquest vincle amb la població que atens: et reconeixen, t’estimen com a tal i també confien en tu perquè t’ho has guanyat a pols durant tots aquests anys.

Els resultats quantitatius de la nostra UBA (allò que valora anualment la nostra empresa amb el complement de productivitat variable) són impecables i els qualitatius (si hi hagués la voluntat d’analitzar-los) també ho serien. De fet, en aquest moment present has estat capaç d’assumir el maneig de la nostra consulta durant 2 mesos mentre jo estic de baixa i durant tot aquest temps només has tingut un suport puntual mèdic perquè la meva substitució ha estat minsa. Això només ho pot fer algú que coneix i domina la població que atén.

Però, malgrat tot, avui deixes la feina que has estat fent els darrers 9 anys perquè tot això no ha estat suficient. Sabem com funciona el sistema, però no per això compartim decisions com aquesta que el que fan és empitjorar la situació ja prou malmesa dels nostres centres d’atenció primària. Es fa impossible d’entendre que una persona que fa tants anys que està vinculada a l’empresa no tingui un contracte ja, a hores d’ara, estable i de continuïtat.

Por mi parte, querido compañero, gracias infinitas por todo este tiempo compartido. Por haber podido aprender juntos y por creer en una profesión que, a pesar de los embates, resiste con uñas y dientes gracias a profesionales como tu, que creen en el inmenso valor que tiene lo que hacemos dentro de nuestras consultas, en nuestra comunidad y en los domicilios.

Vayas donde vayas, ¡mucha suerte! Fue un placer.

Demanar perdó

En aquesta pandèmia, massa sovint hem vist errades comeses per nosaltres mateixos, per companys degut a les circumstàncies del dia a dia com ara agendes immenses, poc personal administratiu atenent un gran volum de trucades i ciutadans que acudeixen al CAP presencialment, haver de doblar torn perquè falta personal per vacances, etc ., situacions que han influït molt negativament en la qualitat de l’assistència, i han repercutit directament en la salut dels nostres pacients.

Fa uns dies, just tornant de vacances,  vaig atendre  telefònicament a la Maria. El motiu de la trucada era “dolor al peu que li impedeix caminar”. La Maria té 59 anys i fa 10 va ser diagnosticada de neo de mama, actualment en remissió. Cap altre tema important a tenir en compte.

• Hola Maria, soc la Marga, la teva infermera. Com et trobes? Tinc una nota per trucar-te perquè et fa mal el peu…..
• Ostres Marga, no em puc creure que em truquis ara, després de 17 dies des que vaig anar al CAP. Ningú em va visitar i em van dir que el metge em trucaria. Vaig esperar dos dies i finalment vaig anar a l’hospital d’urgències perquè no podia aguantar de dolor i el peu s’anava inflant com una bota.
• Uf! Ho sento!! Acabo d’incorporar-me de vacances però em sap molt greu això que m’expliques!!

Mentrestant reviso quan ha estat gestionada la visita i efectivament fa 15 dies que es va programar. Segurament ha estat un error pel col·lapse que es va tenir a recepció durant els dies de la 5a onada.

I ara què puc fer??

• Maria ho sento molt. Perdona’ns per aquesta equivocació. Explicaré el teu cas perquè no torni a passar. Saps que estem en un moment de molta pressió assistencial i que els errors a vegades apareixen sense voler. …

Una altra trucada. Ara és la Neus de 62 anys. El motiu de la trucada és “molt cansament i que no es troba bé”. Té HTA, hipotiroïdisme i obesitat, i és la cuidadora del seu marit, un senyor amb càncer d’esòfag que necessita moltes cures.

• Hola Neus, soc la Marga, com estàs?
• Hola Marga, ja has tornat de vacances? Suposo que has pogut descansar de tots nosaltres…

(Ens coneixem de fa molts anys i hi ha una relació de confiança molt forta amb ella).

Doncs mira, fa un temps que no sé que em passa, però no estic bé. No és el cansament de sempre, és molt més. Pensava que era per la calor, però crec que tinc alguna cosa que no em funciona bé.

• Hauràs de venir a consulta al CAP i et visitarem conjuntament amb el metge. D’acord? Però deixa’m que revisi la teva història i les teves últims anàlisis que et vas fer aquest any pel control de la tiroide.
• Les anàlisis han d’estar bé perquè ningú m’ha trucat per informar-me. Fa 5 mesos que me’ls vaig fer.
• Ui!! Veig que en l’última analítica hi ha una glicèmia bastant elevada i això podria provocar aquest cansament. Bé, si pots venir aquest matí, et visitaré amb el metge i acabem de veure on està el problema….

I perdona Neus per no haver estar al cas de la teva anàlisi. Em sap molt greu no haver-lo revisat abans.  No sé com ha pogut passar. Et demano que ens disculpis tan al metge com a mi.

Aquestes errades que semblen simples, són molt importants tant per als pacients com per a nosaltres. I no són errades per negligència ni per deixadesa. Són per múltiples causes. En aquests moments la pressió assistencial és i ha estat tan forta en la majoria de CAPs, que quan portes un elevat número de pacients atesos sigui de manera presencial o telefònica, ja no estàs al cent per cent  de les teves capacitats. A vegades, no estàs ni al 50%. Hi ha moments que el cap s’omple de tantes persones, situacions, problemes, gestions,…que costa mantenir la serenitat i la calma necessàries per fer una assistència de qualitat.

És molt important adonar-nos dels errors, per reparar-los, així com demanar perdó als nostres pacients, que en definitiva estan patint aquestes errades. Però també necessitem condicions laborals adequades per poder realitzar la feina amb dignitat. I continuar cercant confiança i vincle amb els pacients per poder superar-los.

Treballo a la trinxera

El procés ravalero

Treballo a la trinxera d’un dels barris amb l’índex de salut més baix de Barcelona¹. I ho faig juntament amb la resta dels meus companys i companyes en un edifici del passat segle!! Concretament de l’any 1937.

La història és molt senzilla: població amb moltes necessitats de tot tipus que utilitza un servei públic; professionals “hipermegamotivades” que posen a disposició, dia rere dia, tota la seva energia i coneixement per atendre’ls el millor que saben i poden; edifici amb un valor arquitectònic històric que no pot ser reformat com caldria per tal de reunir les condicions imprescindibles com a Centre de Salut.

L’últim bastió

Doctora, deixi’m que li expliqui:

Treballo en una oficina bancària. D’ençà que va iniciar-se la crisi, l’empresa a la qual pertanyo ha tancat 165 oficines a Catalunya. El meu “jefe”, és “jefe” de tres oficines. Jo estic de cara al públic i es fan unes cues enormes. En aquesta feina, no tinc suport. Alguns dels companys que estan de cara al públic com jo, no han aguantat més la pressió i han hagut d’agafar la baixa. No ens substitueixen si faltem. Així que la feina dels que falten, l’assumim els que quedem. Fa uns dies vaig haver de sortir al carrer mentre atenia un client perquè no podia respirar. Em vaig apartar de l’entrada, perquè no em veiessin els clients, i em vaig posar a plorar. No podia parar. Una companya va sortir a buscar-me i em va dir: Rut, no pots seguir així. Ves al metge.

Vull fer això … però no així

Comença el relat en diumenge a la tarda. Ha estat un cap de setmana bonic, de gaudir de natura en família i amics. Però aquesta tarda, grisa i freda, convida a recollir-se a casa. Tinc feinetes i lectures pendents i amb aquests afers marxa el diumenge volant: rematant una sessió de teràpia tòpica per als meus companys del CAP, llegint un article que tenia pendent de revisió sobre infeccions respiratòries i, per acabar, lectura obligada del nostre bon amic Raul Calvo i les seves històries de capçalera. Tot plegat em deixa un bon sabor, perquè acabo pensant: “que afortunada sóc! treballo en allò que vull, sento que és la meva vocació…” I així amics… arriba el dilluns.

Us ben asseguro que a les 8 en punt passo per la porta del CAP. Totes les meves companyes administratives ja amb la cara davant la pantalla citant a tots aquells pacients que han matinat per ésser els primers… I en són molts. Tants, que amb prou feines poden enviar-me un somriure de bon dia.

Ara sóc jo qui es planta davant la pantalla i veig que en qüestió de minuts a l´agenda apareixen els noms de vells i no tan vells coneguts, i d’altres que llegeixo per primer cop. No són les 9 i l´agenda ja és plena.

Dolor precordial

En Marc ve d’urgències per dolor precordial. Suat. Angoixat. La seva dona està molt amoïnada. Creu que té algun problema cardiològic.

En Marc té 38 anys, no fuma, no és diabètic, no té HTA ni dislipèmia… L’ECG és normal.

Com que té antecedents familiars de mort sobtada en el seu pare, demanem consulta al cardiòleg per valorar la conveniència d’una prova d’esforç.

Al cap d’uns dies torna d’urgències. Explica que està bloquejat. Que no pot treballar. Que en el darrer anys li han canviat el sistema informàtic de treball 3 vegades. No es veu capaç d’aprendre el nou… No es pot concentrar. No s’aixeca del llit. No vol fer res…

A mi em queda força clar que en Marc té un trastorn de l’estat d’ànim, segurament amb un detonant relacionat amb la feina, sobre un substrat probablement obsessiu…

A més, la parella té problemes econòmics que en Marc viu amb molta angoixa anticipatòria. Ja es veu embargat, desnonat… La seva parella viu el problema econòmic amb molta tranquil·litat. “Ja ens en sortirem…” En canvi, en Marc, no para de donar-li voltes.

La prova d’esforç és negativa. Una bona notícia. Sembla que el seu cor no mostra cap malaltia. Pot deixar de prendre l’AAS i la simvastatina.

La parella ho viu de manera positiva. Intenta que en Marc ho visqui també positivament. Però en Marc segueix en el seu estat anímic negatiu. Obsessionat, insomne, inquiet…

La seva feina, molt rutinària i que el mantenia en equilibri, a força de canvis, l’ha desequilibrat…

Què podem fer des del sistema sanitari per ajudar-lo?

Poc, molt poc, em temo…

Fins on aguantarem?

La Cristina, que és una infermera competent i compromesa amb els pacients, entra en el seu torn amb mala cara i plora amb facilitat. Explica que durant tot l’estiu ha tingut un contracte de 20 hores que li van renovant cada mes, no sap fins quan treballarà. Canvia de centre de treball i d’horari dos o tres cops per setmana, no sap mai quan podrà recollir el seu fill, o veure’l, o dinar a casa. No sap quan tornarà a veure els pacients que necessiten cures periòdiques, ni si tornarà a veure aquella senyora que li queden pocs dies per morir, o si podrà tornar a parlar amb els seu fills…. Plora per tot plegat.

Històries deplorables per no faltar a la feina

La Rosa és una dona equatoriana que fa anys que treballa en una botiga del poble. Fa un temps se li va diagnosticar una síndrome seca amb freqüents brots d’artritis. Fa -hauria de fer- seguiment al servei de reumatologia i d’oftalmologia per possibles efectes oculars del tractament. Hauria, perquè des de fa més de dos anys que no es fa analítiques ni visites per no faltar a la feina. Té por de dir que està malalta, té por de dir que necessita anar a l’hospital, té por de perdre la feina. D’ella en depèn la seva família que està a l’Equador i els estudis de la filla que està aquí. La segueixo jo com puc i li dic que anar al metges i cuidar-se una malaltia és un dret, però sempre em contesta “no me puedo arriesgar..” Per suposat, mai m’ha demanat la baixa.

Un estat d’ansietat

La Núria entra a la consulta, ha demanat hora per avui mateix:

Vinc perquè tinc un estat d’ansietat, he sortir de la feina i no hi puc tornar….. l’encarregat ens ha esbroncat, ha llençat material per terra i jo he sortit corrent, he tingut por, m’he posat a plorar….. he renunciat al contracte, però em queden uns dies….les esbroncades són freqüents, no ho puc aguantar… jo em tracto per l’ansietat des de la molts anys… No em fas la baixa? …… Ara que m’ho expliques tinc més clar que no és un problema de malaltia sinó d’agressió laboral, però tothom aguanta per no perdre la feina…

Quan l’explotació laboral arriba a la consulta

Avui la Josefa ha demanat visita d’urgències. Com que la vam visitar ahir per una lumbàlgia l’he rebuda una mica estranyada.

Fa quatre dies va començar una nova feina després d’haver passat molt temps a l’atur. Només era un contracte de prova per a un mes com a cuinera. Per llei no es pot negar a agafar cap feina. El primer dia va haver de treballar de 9 del matí a 5 de la tarda i de 8 del vespre fins a mitjanit. Estava ella sola a la cuina preparant tapes i àpats per unes 200 persones, pelant patates, fregint-les. Li van dir que, a més, la cuina l’havia de tenir “como los chorros del oro”. L’endemà va repetir horari de 9 a 5 i de 8 a una de la matinada. Poc abans de plegar, carregant un sac de patates de 25 kg es va quedar clavada. No va voler dir res perquè no volia perdre la feina, però quan va arribar a casa no es podia moure i va trucar el 061.