La Maria no pot més

La Maria em diu, mig avergonyida, que no pot més…

Fa mesos que batalla amb la cura dels seus pares, tots dos pacients crònics molt i molt complexos, que viuen i volen seguir vivint sols, però que no son capaços d’autocuidar-se, que s’equivoquen i obliden prendre la medicació, que no recorden quan tenen visites de control, i que s’enfaden quan algú els diu que necessiten ajuda… Continua llegint

Incomprensible

La Rosa pateix una malaltia d’Alzheimer en el grau més evolucionat. Depèn totalment de la seva cuidadora. Ni és capaç de mantenir el cap dret. Fa anys que la coneixem. A ella i a la seva cuidadora, la filla. La dedicació a la cura de la seva mare és excepcional. Mai hem vist la Rosa desnodrida, deshidratada, bruta, mal vestida o amb risc de nafres.

Un dia la Marta se’n va a consultar al neuròleg de l’hospital que havia visitat la seva mare fa més de 5 anys. El neuròleg, sense veure la Rosa, li prescriu citicolina, folat, vitamina B i altres fàrmacs… I, segons la filla, el neuròleg li ha dit que “quan surti un medicament nou, la seva mare podrà millorar”… Continua llegint

La Rosa i els seus fills. Acompanyar el moribund

En Josep pateix una malaltia d’Alzheimer avançada i un càncer de pulmó. Ell és vidu, el cuida la seva filla Rosa que durant anys s’ha ocupat de fer-li costat, acompanyar-lo als metges i hospitals, de portar-lo al centre de dia, d’assegurar que mengés, que prengués la medicació, que anés net…. i de tractar-lo amb respecte i molt d’afecte. La Rosa treballa fora de casa i té dos fills. Amb una mica d’ajuda ho ha anat fent tot. Ella ha sabut integrar l’atenció al seu pare amb la cura dels fills,  de manera que tots plegats s’ajudaven i es feien companyia al mateix temps. Quan el pare encara podia, recollia els nens a l’escola i els donava el dinar que la Rosa havia deixat preparat. Quan ja estava pitjor, la filla gran vigilava que l’avi mengés, que no s’escapés de casa o que no caigués mentre la Rosa acabava de recollir la cuina. Abans d’anar a dormir els nens li feien un petó de bona nit. Continua llegint

Carta d’una tutora al seu primer resident

Estimat Joan,

Ja ets metge de família, molts felicitats!

Has estat i sempre seràs el meu primer resident. Gràcies per permetre’m descobrir el plaer d’ensenyar, per deixar-me mostrar-te els descobriments que he fet en això que és l’art de la medicina de família, per ajudar-me a ser millor metgessa, per ser un estímul per fer-ho millor, per ser motiu per fer una pràctica clínica raonada i raonable. Perdona els meus errors i oblida aviat els vicis de la meva forma de fer les coses. Continua llegint

Coses del dia

Baixem persiana. Posem el contestador automàtic. Hem acabat la jornada.

Queda enrere la Maria, de 93 anys, que ve al consultori gairebé cada setmana. No li cal medicament. La seva insuficiència cardíaca està compensada. Però… Viu sola. Té moltes pors i necessita relacionar-se amb persones. A falta de ningú més (no vol “molestar” als fills) tira dels professionals del CAP. Total, no li costem diners… Continua llegint

Vacances

M’emporto a la maleta en Santiago i el seu hepatocarcinoma multifocal… Hi serà quan jo torni?

I a la Maria, amb la seva fractura de maluc que cal rehabilitar i no pot fer-ho des de casa seva: hi ha escales que no podrà pujar… Li trobaran un lloc adequat? Continua llegint

Demanant als sanitaris que facin de familiars…

La Mercè. Fa anys que és vídua, després de cuidar el seu marit amb demència durant anys. Ara viu sola, els fills es mantenen a distància. Als néts no els veu gairebé mai. Algunes tardes va al casal. Té dolor crònic i no tolera gairebé cap medicació (o no se la pren). No pot anar enlloc sense que algú l’acompanyi. Truca i ve sovint a la consulta. Ens truca abans a nosaltres que als seus fills. Solem xerrar una estona i se’n va continguda. El dia és tan llarg i se sent tan sola…. Continua llegint