Un dia qualsevol de juliol…

Avui he començat la meva jornada laboral a les 7:45 h. M’agrada arribar una mica abans per preparar la consulta, obrir l’ordenador,..

He realitzat 13 analítiques i després he començat la consulta.

La primera persona que ha entrat per la porta era en Josep. Li agrada ser el primer. Venia a que l’administrés el tractament que es posa cada mes. Té un diagnòstic de malaltia mental. Parlem una estona, m’explica com porta la calor, què fa la mare amb la qual viu i ens acomiadem amb una abraçada.

Passa en Lluís. Ve acompanyat de la seva germana. Fa dos dies va anar a l’hospital per un fort dolor abdominal. Està diagnosticat de DM, obesitat, esquizofrènia. A l’hospital han detectat una anèmia important, i per això han hagut de transfondre-li  2 unitats de sang. L’han derivat a la unitat de diagnòstic ràpid i demà passat té visita amb ells. La germana em diu que beu molta coca cola zero i cervesa sense alcohol, que no ha deixat de beure aquests dies. Vol que jo li digui també que no begui. Parlem tots tres del que més li convé en aquests moments. Hi ha molta empatia en la conversa. Però no m’agrada el seu aspecte. Toca esperar fer proves i resultats. Continua llegint

Anuncis

En Pere

En Pere té 60 anys. És divorciat des de fa 10 anys i té un fill de 32 anys que viu en parella i en una altra població. En Pere ha tingut alguna parella des del divorci, però en l’actualitat viu sol.

Fa temps que ens coneixem. Té diabetis i sempre acudeix als controls. Durant les visites parlem de la vida, de com viu ell, els seus pensaments i creences, a més de com es troba de la DM.

Dies enrere, a casa, es va trobar amb pèrdua d’estabilitat sobtada i mal de cap. Ell mateix va trucar al 061 i el van portar a l’hospital. Allà van diagnosticar-li càncer pulmonar amb metàstasi cerebrals. Continua llegint

A la meva iaia no la toco

Obro la porta de la consulta.

Entra la Michelle.

-“Quant de temps sense veure’ns, doctora!”-m’aixeco i ens abracem. La Michelle té un somriure ample i sincer. És càlida tota ella.

La Michelle és dominicana. Té 56 anys

-”Quant de temps sense veure’t, Michelle!”

-Sí, doctora. He estat al meu país. El meu germà es va posar malalt i vaig anar a cuidar-lo. I m’ha passat una cosa molt grossa en tornar a Espanya”

Comencem la visita que ja veig que serà llarga. Els caribenys viuen la vida de forma pausada, es prenen el seu temps per contextualitzar i explicar les coses. Escoltar a la Michelle és narrativa en majúscules.

Fa 9 anys que la Michelle cuida la Nora. La Nora té 93 anys. Viuen les 2 juntes des que va morir l’Antònia.

La Michelle era abans la cuidadora de l’Antònia que era una dona que vivia a Madrid. Va estar cuidant-la 6 anys. Quan va morir, un dels gendres de l’Antònia va proposar-li a la Michelle venir a cuidar a la seva mare (la Nora) a Barcelona. La Michelle va acceptar. D’això ja fa 9 anys. Continua llegint

Desmedicalitzar: una qüestió d’ètica i també d’infermeria

La Sra. Josepa de 93 anys acut a la consulta d’infermeria. Vol posar-se la vacuna de la grip.

Fa 1 any que viu al poble amb la seva filla i el gendre. Des que està al poble, és la primera vegada que acut al CAP. Diu que té molta sort, que mai està malalta.

Em presento com la seva infermera (per sort, no ha agafat visita a l’agenda específica de vacunes antigripal, perquè potser no l’hauria coneguda) i aprofito la visita per recopilar informació del seu historial i prendre-li les constants vitals. No cal que li faci tests específics, ja que durant la conversa m’explica que a casa no para de fer feines: el dinar, estendre la roba, cuidar les plantes del pati, ganxet, veu les notícies i està assabentada del que passa a Catalunya i al món. Tot això és confirmat pel seu gendre que l’acompanya. Continua llegint

Ulls tristos

Fa poc vaig conèixer a la Laura, una noia de 21 anys filla de dos pacients meus que jo no sabia que havien estat parella ni que tenien una filla.

L’Amparo, la seva mare, és la que coneixia més. Venia sempre per coses puntuals, sempre amb olor d’alcohol. Quan li ho assenyalava, minimitzava el consum: “alguna copa de tant en tant”, “he begut un xupito amb el meu company”… Vaig aplicar-me a fons per abordar el seu alcoholisme, però l’Amparo sempre se n’anava per la tangent i canviava de tema o acabava la consulta de manera sobtada. Va seguir fent-ho després de la pancreatitis aguda greu que la va posar a la vora de la mort i no va ser fins la descompensació ascítica que va dur al diagnòstic de cirrosi hepàtica i a un llarg ingrés per a estabilitzar-la que no va deixar de beure, fa pocs mesos.

Al pare, el Rossend, l’havia vist poques vegades i sabia que estava separat i que vivia amb una filla. Pocs mesos enrere, durant les meves vacances, li van diagnosticar un càncer metastàtic pel qual està rebent tractament. Continua llegint

30 de novembre

Matí del 30 de novembre. Últim dia de vaga d’ AP.

Soc metgessa de família d’ un equip urbà i avui estic de serveis mínims.

No he parat però no he tingut moltíssima feina.

Entre visita i visita, esgarrapo segons per mirar el mòbil i veure que està passant. Tinc una sensació estranya: el meu entorn continua de vaga i en canvi, a la premsa i a les xarxes socials sembla que tot hagi tornat a la “normalitat”. Continua llegint

Per això vull ser metge de família!

Ahir vaig rebre un missatge per Messenger de la Carla.

La Carla és una pacient de la meva consulta de 32 anys que ha decidit fer una aturada a la seva vida i marxar a viure l’experiència de conèixer altres cultures durant 6 mesos.

Ha agafat la motxilla i juntament amb un altre amic han decidit viatjar pel sud-est asiàtic. Van a viure l’aventura.

M’escriu des de Vietnam.

M’explica que des de fa uns dies té diarrea i malestar general. No ha fet febre. De moment no té artràlgies i tolera bé la ingesta oral. Continua llegint