El privilegi de cuidar del Martí

El Martí té 80 anys i viu amb la Maria, la seva esposa.

És originari de Castella i va venir a Catalunya a treballar quan va acabar el servei militar que  va fer  a Lleida. Una vegada instal·lat aquí i amb feina, es va casar i la Maria va venir del poble a viure amb ell.

Fa temps que es va diagnosticar d’Alzheimer però amb un deteriorament cognitiu lleu. També fa tres anys que està en tractament per un carcinoma epidermoide. Ara la malaltia ha avançat i té una nafra tumoral en coliflor, que exsuda moltíssim i fa molt mala olor. Té dolor que es controla amb pegats de fentanil i altres calmants. Cada dia vaig a curar-lo a casa i crec que és un privilegi poder estar amb ell i la Maria 20 minuts cada dia. Mentre realitzo les cures, parlem de la seva vida de jove, quan era pastor i anava amb les ovelles amb el seu pare, de com li agradava fer el cafè cada matí al bar de la cantonada i parlar amb  altres jubilats, de com està de content amb els nets, que els fills han arreglat la casa del poble i a l’estiu van tots a passar uns dies junts, que allò (la vida al poble) és una altra vida, … Continua llegint

L’últim adeu

El Rafael ens acaba de deixar. Avui he anat al seu comiat a l’església amb la seva família i algun amic.  Hem compartit una estona els nostres sentiments pensant en ell. De fet aquest escrit vol ser un petit homenatge a la seva persona.

Fa molts anys que l’estava atenent. No era un pacient fàcil. De fet s’havia barallat amb moltes metgesses i infermeres del CAP pel seu caràcter. Va arribar a la meva consulta després de diferents canvis d’infermera. El motiu principal de les visites era les cures d’unes nafres d’origen vascular a una cama. Si no l’atenia de seguida s’impacientava. Volia ser el primer, sempre. A vegades et feia perdre la paciència. Continua llegint

Petits oblits

Visito a la Maria uns dies després que hagi sortit d’alta d’un centre sociosanitari. Va ingressar fa 2 mesos per quadres d’inestabilitat cefàlica de repetició, amb caigudes freqüents. Uns dies abans de l’ingrés, després de provar diversos medicaments sense èxit, a urgències li van pautar sulpirida per al vertigen. Continua llegint

La responsabilitat dels fills

Quan vivia, el marit de la Carme salava seitons. Una vegada, me’n va regalar un pot. Els agradava menjar bé, i beure bé, també…
Era una parella de les que sempre venien junts a la consulta. D’aquelles que consulten en parella. Quan estàs analitzant un problema del marit, la dona posa cullerada explicant allò que li passa a ella… I quan estàs amb un problema d’ella, el marit recorda que ha oblidat explicar-te un detall del seu problema. I interromp la conversa.
Vivien sols, al poble. Els fills, a la ciutat. Els veien algun cap de setmana. Poc. “No volen saber massa de nosaltres”. Mai els van acompanyar a la consulta, ni van contactar amb nosaltres per interessar-se per la salut dels seus pares.

Continua llegint