Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint

Anuncis

Què puc fer?

En Joan ha vingut per primera vegada a la consulta, acompanyat per la seva dona. Rostres seriosos, caps baixos. És la dona qui parla: “venim perquè el meu marit no està bé, a veure si li pot donar alguna cosa”.  Comencem a construir la història: en Joan té 52 anys, no ha tingut cap malaltia d’interès; fa un any que viuen al poble, el matrimoni i dos fills joves, a casa de la mare d’ella. Havia tingut una petita empresa pròpia lligada a la construcció i, ja se sap, va haver de plegar fa uns anys ple de deutes, amb l’empresa embargada. No tenia dret a atur, havien venut el pis per pagar una part dels deutes, per això vivien a casa de la sogra. Mentre la Continua llegint

La porta de casa sempre oberta

La Mary consulta per un dolor a l’espatlla. Mentre l’exploro diu “estic una mica depre”. Acabo l’exploració de l’espatlla i ràpidament pregunto què vol dir amb això de que està una mica depre. Sense més preàmbuls engega: no estic bé amb el meu marit ni amb mi mateixa ni amb res, només amb els meus fills. Tinc ganes de plorar, d’escapar, però no puc anar enlloc. Fa molt temps que no sóc feliç i em costa viure. I gairebé sense interrupció segueix: el meu marit m’estima molt però no puc parlar de res amb ell, no m’escolta, no s’interessa per mi ni per res del que em passa, no es preocupa per cap tema domèstic ni dels fills. Torna de treballar i es posa amb les seves coses. Fins i tot jo, que no condueixo, m’he de preocupar de quan s’ha de posar benzina al cotxe, quan arriba una factura d’alguna cosa es posa a cridar contra mi i els meus avantpassats. Continua llegint