La Maria vol morir a casa

Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.

La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.

Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella. Continua llegint

Anuncis

No fa calor, però…

Aquell dissabte estava treballant per una mútua, fent assistència domiciliària.

Avisen per un senyor que ha begut i que no es troba bé. Imagino que hauré de visitar una intoxicació aguda per alcohol, però no imagino bé.

En Jaume té 45 anys. Explica que fa 3 mesos l’ha deixat la seva dona i, per oblidar-la, beu.
Però avui no es troba bé.

Fa una setmana que no menja, no té forces i cau per les escales del maleït dúplex, en el qual vivia amb la seva dona.
Continua llegint

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…” Continua llegint

Vull fer això … però no així

Comença el relat en diumenge a la tarda. Ha estat un cap de setmana bonic, de gaudir de natura en família i amics. Però aquesta tarda, grisa i freda, convida a recollir-se a casa. Tinc feinetes i lectures pendents i amb aquests afers marxa el diumenge volant: rematant una sessió de teràpia tòpica per als meus companys del CAP, llegint un article que tenia pendent de revisió sobre infeccions respiratòries i, per acabar, lectura obligada del nostre bon amic Raul Calvo i les seves històries de capçalera. Tot plegat em deixa un bon sabor, perquè acabo pensant: “que afortunada sóc! treballo en allò que vull, sento que és la meva vocació…” I així amics… arriba el dilluns.

Us ben asseguro que a les 8 en punt passo per la porta del CAP. Totes les meves companyes administratives ja amb la cara davant la pantalla citant a tots aquells pacients que han matinat per ésser els primers… I en són molts. Tants, que amb prou feines poden enviar-me un somriure de bon dia.

Ara sóc jo qui es planta davant la pantalla i veig que en qüestió de minuts a l´agenda apareixen els noms de vells i no tan vells coneguts, i d’altres que llegeixo per primer cop. No són les 9 i l´agenda ja és plena.

Continua llegint

La incertesa d’un dia qualsevol a la consulta

Quatre o cinc persones amb clínica de febreta, odinofàgia i/o tos amb o sense moc. Explicar la diferència entre un refredat i la grip, la faringitis i l’amigdalitis pultàcia. Explicar que res és del tot segur, però que el més prudent és esperar i no donar antibiòtic. Transmetre seguretat en la indefinició.

Les dues dones amb lumbàlgia, sense altra clínica. La poca utilitat de la radiografia. “Però…, com sabem segur el que tinc…?” No sempre cal saber “el que tinc” amb exactitud… Continua llegint

La Rosa ha mort avui a urgències de l’hospital

Amb 94 anys, feia temps que estava enllitada, totalment dependent de la seva cuidadora, que la tenia que feia goig veure-la. S’havia aprimat tant, que era pell i ós. Les nafres de decúbit es tancaven de forma miraculosa, amb les cures de la cuidadora i la supervisió de la infermera.

Fa temps, un assistent social va proposar ingressar-la en un centre sociosanitari. Li semblava que les condicions de la casa on la pacient havia viscut sempre “no eren adequades”… Vam parlar amb els fills: el que vivia amb ella i el de fora. Coneixíem la pacient des que era una persona vàlida i sabíem que era feta a “l’antiga”, de les que les residències li semblen llocs on familiars irresponsables abandonen les persones que haurien de cuidar a casa. Ella mateixa va cuidar el seu marit a casa fins a la seva mort… Continua llegint

Coses del dia

Baixem persiana. Posem el contestador automàtic. Hem acabat la jornada.

Queda enrere la Maria, de 93 anys, que ve al consultori gairebé cada setmana. No li cal medicament. La seva insuficiència cardíaca està compensada. Però… Viu sola. Té moltes pors i necessita relacionar-se amb persones. A falta de ningú més (no vol “molestar” als fills) tira dels professionals del CAP. Total, no li costem diners… Continua llegint