Carta de comiat al meu infermer

Estimat

avui 31 de gener és el teu últim dia com a interí a la UBA que compartim

Fa 9 anys que ets el referent de salut per a les persones que tenim assignades a la UBA.

La nostra no és una professió de “mercenaris” que puguin ser intercanviables els uns per altres: no som especialistes focals com els companys hospitalaris (que són professionals que atenen pacients només per un motiu concret de consulta en un moment concret) Nosaltres som especialistes en persones i famílies: el nostre valor professional, com especialistes en atenció primària, és el coneixement que acreditem al llarg del temps de la persona i el seu context; el vincle que som capaços de crear. Això és el que ha demostrat, reiteradament amb extensa bibliografia, millorar la salut de la població que atenem (i disminuir-ne la seva mortalitat). I això, que seria l’objectiu de la nostra feina, no s’aconsegueix en un dia.

Tu tens aquest vincle amb la població que atens: et reconeixen, t’estimen com a tal i també confien en tu perquè t’ho has guanyat a pols durant tots aquests anys.

Els resultats quantitatius de la nostra UBA (allò que valora anualment la nostra empresa amb el complement de productivitat variable) són impecables i els qualitatius (si hi hagués la voluntat d’analitzar-los) també ho serien. De fet, en aquest moment present has estat capaç d’assumir el maneig de la nostra consulta durant 2 mesos mentre jo estic de baixa i durant tot aquest temps només has tingut un suport puntual mèdic perquè la meva substitució ha estat minsa. Això només ho pot fer algú que coneix i domina la població que atén.

Però, malgrat tot, avui deixes la feina que has estat fent els darrers 9 anys perquè tot això no ha estat suficient. Sabem com funciona el sistema, però no per això compartim decisions com aquesta que el que fan és empitjorar la situació ja prou malmesa dels nostres centres d’atenció primària. Es fa impossible d’entendre que una persona que fa tants anys que està vinculada a l’empresa no tingui un contracte ja, a hores d’ara, estable i de continuïtat.

Por mi parte, querido compañero, gracias infinitas por todo este tiempo compartido. Por haber podido aprender juntos y por creer en una profesión que, a pesar de los embates, resiste con uñas y dientes gracias a profesionales como tu, que creen en el inmenso valor que tiene lo que hacemos dentro de nuestras consultas, en nuestra comunidad y en los domicilios.

Vayas donde vayas, ¡mucha suerte! Fue un placer.

Pena

Torno de vacances. Quan arribo, l’administratiu el primer que em diu és: – Ha mort l’Eugènia. Va venir a dir-nos-ho en Paco. Plorant al taulell, pobre. L’Eugènia era una pacient crònica molt i molt complexa. Amb una malaltia “rara”, d’aquelles que segueixen a l’hospital fins que el pacient ja està tant i tan complicat que farien falta molts especialistes per “controlar-la”. Així que, amb l’argument que és molt complicat que es desplaci, recomanen seguiment pel metge de família. Ens veiem, feia temps, gairebé cada setmana. Prenia 21 medicaments diferents. En Paco la cuidava com si fos una flor. Amb amor, ocupació, preocupació. Ella era molt positiva. Afrontava amb humor la seva situació. No deixava de fer les activitats que podia. Per Nadal ens va portar un pastís de xocolata. Ja no el va fer ella, com solia. No va poder. El va fer el Paco amb les seves instruccions. I va ser tan bo com cada Nadal. Va morir a casa, de matinada. En Paco va trucar a emergències. Quan vam arribar, ja era morta. Quan entra en Paco a la consulta ens abracem sense dir res. M’explica les circumstàncies de la mort de l’Eugènia. I tot allò que ell va fer. I com la va abraçar mentre esperava l’ajuda del SEM. Al cap d’una estona de silenci, em diu: – Gràcies per tot. Ella t’apreciava molt. I jo també. I se’n va plorant.

Pep, que no entri ningú a la consulta encara. Els 10 minuts de l’agenda no són prou per processar aquesta pena.

El neguit

M. té un càncer de pulmó avançat. Ahir vaig rebre una alerta de l’hospital on me n’informaven. No sabia que estigués ingressat.

M. té 91 anys i és molt fràgil. No hi ha un tractament curatiu per oferir-li. Fins ara ha viscut sol, tot i les seves limitacions, amb la supervisió dels fills. És una persona molt lliure.

Des de l’estiu, l’he visitat moltes vegades a consulta i a casa. Es queixava de diverses coses. Tenia molts motius per les queixes. Jo l’explorava i ho orientava i intentava evitar-li proves i desplaçaments fora de casa.

Em deia que s’ofegava. Però té una malaltia pulmonar obstructiva crònica i un cor dilatat i s’havia ofegat altres vegades. Em deia que perdia pes però continuava enèrgic fent les seves coses com abans.

Jo ajustava el tractament de les seves múltiples malalties. Una mica d’això una mica d’allò, intentant frenar la descompensació. Li trucava i el visitava sovint per veure si millorava. Feia el que podia.

De tant en tant, sentia una remor al cap, la sensació de no entendre per què passaven els mesos i no millorava. Tanmateix hi ha massa soroll al meu voltant. Faig massa coses a l’hora. Sovint no tinc control.

No ho vaig veure venir.

No li he demanat ni una radiografia en tots aquests mesos.

Des d’ahir tinc un neguit. L’intento ensorrar dins meu sota la quantitat de trucades, visites i tràmits que m’ocupen la jornada al CAP. Tinc por de trucar-li i que em confronti. Sé que no hagués canviat gaire el que passarà però no em tranquil·litza.

Finalment, he parlat amb ell. Hem quedat per demà. Cap retret, la confiança de sempre. Però el neguit no marxa.

Demanar perdó

En aquesta pandèmia, massa sovint hem vist errades comeses per nosaltres mateixos, per companys degut a les circumstàncies del dia a dia com ara agendes immenses, poc personal administratiu atenent un gran volum de trucades i ciutadans que acudeixen al CAP presencialment, haver de doblar torn perquè falta personal per vacances, etc ., situacions que han influït molt negativament en la qualitat de l’assistència, i han repercutit directament en la salut dels nostres pacients.

Fa uns dies, just tornant de vacances,  vaig atendre  telefònicament a la Maria. El motiu de la trucada era “dolor al peu que li impedeix caminar”. La Maria té 59 anys i fa 10 va ser diagnosticada de neo de mama, actualment en remissió. Cap altre tema important a tenir en compte.

• Hola Maria, soc la Marga, la teva infermera. Com et trobes? Tinc una nota per trucar-te perquè et fa mal el peu…..
• Ostres Marga, no em puc creure que em truquis ara, després de 17 dies des que vaig anar al CAP. Ningú em va visitar i em van dir que el metge em trucaria. Vaig esperar dos dies i finalment vaig anar a l’hospital d’urgències perquè no podia aguantar de dolor i el peu s’anava inflant com una bota.
• Uf! Ho sento!! Acabo d’incorporar-me de vacances però em sap molt greu això que m’expliques!!

Mentrestant reviso quan ha estat gestionada la visita i efectivament fa 15 dies que es va programar. Segurament ha estat un error pel col·lapse que es va tenir a recepció durant els dies de la 5a onada.

I ara què puc fer??

• Maria ho sento molt. Perdona’ns per aquesta equivocació. Explicaré el teu cas perquè no torni a passar. Saps que estem en un moment de molta pressió assistencial i que els errors a vegades apareixen sense voler. …

Una altra trucada. Ara és la Neus de 62 anys. El motiu de la trucada és “molt cansament i que no es troba bé”. Té HTA, hipotiroïdisme i obesitat, i és la cuidadora del seu marit, un senyor amb càncer d’esòfag que necessita moltes cures.

• Hola Neus, soc la Marga, com estàs?
• Hola Marga, ja has tornat de vacances? Suposo que has pogut descansar de tots nosaltres…

(Ens coneixem de fa molts anys i hi ha una relació de confiança molt forta amb ella).

Doncs mira, fa un temps que no sé que em passa, però no estic bé. No és el cansament de sempre, és molt més. Pensava que era per la calor, però crec que tinc alguna cosa que no em funciona bé.

• Hauràs de venir a consulta al CAP i et visitarem conjuntament amb el metge. D’acord? Però deixa’m que revisi la teva història i les teves últims anàlisis que et vas fer aquest any pel control de la tiroide.
• Les anàlisis han d’estar bé perquè ningú m’ha trucat per informar-me. Fa 5 mesos que me’ls vaig fer.
• Ui!! Veig que en l’última analítica hi ha una glicèmia bastant elevada i això podria provocar aquest cansament. Bé, si pots venir aquest matí, et visitaré amb el metge i acabem de veure on està el problema….

I perdona Neus per no haver estar al cas de la teva anàlisi. Em sap molt greu no haver-lo revisat abans.  No sé com ha pogut passar. Et demano que ens disculpis tan al metge com a mi.

Aquestes errades que semblen simples, són molt importants tant per als pacients com per a nosaltres. I no són errades per negligència ni per deixadesa. Són per múltiples causes. En aquests moments la pressió assistencial és i ha estat tan forta en la majoria de CAPs, que quan portes un elevat número de pacients atesos sigui de manera presencial o telefònica, ja no estàs al cent per cent  de les teves capacitats. A vegades, no estàs ni al 50%. Hi ha moments que el cap s’omple de tantes persones, situacions, problemes, gestions,…que costa mantenir la serenitat i la calma necessàries per fer una assistència de qualitat.

És molt important adonar-nos dels errors, per reparar-los, així com demanar perdó als nostres pacients, que en definitiva estan patint aquestes errades. Però també necessitem condicions laborals adequades per poder realitzar la feina amb dignitat. I continuar cercant confiança i vincle amb els pacients per poder superar-los.

“Gracias, cuídate mucho”

Siento un cansancio emocional, de aquel que solo se quita con caricias que hoy no nos podemos dar. Pienso en mis compañeras del hospital, de las residencias, de los hoteles-salud, de los pabellones, cada día, aguantando la presión asistencial, trabajando de manera agotadora turno tras turno. Pienso en el trabajo reorganizado que estamos realizando desde la atención primaria, cambiante según las necesidades, con la angustia de la incertidumbre siempre. Pero en lo que más pienso es en los pacientes y en su sufrimiento, estén o no contagiados.

Joaquín vive y cuida de su madre, totalmente dependiente, desde hace más de seis años. Antes había cuidado de su padre enfermo de Alzheimer hasta que murió. Lo llamo para ver si necesitan alguna cosa, para saber cómo se encuentran. Me dice que están bien.  Cuenta que, desde que empezó el confinamiento, ha rechazado el servicio de la trabajadora familiar a domicilio porque era demasiado riesgo, no iban protegidas y cada día era una diferente.  Me explica que se encarga él de todo, “si no tardo una hora pues tardo dos, total no tengo otra cosa que hacer”.  Escucho y doy soporte. Recibe pocas llamadas y Joaquín tiene ganas de hablar. Lo noto inquieto. Como si tuviera algo importante que decirme, pero no acaba de hacerlo. Entonces, justo antes de despedirme se lanza:

El privilegi de cuidar del Martí

El Martí té 80 anys i viu amb la Maria, la seva esposa.

És originari de Castella i va venir a Catalunya a treballar quan va acabar el servei militar que  va fer  a Lleida. Una vegada instal·lat aquí i amb feina, es va casar i la Maria va venir del poble a viure amb ell.

Fa temps que es va diagnosticar d’Alzheimer però amb un deteriorament cognitiu lleu. També fa tres anys que està en tractament per un carcinoma epidermoide. Ara la malaltia ha avançat i té una nafra tumoral en coliflor, que exsuda moltíssim i fa molt mala olor. Té dolor que es controla amb pegats de fentanil i altres calmants. Cada dia vaig a curar-lo a casa i crec que és un privilegi poder estar amb ell i la Maria 20 minuts cada dia. Mentre realitzo les cures, parlem de la seva vida de jove, quan era pastor i anava amb les ovelles amb el seu pare, de com li agradava fer el cafè cada matí al bar de la cantonada i parlar amb  altres jubilats, de com està de content amb els nets, que els fills han arreglat la casa del poble i a l’estiu van tots a passar uns dies junts, que allò (la vida al poble) és una altra vida, …

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada. 

Comiats en 12 minuts

En Miquel i la Rosa venen a la consulta després que el neuròleg ha visitat en Miquel fa uns dies. Ja fa temps que la Rosa veia que la conducta i la memòria del Miquel no anaven alhora. Des de la jubilació, no feia cap activitat i no mostrava interès per res. En Miquel no hi donava importància. Deia que ja havia fet prou coses a la vida.

Fa 30 anys havien perdut un fill en accident de cotxe. Sempre que en parlàvem a la consulta amb la Rosa al Miquel li pujaven les llàgrimes als ulls. Però mai no en parlava. Es limitava a baixar el cap i perdre’s en els seus pensaments.

CONVERSANT ENTRE COMPANYES: ètica en l’atenció als pacients

Conversa amb una companya amb la que faig el contra torn quan arriba a la consulta.

A.- Uf! Quina llista que tens! I quin matí has tingut!!!

B.- Doncs sí, sense poder respirar ni un moment. Molta feina.

A.- Clar, però hem de posar límits als pacients perquè així no es pot treballar. Venen per qualsevol cosa. Si creiem que no els cal la visita hem de dir que no els atenem.

B.- Com dius?

La batalla

Quan a l’Armando li van trobar una fibril·lació auricular en un ingrés a l’hospital i va sortir d’alta amb Sintrom®, li vaig plantejar a ell i a la seva filla la idoneïtat del tractament. L’antecedent d’anèmia per sagnat intestinal secundari a angiodisplàsies de no feia gaire mesos feia que els ho plantegés. Vam estar parlant del risc d’ictus, per una banda, i del de sagnat, per una altra. Vam acordar no continuar el tractament anticoagulant. Això no va ser entès a les consultes externes de cardiologia on el seguien per la insuficiència cardíaca.