El dolor a la UCI

Fa un dia que han intervingut l’Encarna de la columna lumbar, és a la UCI. Quan la vaig a veure em diu que té molt dolor, fa mala cara, no té el somriure habitual ni l’afecte en la mirada. Fa una estona que ha avisat i la infermera li ha dit que li posarien una bomba d’analgèsia. Troba que ha passat massa temps, torna a tocar el timbre. De seguida ve una noia, deu ser una infermera. És una noia jove, prima, d’esquena molt recta, caminar rígid i cara inexpressiva. «Què  passa?» diu, des de l’entrada del box. «Tinc molt dolor, no el puc aguantar», respon. La infermera, sense apropar-se i sense contestar, gira cua i se’n va.

Al cap d’uns minuts ve una altra infermera que es dirigeix a l’Encarna i la mira a la cara, li diu que estan preparant la bomba d’analgèsia, que no poden córrer més, que han d’esperar que l’hi portin, però que mentre tant li posen una dosi de morfina en goma.

En aquestes arriba el metge, es presenta, i des dels peus del llit pregunta com es troba: «tinc molt dolor, no el puc aguantar». Els qui coneixem l’Encarna sabem que té molt dolor pel to de la veu, per l’expressió de la cara, perquè no pot parlar de res més, i sobretot, perquè ella ho diu. El metge, tranquil, diu que no hi ha signes  que tingui molt dolor: no hi ha sudoració, ni taquicàrdia, ni hipotensió, que són les coses que els passa a les persones que tenen molt dolor. De totes maneres li posaran la bomba quan la tinguin. Amb no massa interès pregunta de què l’han operat, ell no és el traumatòleg i no ho sap, tampoc sap quan es podrà moure i llevar-se. La conversa evoluciona i diu  quan sigui a casa no podrà fer les feines, cosa que fa anys que ja no feia. I això li dona ocasió per preguntar al marit de l’Encarna si ell sap fer el llit. Aleshores el metge explica que ell, a casa seva, sí que el fa,  però la seva dona el critica, li diu que li queden arrugues o que la roba penja… suposo que és un intent per fer-se proper i simpàtic. Quan s’acaba el tema de les tasques domèstiques s’acomiada.

Llevat d’uns breus moments que ha estat al costat, tota la conversa s’ha tingut estant ell als peus del llit, a prop de la porta de sortida. No hi ha hagut cap contacte físic. Tampoc cap pregunta sobre com era el dolor, ni si havia canviat la localització, ni què era el més dificultós, ni que en una estona estaria millor… Cap consol, cap comprensió. Potser tampoc cap interès.

Anuncis

Perdonin, vaig amb una hora de retard!

Primer dia de feina després de les vacances d’estiu. Vinc amb ganes.

8:00h: Obro l’e-cap. Entro en la meva agenda del dia per intentar organitzar-me el matí:
31 cites prèvies (cadascuna de 7 minuts), 2 visites telefòniques i 5 e-consultes. Em veig amb força: avui puc amb tot!

8:30h: Primera visita. La Mercè està en un moment vital difícil. Després de 41 anys al peu del canó, sembla que ha de tancar la botiga de tota la vida. Aquest any es jubila. Fa mesos que ve a consulta per molts símptomes variats. Avui em confessa que creu que tenen relació amb la jubilació. No se’n fa a la idea. Parlem de recursos, emocions, famílies, projectes de vida…21 minuts de consulta. No passa res. Acaba de començar el dia.

Surto a cridar el següent.

En José és cardiòpata. Continua llegint

Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint

Empatia

Surto a cridar a la sala d’espera. Oksanna.

És la seva primera visita al CAP, no la conec.

29 anys. Pell blanca, molt prima, vestida molt senzilla però alhora molt correcta. Bellesa natural, d’aquelles sense artifici

Entra amb un noi jovenet, també molt maco: moreno, faccions suaus, ulls grans. Semblen dos actors de cinema. No puc evitar fer una composició de lloc prèvia: són germans? d’on venen?

S’asseuen.

Parla ell.

Castellà impecable però amb accent marcat de l’est. Acaba cada frase amb un somriure radiant. Costa deixar de mirar-lo, encisa sense voler. L’Oksanna se’l mira esperant les traduccions.

Són russos. Estan casats. Ell fa 2 anys que viu aquí i ja està treballant Continua llegint

Terra de ningú…..la història continua (i 2)

Fa poc temps us vaig explicar la història d’en Jordi, un home de 50 anys diagnosticat d’una síndrome de  Korsakoff .

Ara m’agradaria explicar-vos el cas d’en Carles, un senyor de 47 anys  amb una diabetis mal controlada, cec per una retinopatia diabètica. Quan començo a atendre el cas el Carles vivia amb la dona i un fill de 12 anys que segons ell, el maltractaven psicològicament. Era un cas en seguiment per la ONCE. Davant la situació que m’explica ell i la seva germana, em coordino urgentment amb els serveis socials, que després de valoració conjunta a domicili, decideixen iniciar un servei de suport a domicili pel control de la medicació i els àpats. Amb ajut de la seva germana comença a fer els tràmits de separació amb el dictamen per part del jutge que qui deixa el pis és ell i  allà viuran la dona i el fill (pis de lloguer del patronat i a nom del Carles) Continua llegint

Prepara’t!

Aquest matí, entre visita i visita, la infermera ha tret el cap per dir-me que havia prioritzat una noia que havia vist que feia mala cara, i si me la podia passar a la consulta. I és clar. M’ha dit: “prepara’t”. He obert la història i no hi ha res. És una primera visita.

Entra la noia, una noia francesa de 40 anys, amb part de la família i ella mateixa vivint de fa anys al poble on visito, que porta un mocador al cap, no té celles i té la cara visiblement botida. “Està fent quimioteràpia”, penso. L’acompanya la seva germana. Continua llegint

La desgràcia

“-¿Quién le ha enseñado a usted todo eso, doctor?

La respuesta vino inmediatamente.

-La miseria.”

Albert Camus, La Peste.

Observem l’existència de la desgràcia cada dia. I sembla que cada dia, amb les polítiques actuals, més sovint. Concretament cada 6 minuts. Continua llegint