Un dia qualsevol de juliol…

Avui he començat la meva jornada laboral a les 7:45 h. M’agrada arribar una mica abans per preparar la consulta, obrir l’ordenador,..

He realitzat 13 analítiques i després he començat la consulta.

La primera persona que ha entrat per la porta era en Josep. Li agrada ser el primer. Venia a que l’administrés el tractament que es posa cada mes. Té un diagnòstic de malaltia mental. Parlem una estona, m’explica com porta la calor, què fa la mare amb la qual viu i ens acomiadem amb una abraçada.

Passa en Lluís. Ve acompanyat de la seva germana. Fa dos dies va anar a l’hospital per un fort dolor abdominal. Està diagnosticat de DM, obesitat, esquizofrènia. A l’hospital han detectat una anèmia important, i per això han hagut de transfondre-li  2 unitats de sang. L’han derivat a la unitat de diagnòstic ràpid i demà passat té visita amb ells. La germana em diu que beu molta coca cola zero i cervesa sense alcohol, que no ha deixat de beure aquests dies. Vol que jo li digui també que no begui. Parlem tots tres del que més li convé en aquests moments. Hi ha molta empatia en la conversa. Però no m’agrada el seu aspecte. Toca esperar fer proves i resultats. Continua llegint

Anuncis

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada.  Continua llegint

CONVERSANT ENTRE COMPANYES: ètica en l’atenció als pacients

Conversa amb una companya amb la que faig el contra torn quan arriba a la consulta.

A.- Uf! Quina llista que tens! I quin matí has tingut!!!

B.- Doncs sí, sense poder respirar ni un moment. Molta feina.

A.- Clar, però hem de posar límits als pacients perquè així no es pot treballar. Venen per qualsevol cosa. Si creiem que no els cal la visita hem de dir que no els atenem.

B.- Com dius? Continua llegint

Desmedicalitzar: una qüestió d’ètica i també d’infermeria

La Sra. Josepa de 93 anys acut a la consulta d’infermeria. Vol posar-se la vacuna de la grip.

Fa 1 any que viu al poble amb la seva filla i el gendre. Des que està al poble, és la primera vegada que acut al CAP. Diu que té molta sort, que mai està malalta.

Em presento com la seva infermera (per sort, no ha agafat visita a l’agenda específica de vacunes antigripal, perquè potser no l’hauria coneguda) i aprofito la visita per recopilar informació del seu historial i prendre-li les constants vitals. No cal que li faci tests específics, ja que durant la conversa m’explica que a casa no para de fer feines: el dinar, estendre la roba, cuidar les plantes del pati, ganxet, veu les notícies i està assabentada del que passa a Catalunya i al món. Tot això és confirmat pel seu gendre que l’acompanya. Continua llegint

L’empatia

Fa uns dies vaig trobar a una companya que va marxar de l’EAP a un altre CAP. Li vaig preguntar com estava i va comentar que havia trobat molt canvi perquè els pacients eren molt mal educats, que trobava a faltar els seus pacients. Em va sorprendre molt aquest comentari perquè era el mateix que havia fet la companya que l’havia substituït.

“Hem d’educar a la població: arriben tard i volen ser visitats al moment,….”, “ els pacients no estan educats”; son frases que sento des de fa molts anys. I són pronunciades tant per metgesses com per infermeres, administratives o treballadores socials. Continua llegint

Carta oberta

Hem rebut aquest escrit que no és una història assistencial en el sentit més estricte, però encaixa perfectament en els objectius dels diaris de trinxera que és reflectir la vida assistencial a l’atenció primària

La  medicina de família és preciosa…no li feu més mal

Competència, confiança, empatia…paraules majors que no perquè les repetim cada dia perden valor, sobretot quan pensem amb tantes i tantes situacions viscudes amb els pacients allà on aquestes paraules es fan tant i tant grans.

Tenim el privilegi d´acompanyar a molta gent. Ens obren les portes de les seves cases i dels seus cors…cal que responguem i que siguem mereixedors d´aquesta confiança. Els pacients no necessiten tècnics. Necessiten professionals. Continua llegint

El dolor a la UCI

Fa un dia que han intervingut l’Encarna de la columna lumbar, és a la UCI. Quan la vaig a veure em diu que té molt dolor, fa mala cara, no té el somriure habitual ni l’afecte en la mirada. Fa una estona que ha avisat i la infermera li ha dit que li posarien una bomba d’analgèsia. Troba que ha passat massa temps, torna a tocar el timbre. De seguida ve una noia, deu ser una infermera. És una noia jove, prima, d’esquena molt recta, caminar rígid i cara inexpressiva. «Què  passa?» diu, des de l’entrada del box. «Tinc molt dolor, no el puc aguantar», respon. La infermera, sense apropar-se i sense contestar, gira cua i se’n va.

Al cap d’uns minuts ve una altra infermera que es dirigeix a l’Encarna i la mira a la cara, li diu que estan preparant la bomba d’analgèsia, que no poden córrer més, que han d’esperar que l’hi portin, però que mentre tant li posen una dosi de morfina en goma.

En aquestes arriba el metge, es presenta, i des dels peus del llit pregunta com es troba: «tinc molt dolor, no el puc aguantar». Els qui coneixem l’Encarna sabem que té molt dolor pel to de la veu, per l’expressió de la cara, perquè no pot parlar de res més, i sobretot, perquè ella ho diu. El metge, tranquil, diu que no hi ha signes  que tingui molt dolor: no hi ha sudoració, ni taquicàrdia, ni hipotensió, que són les coses que els passa a les persones que tenen molt dolor. De totes maneres li posaran la bomba quan la tinguin. Amb no massa interès pregunta de què l’han operat, ell no és el traumatòleg i no ho sap, tampoc sap quan es podrà moure i llevar-se. La conversa evoluciona i diu  quan sigui a casa no podrà fer les feines, cosa que fa anys que ja no feia. I això li dona ocasió per preguntar al marit de l’Encarna si ell sap fer el llit. Aleshores el metge explica que ell, a casa seva, sí que el fa,  però la seva dona el critica, li diu que li queden arrugues o que la roba penja… suposo que és un intent per fer-se proper i simpàtic. Quan s’acaba el tema de les tasques domèstiques s’acomiada.

Llevat d’uns breus moments que ha estat al costat, tota la conversa s’ha tingut estant ell als peus del llit, a prop de la porta de sortida. No hi ha hagut cap contacte físic. Tampoc cap pregunta sobre com era el dolor, ni si havia canviat la localització, ni què era el més dificultós, ni que en una estona estaria millor… Cap consol, cap comprensió. Potser tampoc cap interès.