Vetllant el seu son

La Maria plora sense parar. S’acaba de morir el seu marit a l’hospital. Plora per la seva mort però sobretot plora perquè “no m’han deixat acomiadar-me d’ell, després de 50 anys junts!!!”. “Jo, que em vaig acomiadar de tothom, de la mare, del meu germà…, perquè no vaig poder fer-ho del meu company de 50 anys?”. Continua llegint

Anuncis

No fa calor, però…

Aquell dissabte estava treballant per una mútua, fent assistència domiciliària.

Avisen per un senyor que ha begut i que no es troba bé. Imagino que hauré de visitar una intoxicació aguda per alcohol, però no imagino bé.

En Jaume té 45 anys. Explica que fa 3 mesos l’ha deixat la seva dona i, per oblidar-la, beu.
Però avui no es troba bé.

Fa una setmana que no menja, no té forces i cau per les escales del maleït dúplex, en el qual vivia amb la seva dona.
Continua llegint

Incomprensible

La Rosa pateix una malaltia d’Alzheimer en el grau més evolucionat. Depèn totalment de la seva cuidadora. Ni és capaç de mantenir el cap dret. Fa anys que la coneixem. A ella i a la seva cuidadora, la filla. La dedicació a la cura de la seva mare és excepcional. Mai hem vist la Rosa desnodrida, deshidratada, bruta, mal vestida o amb risc de nafres.

Un dia la Marta se’n va a consultar al neuròleg de l’hospital que havia visitat la seva mare fa més de 5 anys. El neuròleg, sense veure la Rosa, li prescriu citicolina, folat, vitamina B i altres fàrmacs… I, segons la filla, el neuròleg li ha dit que “quan surti un medicament nou, la seva mare podrà millorar”… Continua llegint

La Rosa ha mort avui a urgències de l’hospital

Amb 94 anys, feia temps que estava enllitada, totalment dependent de la seva cuidadora, que la tenia que feia goig veure-la. S’havia aprimat tant, que era pell i ós. Les nafres de decúbit es tancaven de forma miraculosa, amb les cures de la cuidadora i la supervisió de la infermera.

Fa temps, un assistent social va proposar ingressar-la en un centre sociosanitari. Li semblava que les condicions de la casa on la pacient havia viscut sempre “no eren adequades”… Vam parlar amb els fills: el que vivia amb ella i el de fora. Coneixíem la pacient des que era una persona vàlida i sabíem que era feta a “l’antiga”, de les que les residències li semblen llocs on familiars irresponsables abandonen les persones que haurien de cuidar a casa. Ella mateixa va cuidar el seu marit a casa fins a la seva mort… Continua llegint

Porta d’entrada: el capçalera o les urgències…?

L’avi portava unes mesos amb una síndrome tòxica. A més explicava diarrea intermitent i un dolor abdominal mal localitzat i poc definit. No era persona de queixar-se per no res. A l’exploració no destacava res, excepte el lleu emmagriment. L’hemograma era normal.

Vaig decidir proposar colonoscòpia preferent pensant que calia descartar neoplàsia de colon com a causa més probable del quadre clínic. L’internista que les programa em va comentar per correu-e que preferia iniciar l’estudi per un TAC abdominal. Era discutible, però li vaig comentar que endavant. Desgraciadament van passar els dies, es va ajornar el TAC i quan es va practicar (uns 15 dies) l’avi havia empitjorat: tenia nàusees i vòmits i el dolor abdominal s’anava centrant a l’epigastri. Continua llegint