Vides separades

La filla de la Sra. Teresa acut a la consulta de la infermera per parlar de la seva mare. Vivia sola en el poble i ha anat a viure amb ella perquè trobava que alguns dies no es feia el dinar i es trobava  molt sola d’ençà que va morir el pare. Té dificultats per caminar.

Li preocupa una ferida que té al turmell i demana a la infermera si pot anar al domicili per veure si s’està curant bé la ferida. Queden per una visita a domicili al dia següent.

Quan arriba al domicili troba amb la pacient i la filla a la gestora de casos del CAP. Ha anat a valorar el domicili i els recursos que necessita la Sra. Teresa. Les va activar el metge de la pacient. La infermera no en sabia res. I troba a la gestora fent part de la feina que ella sempre havia fet: valoració del domicili, dels recursos humans (cuidadors, família) i de l’entorn que té la pacient . Continua llegint

Anuncis

Seguretat del pacient

Avui he vist 41 persones: 24 programades i 17 “urgències”.

Les programades tenen 10 minuts de temps a l’agenda. 240 minuts, 4 hores. I mai n’hi ha prou amb 10 minuts per persona. Consulten per 2-3-4 motius diferents… impossible abordar-los tots en 10 minuts.

Les “urgències” són persones sense visita programada. Es presenten al taulell demanant ser ateses ja. Es van “col·locant” enmig de les programades. La infermera fa la primera atenció i, si considera necessària una visita mèdica, les atenc quan em queda un espai de temps lliure enmig de les programades. Continua llegint

La Maria vol morir a casa

Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.

La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.

Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella. Continua llegint

No fa calor, però…

Aquell dissabte estava treballant per una mútua, fent assistència domiciliària.

Avisen per un senyor que ha begut i que no es troba bé. Imagino que hauré de visitar una intoxicació aguda per alcohol, però no imagino bé.

En Jaume té 45 anys. Explica que fa 3 mesos l’ha deixat la seva dona i, per oblidar-la, beu.
Però avui no es troba bé.

Fa una setmana que no menja, no té forces i cau per les escales del maleït dúplex, en el qual vivia amb la seva dona.
Continua llegint

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…” Continua llegint

Vull fer això … però no així

Comença el relat en diumenge a la tarda. Ha estat un cap de setmana bonic, de gaudir de natura en família i amics. Però aquesta tarda, grisa i freda, convida a recollir-se a casa. Tinc feinetes i lectures pendents i amb aquests afers marxa el diumenge volant: rematant una sessió de teràpia tòpica per als meus companys del CAP, llegint un article que tenia pendent de revisió sobre infeccions respiratòries i, per acabar, lectura obligada del nostre bon amic Raul Calvo i les seves històries de capçalera. Tot plegat em deixa un bon sabor, perquè acabo pensant: “que afortunada sóc! treballo en allò que vull, sento que és la meva vocació…” I així amics… arriba el dilluns.

Us ben asseguro que a les 8 en punt passo per la porta del CAP. Totes les meves companyes administratives ja amb la cara davant la pantalla citant a tots aquells pacients que han matinat per ésser els primers… I en són molts. Tants, que amb prou feines poden enviar-me un somriure de bon dia.

Ara sóc jo qui es planta davant la pantalla i veig que en qüestió de minuts a l´agenda apareixen els noms de vells i no tan vells coneguts, i d’altres que llegeixo per primer cop. No són les 9 i l´agenda ja és plena.

Continua llegint

La incertesa d’un dia qualsevol a la consulta

Quatre o cinc persones amb clínica de febreta, odinofàgia i/o tos amb o sense moc. Explicar la diferència entre un refredat i la grip, la faringitis i l’amigdalitis pultàcia. Explicar que res és del tot segur, però que el més prudent és esperar i no donar antibiòtic. Transmetre seguretat en la indefinició.

Les dues dones amb lumbàlgia, sense altra clínica. La poca utilitat de la radiografia. “Però…, com sabem segur el que tinc…?” No sempre cal saber “el que tinc” amb exactitud… Continua llegint