Les paraules (i els seus efectes secundaris)

La sala d’espera estava buida. Només hi havia una persona, que semblava tranquil.la llegint un diari. Encara jo no havia acabat la meva feina. Quan la Rosa va marxar, necessitava respirar profundament abans de sortir fora i continuar amb més consultes. Quan jo vaig llegir l’últim nom de la meva llista, el Manel es va aixecar ràpidament i va venir cap a mi amb el seu diari mig obert encara. No l´havia vist mai i crec que ell a mi tampoc. Em va donar la mà abans de seure, com fan gran part de la gent anciana que acut a la consulta. Mentre ell deia per què tenia cita, jo vaig observar que es vestia amb roba acolorida: una camisa de quadres, una jaqueta i uns pantalons que conjugaven amb certa harmonia  els tons marrons, verds i taronges. Semblava un home de poques paraules i potser una mica introvertit, almenys aquesta va ser la meva primera percepció. Em va dir: “la meva consulta avui serà curta, només necessito que em doni una nova recepta perquè la farmacèutica diu que aquesta ja no serveix. Jo necessito medicaments fins que arribi la meva doctora de vacances”.  Llavors em vaig adonar que ell no sabia que ara tenia una nova doctora, la qual era jo. Continua llegint

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…” Continua llegint

La desgràcia

“-¿Quién le ha enseñado a usted todo eso, doctor?

La respuesta vino inmediatamente.

-La miseria.”

Albert Camus, La Peste.

Observem l’existència de la desgràcia cada dia. I sembla que cada dia, amb les polítiques actuals, més sovint. Concretament cada 6 minuts. Continua llegint

Estic cansada

Estic cansada de:

–        rectificar receptes que els companys de l’hospital han fet malament

–        fer “volants” per visites de seguiment

–        les llistes de CIP que m’envia la direcció perquè “repassi”

–        dir a les persones amb cataractes que l’oftalmòleg tardarà mig any a visitar-los i un any o més a intervenir-los

–        els metges d’hospital que fan proves innecessàries i tractaments sense rellevància clínica Continua llegint

El motiu de viure

El Sr. Josep té 85 anys i cap antecedent patològic fins a principis d’any, quan se li va diagnosticar un càncer de colon sense metàstasi arran d’un canvi de ritme deposicional. Fa tractament quimioteràpic amb molt bona tolerància. Durant aquest episodi hem parlat de les seves preferències pel que fa al tractament: explicava que la seva única preocupació era la seva dona, la Sra. Maria, afecta d’una insuficiència cardíaca congestiva avançada, que venia poc a la consulta. Continua llegint