El meu marit té un trauma

La Josefa ve a visitar-se la  per un  refredat. Li miro la TA perquè és hipertensa i fa temps que no ho faig. La trobo una mica alta, li comento. Diu que pot ser perquè aquesta nit no ha dormit bé, com moltes altres nits. Es seu marit té malsons, està neguitós per la nit i crida… “És que el meu marit té un trauma”. “Què ha passat?”. I la senyora explica que quan el seu marit tenia 4 anys, i vivien a Jaén, els pares el van deixar a casa a càrrec de dos germans més petits i mentre eren fora hi van anar uns  que vivien a prop i van matar a cops de destral un dels nens que dormia. “Le partieron la cabeza con un hacha como si fuera una sandía”. Al Paco, el seu marit (4 anys), també  li va tocar el rebre, el van pegar. Quan van tornar els pares van culpabilitzar el Paco de no haver vigilat prou i que haguessin matat el germà més petit. Posteriorment, vivint a Tarragona, quan els pares anaven a treballar, deixaven el Paco a la vora del riu fins que ells tornaven. “Y todo esto le ha creado un trauma a mi marido”. Continua llegint

Anuncis

Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint

Les paraules (i els seus efectes secundaris)

La sala d’espera estava buida. Només hi havia una persona, que semblava tranquil.la llegint un diari. Encara jo no havia acabat la meva feina. Quan la Rosa va marxar, necessitava respirar profundament abans de sortir fora i continuar amb més consultes. Quan jo vaig llegir l’últim nom de la meva llista, el Manel es va aixecar ràpidament i va venir cap a mi amb el seu diari mig obert encara. No l´havia vist mai i crec que ell a mi tampoc. Em va donar la mà abans de seure, com fan gran part de la gent anciana que acut a la consulta. Mentre ell deia per què tenia cita, jo vaig observar que es vestia amb roba acolorida: una camisa de quadres, una jaqueta i uns pantalons que conjugaven amb certa harmonia  els tons marrons, verds i taronges. Semblava un home de poques paraules i potser una mica introvertit, almenys aquesta va ser la meva primera percepció. Em va dir: “la meva consulta avui serà curta, només necessito que em doni una nova recepta perquè la farmacèutica diu que aquesta ja no serveix. Jo necessito medicaments fins que arribi la meva doctora de vacances”.  Llavors em vaig adonar que ell no sabia que ara tenia una nova doctora, la qual era jo. Continua llegint

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…” Continua llegint

La desgràcia

“-¿Quién le ha enseñado a usted todo eso, doctor?

La respuesta vino inmediatamente.

-La miseria.”

Albert Camus, La Peste.

Observem l’existència de la desgràcia cada dia. I sembla que cada dia, amb les polítiques actuals, més sovint. Concretament cada 6 minuts. Continua llegint

Estic cansada

Estic cansada de:

–        rectificar receptes que els companys de l’hospital han fet malament

–        fer “volants” per visites de seguiment

–        les llistes de CIP que m’envia la direcció perquè “repassi”

–        dir a les persones amb cataractes que l’oftalmòleg tardarà mig any a visitar-los i un any o més a intervenir-los

–        els metges d’hospital que fan proves innecessàries i tractaments sense rellevància clínica Continua llegint

El motiu de viure

El Sr. Josep té 85 anys i cap antecedent patològic fins a principis d’any, quan se li va diagnosticar un càncer de colon sense metàstasi arran d’un canvi de ritme deposicional. Fa tractament quimioteràpic amb molt bona tolerància. Durant aquest episodi hem parlat de les seves preferències pel que fa al tractament: explicava que la seva única preocupació era la seva dona, la Sra. Maria, afecta d’una insuficiència cardíaca congestiva avançada, que venia poc a la consulta. Continua llegint