Té criteri, no té criteri…

D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.

Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats.

Entre l’espasa i la paret

Té 30 anys, parella i un fill de 2. I una mare de 50 que agonitza per un càncer de mama. El pare, treballa. I no s’ocupa de res… No hi ha més germans. L’àvia, fràgil i sola.

Fa mesos que va amunt i avall, de l’hospital a casa la mare. De casa la mare a casa seva. De casa seva a casa de l’àvia. A l’hospital. A la guarderia.

Gràcies, sobretot, per escoltar

En Pedro ve a buscar els resultats de les seves anàlisis. La diabetis no està massa ben controlada. Reconeix que no es pren massa seriosament les mesures dietètiques i que passa molt temps a la seva butaca mirant la tele.

Jubilat i vidu, originari d’una altra comunitat, va venir fa 3 anys al poble, per ajudar i acompanyar la seva filla. Arran de la separació pateix un estat depressiu, i cal que algú cuidi del nen.

Li pregunto com està la seva filla. Què fa ell durant el dia. M’explica els problemes de conducta del nét, que té problemes a l’escola i ha d’anar al psicòleg…

L’escolto, programo l’analítica per d’aquí sis mesos i ens acomiadem.

Quan està prop de la porta em diu:

– Gràcies per tot. Però, sobretot, per escoltar. No t’ho trobes gaire, això…

No està bé dir-ho… però és veritat!

A cau d’orella la Isabel ens deixa caure… “no està bé dir-ho, però de vegades tinc unes ganes que es mori!”

Cuida del seu home de tota la vida. Sempre ha fet la feina de casa. Ha pujat els fills (“tot nois, per desgràcia”). Sense cap ajuda. Al contrari. Ella havia d’ajudar en les feines de l’hort quan era temporada.

Terra de ningú…..la història continua (i 2)

Fa poc temps us vaig explicar la història d’en Jordi, un home de 50 anys diagnosticat d’una síndrome de  Korsakoff .

Ara m’agradaria explicar-vos el cas d’en Carles, un senyor de 47 anys  amb una diabetis mal controlada, cec per una retinopatia diabètica. Quan començo a atendre el cas el Carles vivia amb la dona i un fill de 12 anys que segons ell, el maltractaven psicològicament. Era un cas en seguiment per la ONCE. Davant la situació que m’explica ell i la seva germana, em coordino urgentment amb els serveis socials, que després de valoració conjunta a domicili, decideixen iniciar un servei de suport a domicili pel control de la medicació i els àpats. Amb ajut de la seva germana comença a fer els tràmits de separació amb el dictamen per part del jutge que qui deixa el pis és ell i  allà viuran la dona i el fill (pis de lloguer del patronat i a nom del Carles)

Terra de ningú-1

Desconec si alguna vegada us heu sentit a Terra de Ningú, jo de moment no i us puc ben assegurar que no m’agradaria gens, al llarg de més de 20 anys treballant com treballadora social sanitària m’he trobat puntualment en situacions com aquestes però el fet és que darrerament han augmentat significativament .

A Terra de ningú són aquelles situacions de persones a les quals les administracions públiques no els donen respostes, ni a les seves necessitats ni la protecció que haurien de tenir. Com a exemple us explicaré  un cas  en què he estat treballant més d’un any i encara hi segueixo.

Desig d’eutanàsia

Després de cuidar la seva dona, que anava perdent el senderi, durant anys, en Pere, de 78 anys, ha claudicat i ha pres la decisió de buscar un lloc on la cuidin.

Fa tres mesos que està en una residència, la millor que ha trobat.

Ara s’ha d’operar del genoll. No es podrà valer per ell mateix. I està sol. La filla treballa. Haurà de busca un lloc provisional on el puguin cuidar. No en troba cap.

Ja fa unes quantes consultes que em parla d’un tema: l’eutanàsia.

La Maria no pot més

La Maria em diu, mig avergonyida, que no pot més…

Fa mesos que batalla amb la cura dels seus pares, tots dos pacients crònics molt i molt complexos, que viuen i volen seguir vivint sols, però que no son capaços d’autocuidar-se, que s’equivoquen i obliden prendre la medicació, que no recorden quan tenen visites de control, i que s’enfaden quan algú els diu que necessiten ajuda…

Incomprensible

La Rosa pateix una malaltia d’Alzheimer en el grau més evolucionat. Depèn totalment de la seva cuidadora. Ni és capaç de mantenir el cap dret. Fa anys que la coneixem. A ella i a la seva cuidadora, la filla. La dedicació a la cura de la seva mare és excepcional. Mai hem vist la Rosa desnodrida, deshidratada, bruta, mal vestida o amb risc de nafres.

Un dia la Marta se’n va a consultar al neuròleg de l’hospital que havia visitat la seva mare fa més de 5 anys. El neuròleg, sense veure la Rosa, li prescriu citicolina, folat, vitamina B i altres fàrmacs… I, segons la filla, el neuròleg li ha dit que “quan surti un medicament nou, la seva mare podrà millorar”…

Qui en sap més de la Rosa?

Ve a la consulta la Rosa, amb la seva filla. La Rosa viu sola al poble. La filla, a ciutat; ha contactat amb nosaltres algunes vegades, i l’ha acompanyat en algunes consultes. Un fill viu al poble; l’ha acompanyat una sola vegada en més de 10 anys… Mai va venir durant els anys en que el marit de la Rosa va emmalaltir, fins morir.