Gran angular

Estic molesta per aquesta visió que es transmet des dels mitjans de comunicació hospitalocèntric de la COVID. Inspirada en Maria Callas diré que: La COVID comença molt abans que un pacient arribi a l’hospital i acaba molt després que sigui donat d’alta.
La COVID s’inicia en la comunitat, en el moment que hi ha la transmissió  del virus. Posteriorment el pacient pateix diferents símptomes i s’encén la guspira de la sospita! D’allà l’angoixa, el dubte entre m’escolto massa o massa poc.  Fins arribar a la necessitat de consultar. Sovint s’intenta contactar amb la primària, 061, CUAP i alguns tiren pel dret i van a l’hospital directament.
A primària s’avalua inicialment per un administratiu que fa un primer filtratge i posteriorment entra en contacte si s’escau amb un professional sanitari ( metgessa o infermera). Des de primària s’avalua i s’acompanya de la millor manera possible. En aquells casos que l’evolució de la malaltia es complica, es deriva a l’hospital. Allà s’acompanya, es valora i es tracta, en períodes de temps que van des de minuts fins a mesos. Posteriorment el pacient en la majoria dels casos torna a casa i torna a fer el seu seguiment per la primària. En el pitjor dels casos, des de primària es fa el seguiment i acompanyament de la família que pateix la pèrdua. Quan el pacient torna a casa, se’l valora i se l’acompanya en la mesura de les seves necessitats.

Hi ha aspectes a millorar des de l’atenció primària? Sense cap mena de dubte la resposta és sí! Però per tal de millorar, cal posar el focus en gran angular!

Un dia qualsevol de juliol…

Avui he començat la meva jornada laboral a les 7:45 h. M’agrada arribar una mica abans per preparar la consulta, obrir l’ordenador,..

He realitzat 13 analítiques i després he començat la consulta.

La primera persona que ha entrat per la porta era en Josep. Li agrada ser el primer. Venia a que l’administrés el tractament que es posa cada mes. Té un diagnòstic de malaltia mental. Parlem una estona, m’explica com porta la calor, què fa la mare amb la qual viu i ens acomiadem amb una abraçada.

Passa en Lluís. Ve acompanyat de la seva germana. Fa dos dies va anar a l’hospital per un fort dolor abdominal. Està diagnosticat de DM, obesitat, esquizofrènia. A l’hospital han detectat una anèmia important, i per això han hagut de transfondre-li  2 unitats de sang. L’han derivat a la unitat de diagnòstic ràpid i demà passat té visita amb ells. La germana em diu que beu molta coca cola zero i cervesa sense alcohol, que no ha deixat de beure aquests dies. Vol que jo li digui també que no begui. Parlem tots tres del que més li convé en aquests moments. Hi ha molta empatia en la conversa. Però no m’agrada el seu aspecte. Toca esperar fer proves i resultats.

En Pere

En Pere té 60 anys. És divorciat des de fa 10 anys i té un fill de 32 anys que viu en parella i en una altra població. En Pere ha tingut alguna parella des del divorci, però en l’actualitat viu sol.

Fa temps que ens coneixem. Té diabetis i sempre acudeix als controls. Durant les visites parlem de la vida, de com viu ell, els seus pensaments i creences, a més de com es troba de la DM.

Dies enrere, a casa, es va trobar amb pèrdua d’estabilitat sobtada i mal de cap. Ell mateix va trucar al 061 i el van portar a l’hospital. Allà van diagnosticar-li càncer pulmonar amb metàstasi cerebrals.

A la meva iaia no la toco

Obro la porta de la consulta.

Entra la Michelle.

-“Quant de temps sense veure’ns, doctora!”-m’aixeco i ens abracem. La Michelle té un somriure ample i sincer. És càlida tota ella.

La Michelle és dominicana. Té 56 anys

-”Quant de temps sense veure’t, Michelle!”

-Sí, doctora. He estat al meu país. El meu germà es va posar malalt i vaig anar a cuidar-lo. I m’ha passat una cosa molt grossa en tornar a Espanya”

Comencem la visita que ja veig que serà llarga. Els caribenys viuen la vida de forma pausada, es prenen el seu temps per contextualitzar i explicar les coses. Escoltar a la Michelle és narrativa en majúscules.

Fa 9 anys que la Michelle cuida la Nora. La Nora té 93 anys. Viuen les 2 juntes des que va morir l’Antònia.

La Michelle era abans la cuidadora de l’Antònia que era una dona que vivia a Madrid. Va estar cuidant-la 6 anys. Quan va morir, un dels gendres de l’Antònia va proposar-li a la Michelle venir a cuidar a la seva mare (la Nora) a Barcelona. La Michelle va acceptar. D’això ja fa 9 anys.

Desmedicalitzar: una qüestió d’ètica i també d’infermeria

La Sra. Josepa de 93 anys acut a la consulta d’infermeria. Vol posar-se la vacuna de la grip.

Fa 1 any que viu al poble amb la seva filla i el gendre. Des que està al poble, és la primera vegada que acut al CAP. Diu que té molta sort, que mai està malalta.

Em presento com la seva infermera (per sort, no ha agafat visita a l’agenda específica de vacunes antigripal, perquè potser no l’hauria coneguda) i aprofito la visita per recopilar informació del seu historial i prendre-li les constants vitals. No cal que li faci tests específics, ja que durant la conversa m’explica que a casa no para de fer feines: el dinar, estendre la roba, cuidar les plantes del pati, ganxet, veu les notícies i està assabentada del que passa a Catalunya i al món. Tot això és confirmat pel seu gendre que l’acompanya.

Ulls tristos

Fa poc vaig conèixer a la Laura, una noia de 21 anys filla de dos pacients meus que jo no sabia que havien estat parella ni que tenien una filla.

L’Amparo, la seva mare, és la que coneixia més. Venia sempre per coses puntuals, sempre amb olor d’alcohol. Quan li ho assenyalava, minimitzava el consum: “alguna copa de tant en tant”, “he begut un xupito amb el meu company”… Vaig aplicar-me a fons per abordar el seu alcoholisme, però l’Amparo sempre se n’anava per la tangent i canviava de tema o acabava la consulta de manera sobtada. Va seguir fent-ho després de la pancreatitis aguda greu que la va posar a la vora de la mort i no va ser fins la descompensació ascítica que va dur al diagnòstic de cirrosi hepàtica i a un llarg ingrés per a estabilitzar-la que no va deixar de beure, fa pocs mesos.

Al pare, el Rossend, l’havia vist poques vegades i sabia que estava separat i que vivia amb una filla. Pocs mesos enrere, durant les meves vacances, li van diagnosticar un càncer metastàtic pel qual està rebent tractament.

30 de novembre

Matí del 30 de novembre. Últim dia de vaga d’ AP.

Soc metgessa de família d’ un equip urbà i avui estic de serveis mínims.

No he parat però no he tingut moltíssima feina.

Entre visita i visita, esgarrapo segons per mirar el mòbil i veure que està passant. Tinc una sensació estranya: el meu entorn continua de vaga i en canvi, a la premsa i a les xarxes socials sembla que tot hagi tornat a la “normalitat”.

Per això vull ser metge de família!

Ahir vaig rebre un missatge per Messenger de la Carla.

La Carla és una pacient de la meva consulta de 32 anys que ha decidit fer una aturada a la seva vida i marxar a viure l’experiència de conèixer altres cultures durant 6 mesos.

Ha agafat la motxilla i juntament amb un altre amic han decidit viatjar pel sud-est asiàtic. Van a viure l’aventura.

M’escriu des de Vietnam.

M’explica que des de fa uns dies té diarrea i malestar general. No ha fet febre. De moment no té artràlgies i tolera bé la ingesta oral.

El dia de demà!!!

Ahir  estava a la consulta amb una pacient, quan de sobte ve una companya infermera demanant-me ajuda perquè tenia una persona amb dolor toràcic a la consulta del metge del costat.

Normalment, si hi ha sospita d’un possible IAM, es col·loca el pacient a una consulta del CAP determinada. Però ahir va ser diferent. El pacient va anar directament  a la consulta del seu metge per explicar-li que tenia un dolor molt fort al pit.

El dolor d’estar sol

En Manolo ve “d’urgències” perquè ahir va anar “d’urgències” a un altre centre on li van dir (segons explica) que, pel motiu de consulta, havia d’anar al seu metge de capçalera.

El motiu de consulta és un dolor a l’espatlla / cervical de… 17 anys d’evolució després d’una caiguda. Ha estat visitat pels traumatòlegs de referència. Pel servei de rehabilitació. Per la unitat del dolor… Periòdicament, cada 15-20 dies, ve a la consulta pel dolor. Ho ha provat tot i res és efectiu.

En Manolo és un immigrant del sud d’Espanya fa més de 50 anys. No sabia llegir quan va emigrar. I segueix sense saber-ne. Va treballar molt. Va tenir dos fills. Va construir-se una gran casa amb piscina en una urbanització. Amb les seves mans i els seus recursos. Fa 17 anys, després de 2 anys de malaltia de la seva dona, als pocs dies de morir ella, va caure al cementiri sobre la seva espatlla esquerre. Té dolor des de llavors. Cap procediment ni medicament ha aconseguit alleujar el seu dolor. Sempre que parla del seu dolor acaba parlant de la malaltia de la seva dona.