Pena

Torno de vacances. Quan arribo, l’administratiu el primer que em diu és: – Ha mort l’Eugènia. Va venir a dir-nos-ho en Paco. Plorant al taulell, pobre. L’Eugènia era una pacient crònica molt i molt complexa. Amb una malaltia “rara”, d’aquelles que segueixen a l’hospital fins que el pacient ja està tant i tan complicat que farien falta molts especialistes per “controlar-la”. Així que, amb l’argument que és molt complicat que es desplaci, recomanen seguiment pel metge de família. Ens veiem, feia temps, gairebé cada setmana. Prenia 21 medicaments diferents. En Paco la cuidava com si fos una flor. Amb amor, ocupació, preocupació. Ella era molt positiva. Afrontava amb humor la seva situació. No deixava de fer les activitats que podia. Per Nadal ens va portar un pastís de xocolata. Ja no el va fer ella, com solia. No va poder. El va fer el Paco amb les seves instruccions. I va ser tan bo com cada Nadal. Va morir a casa, de matinada. En Paco va trucar a emergències. Quan vam arribar, ja era morta. Quan entra en Paco a la consulta ens abracem sense dir res. M’explica les circumstàncies de la mort de l’Eugènia. I tot allò que ell va fer. I com la va abraçar mentre esperava l’ajuda del SEM. Al cap d’una estona de silenci, em diu: – Gràcies per tot. Ella t’apreciava molt. I jo també. I se’n va plorant.

Pep, que no entri ningú a la consulta encara. Els 10 minuts de l’agenda no són prou per processar aquesta pena.

Morir

Morir

Hi ha remor de fons. Canvia novament la situació.

Sense adonar-nos, s’omplen de dubtes i preguntes les nostres visites diàries al CAP. També els amics i coneguts ens tornen a consultar. Ens escriuen, ens truquen i ens pregunten el nostre parer perquè confien en nosaltres.

Rebem noves directrius des de dalt que es contradiuen les unes amb les altres en qüestions d’hores. Ens recorda tot plegat un escenari que pensàvem ja superat.

I enmig del daltabaix, la vida i la mort s’obren camí. Les històries a atenció primària se succeeixen amb sindèmia i sense.

Ell vol morir.
Quan ho verbalitza sembla més gros del que és però fa molts anys que vol morir. I ho hem parlat moltes vegades abans d’ara perquè ens coneixem de fa anys. La metgessa de família i el pacient haurien de poder trobar sempre aquest espai segur d’intimitat per explicitar un dolor tan gran.

Ell no se s’amaga: està esgotat i m’ho ha explicat moltes vegades (primer a consulta i, quan la dependència ja va ser invalidant, al seu domicili)

Però ara la llei l’empara.

N’ha parlat amb les seves filles; amb la seva dona encara no s’hi veu amb cor. Es fa difícil explicar a algú amb qui has compartit camí més de seixanta anys que la vida se’t fa massa grossa.
Ho haurem de fer plegats perquè ell vol que sigui jo qui l’ajudi.

I es posa en marxa un mecanisme paral·lel a tot el que passa al nostre voltant.
Mentre la bogeria social va agafant embranzida (amb les seves proves diagnòstiques i les seves corbes d’incidència), trobem espais per deliberar amb les filles, amb la seva dona, amb companys i companyes d’arreu del territori que en saben moltíssim d’ajudar a morir. Els necessito perquè a mi em costa posar distància entre les meves creences, l’estima que li tinc a ell (i a la seva família) i el respecte al seu desig. Aconseguim un espai de suport entre professionals que ens permet debatre sobre tots els aspectes ètics i sobre les nostres pors.

Aprenem la logística (de la mà de molts companys i companyes administratives) que és nova per a totes i encetem un procés on l’administració i els desitjos de les persones van en paral·lel.

I tot frueix.

Però la mort no es planeja ni s’organitza, s’obre pas sense avisar.

I les coses canvien de rumb i nosaltres ens hem d’adaptar. Entre totes, trobem la manera de resoldre-ho sense trair el desig. Finalment, ell pot acomiadar-se com volia i marxa en un sospir, sense fer soroll.

La filla m’envia un missatge quan tot ha passat. El dol no serà només per la pèrdua sinó també per tants espais compartits en aquests anys.

Però l’agraïment infinit és i serà sempre meu.  Ha estat un privilegi.

Gràcies a tots i totes pel suport.

Avui ens ha deixat la Teresa

Estava ingressada en una residència perquè havia de fer rehabilitació després d’una caiguda on es va fracturar la cama i el braç. A casa tenen moltes barreres arquitectòniques i pensaven que era el millor.

De l’hospital va anar directament a la residència. Just al cap de quatre dies d’estar allà, va començar l’estat d’emergència per la pandèmia. Es va tancar la residència. La família no va poder anar a veure-la. Van decidir portar-la a casa però havien de fer-li la prova del coronavirus. Després d’esperar dies, va ser positiva i el seu estat de salut es va anar deteriorant. Fins que no va poder més.

Cuidar-nos els uns als altres

Vaig arribar al CAP unes 3 setmanes després que hagués començat el confinament, a l’inici de tot plegat estava fora d’Europa fent una rotació externa. Quan vaig tornar al centre de salut em vaig trobar tota l’organització capgirada i tots els meus companys de feina amb un aire diferent. Tot havia donat un tomb de 360 graus, havien desaparegut les llistes i consultes de cada Unitat Bàsica d’Atenció, i ara tot el personal estava bolcat a dedicar-se a resoldre 3 grans llistes de pacients.

Dolor i soledat. Soledat i dolor

Vaig a una visita a domicili d’una pacient assignada a una companya.

La Dolores té 92 anys i viu sola. He parlat amb la dona del seu net, que és qui l’ajuda de la família. La Dolores es queixa de dolor, la truca i l’hi diu, i ella no ho pot fer gran cosa. Viu a una hora de distància i només hi pot baixar els caps de setmana. Per això ens ha avisat.

Arribo a casa de la Dolores. M’obre de seguida quan a l’intèrfon em presento com la doctora. La dona del seu net ja l’havia avisada. Les dues treballadores socials de l’ajuntament que van anar-hi fa unes setmanes no van tenir tanta sort: “escolto la ràdio cada nit i sento que hi ha molta gent que es vol aprofitar de les persones grans, no obro a qualsevol”. Com a conseqüència d’això, l’ajuda a domicili a què té dret s’endarrerirà.

El dolor d’estar sol

En Manolo ve “d’urgències” perquè ahir va anar “d’urgències” a un altre centre on li van dir (segons explica) que, pel motiu de consulta, havia d’anar al seu metge de capçalera.

El motiu de consulta és un dolor a l’espatlla / cervical de… 17 anys d’evolució després d’una caiguda. Ha estat visitat pels traumatòlegs de referència. Pel servei de rehabilitació. Per la unitat del dolor… Periòdicament, cada 15-20 dies, ve a la consulta pel dolor. Ho ha provat tot i res és efectiu.

En Manolo és un immigrant del sud d’Espanya fa més de 50 anys. No sabia llegir quan va emigrar. I segueix sense saber-ne. Va treballar molt. Va tenir dos fills. Va construir-se una gran casa amb piscina en una urbanització. Amb les seves mans i els seus recursos. Fa 17 anys, després de 2 anys de malaltia de la seva dona, als pocs dies de morir ella, va caure al cementiri sobre la seva espatlla esquerre. Té dolor des de llavors. Cap procediment ni medicament ha aconseguit alleujar el seu dolor. Sempre que parla del seu dolor acaba parlant de la malaltia de la seva dona.

El meu marit té un trauma

La Josefa ve a visitar-se la  per un  refredat. Li miro la TA perquè és hipertensa i fa temps que no ho faig. La trobo una mica alta, li comento. Diu que pot ser perquè aquesta nit no ha dormit bé, com moltes altres nits. Es seu marit té malsons, està neguitós per la nit i crida… “És que el meu marit té un trauma”. “Què ha passat?”. I la senyora explica que quan el seu marit tenia 4 anys, i vivien a Jaén, els pares el van deixar a casa a càrrec de dos germans més petits i mentre eren fora hi van anar uns  que vivien a prop i van matar a cops de destral un dels nens que dormia. “Le partieron la cabeza con un hacha como si fuera una sandía”. Al Paco, el seu marit (4 anys), també  li va tocar el rebre, el van pegar. Quan van tornar els pares van culpabilitzar el Paco de no haver vigilat prou i que haguessin matat el germà més petit. Posteriorment, vivint a Tarragona, quan els pares anaven a treballar, deixaven el Paco a la vora del riu fins que ells tornaven. “Y todo esto le ha creado un trauma a mi marido”.

Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció.

Les paraules (i els seus efectes secundaris)

La sala d’espera estava buida. Només hi havia una persona, que semblava tranquil.la llegint un diari. Encara jo no havia acabat la meva feina. Quan la Rosa va marxar, necessitava respirar profundament abans de sortir fora i continuar amb més consultes. Quan jo vaig llegir l’últim nom de la meva llista, el Manel es va aixecar ràpidament i va venir cap a mi amb el seu diari mig obert encara. No l´havia vist mai i crec que ell a mi tampoc. Em va donar la mà abans de seure, com fan gran part de la gent anciana que acut a la consulta. Mentre ell deia per què tenia cita, jo vaig observar que es vestia amb roba acolorida: una camisa de quadres, una jaqueta i uns pantalons que conjugaven amb certa harmonia  els tons marrons, verds i taronges. Semblava un home de poques paraules i potser una mica introvertit, almenys aquesta va ser la meva primera percepció. Em va dir: “la meva consulta avui serà curta, només necessito que em doni una nova recepta perquè la farmacèutica diu que aquesta ja no serveix. Jo necessito medicaments fins que arribi la meva doctora de vacances”.  Llavors em vaig adonar que ell no sabia que ara tenia una nova doctora, la qual era jo.

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…”