Metge de família de l’hospital

Si camina massa ràpid, l’Amaia s’ofega. Abans no li passava

Fa un any, quan van començar els símptomes, vam detectar una fibril·lació auricular a la consulta. Després, l’ecocardiograma va confirmar el diagnòstic de miocardiopatia hipertròfica. I una anèmia associada amb origen incert.

Des de llavors, l’Amaia segueix controls amb la cardiòloga de zona i ve a consulta aproximadament cada mes. La medicació ha permès que toleri la dispnea i s’habituï a la nova vida.

L’Amaia viu amb el seu fill gran.

Té 51 anys i és autònoma. Li agrada caminar, sortir i entrar amb amics i anar al teatre.

No li agrada sentir-se malalta ni haver d’estar condicionada per visites freqüents als serveis mèdics. Continua llegint

Anuncis

Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint

La realitat de l’atenció primària al nostre territori

Dia rere dia la nostra consulta constata el que sabem però ens neguem a acceptar:

Veiem com llisquem cap a el terreny d’enfrontament amb companys i ciutadania.

Patim com la resignació ha passat a ser la “qualitat” més comuna dels i les professionals i els/les pacients. Continua llegint

Quan estàs a l’altre costat

Quan estàs a l’altre costat, el de pacient, es fa important…

… que et tractin amb amabilitat, perquè quan estàs malalt et sents especialment vulnerable.

… que comparteixin amb tu la incertesa i reconeguin els límits de la Medicina, per poder prendre decisions conjuntes amb coneixement. Continua llegint

Penso i sento, doncs existeixo

El matí de dimecres començava amb una part d’agenda suplint una metgessa i l’altre mig matí a la consulta del dia. En Lluís venia per actualitzar la seva recepta electrònica després de la visita amb el cardiòleg. Mentre imprimia el seu nou full em va preguntar: “Sap vostè qui vindrà en lloc de la meva doctora”? Li vaig contestar que en els pròxims dies es coneixeria. “Si pogués, signaria que fos un metge, perquè he tingut dues metgesses i les dues s’han quedat embarassades i se n’han anat”. El vaig escoltar i la seva frase es va quedar una mica suspesa a l’ambient: no entenia com en Lluís pensava que una signatura podria solucionar el seu problema, no entenia aquest matís de que ser dona i quedar-se embarassada pogués marcar una diferència en la valoració com a professional … Potser en Lluís enyorava continuïtat del seu metge de família, potser sigui més valorada del que podem imaginar …

Una història més on el pensar i el sentir van ocupar el meu pensament en paral·lel …

La medicina basada en les urgències

Divendres 28 de desembre, dia dels innocents, em tocava cobrir les “urgències” del CAP. Érem dos; molts companys/es feien uns dies de merescudes vacances. De les 8 del matí a les 2 dels migdia vàrem “visitar” 135 persones. La xifra potser no sorprèn, ja hi estem acostumats… Però crec que no ho hauríem d’admetre; cada vegada sorprèn més la densitat de les visites, la profunditat de les demandes, l’agressivitat que les envolta… Al meu parer, hem passat de la “medicina basada en l’evidència” a “la medicina basada en les urgències”. Continua llegint

Sense el seu permís

Conec la Quimeta fa gairebé 10 anys. De fet, és de les primeres pacients que vaig conèixer al fer-me càrrec de la consulta. Havia de venir perquè “li autoritzi” les receptes dels medicaments que ja prenia. No va venir per gust.

En aquell moment ja complia criteris de pacient crònica complexa i de “polifarmàcia”… La qualitat del tractament era millorable i jo, de tant en tant, li proposava un canvi que ella gairebé sempre rebutjava… Era fàcil percebre que no es refiava de mi. Continua llegint