Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint

Anuncis

Sóc una infermera del món rural

He estat treballant durant molt anys en un poblet petit de muntanya. Allà va començar el meu camí de l’Atenció primària, després de temps treballant a l’hospital.

Un dels meus primers pacients d’aquell poble, va ser un noi jove amb una diabetis. Durant molts anys el vaig anar atenent per diferents motius. Vam establir una relació de confiança important. Continua llegint

Però el problema és un altre

El senyor Joan té 84 anys, viu i està sol, té dolor.

Tinc escales per avaluar el seu dolor, tinc un arsenal terapèutic que no li basta el que li quedi de vida, per assajar-los tots, però…… pel que crec que seria el conhort més important per al seu dolor: NO ESTAR SOL… no tinc res! Continua llegint

Llenguatge no verbal

En Igor és polonès. No parla ni un borrall de català, castellà, anglès, francès… Sol venir a la consulta amb un amic, que parla anglès… L’hem visitat uns quants anys. Ha tingut una fibril·lació auricular; li hem fet el control del tractament anticoagulant; li hem fet les visites de seguiment… Com hem pogut. Amb el seu amic de traductor. Amb llenguatge gestual, quan el seu amic no ha pogut acompanyar-lo… Continua llegint

Prescriure

Fa més de 30 anys que treballo a l’atenció primària. Sempre compartint pacients amb un/a professional d’infermeria, en un Equip d’Atenció Primària on hi ha altres metges…

He compartit pacients amb diferents infermers/res. Alguns/es, amb coneixements, habilitats i actituds mediocres, a qui mai he confiat / delegat la prescripció de medicaments. Continua llegint

Alertes de seguretat

L’ecap m’informa d’una alerta de seguretat en la prescripció de medicaments.

A la Rosa algú li ha prescrit rosuvastatina…

Com pot ser?

La Rosa a qui seguim fa més de 10 anys té una cardiopatia isquèmica i hem provat molts tractaments per rebaixar el seu LDL. Ha tingut reaccions adverses a estatines, fibrats i ezetimiba. Amb l’acord del cardiòleg hem renunciat a tractar-li la dislipèmia…I ho hem fet constar en el registre d’efectes adversos de la seva història clínica, el Prefaseg. Continua llegint

Allò que no es pot explicar

A la consulta, de vegades tinc la sensació que hi ha dies temàtics. Aquells en els quals els diagnòstics s’agrupen al voltant d’un òrgan, una especialitat, una patologia, un patiment. No només l’estacionalitat agrupa els diagnòstics (grips i pneumònies a l’hivern, malalties exantemàtiques a la primavera) sinó les polítiques, les lleis, els codis postals, la pobresa. Aquestes consultes tenen una densitat específica. Les paraules es condensen a l’aire a mesura que es pronuncien, algunes fins i tot, sembla que cristal·litzin i, en contacte amb la pell, amb les orelles, esquincin. Aquesta densitat fa que l’ambient sigui poc o gens respirable per ambdues persones presents. El ball de l’anamnesi i el temps, s’aturen. Una persona es buida (temporalment) i l’altra és sobrepassada per les paraules, el patiment, la impotència. Continua llegint