Vols escapar-te amb mi, aquest cap de setmana?

El Max avui ve eufòric. Té ….“un d’aquells dies

Fa 9 anys que ens coneixem. Quan obro la porta de la consulta i observo la seva actitud a la sala d’espera puc intuir què em trobaré.

El Max és addicte a l’heroïna. En realitat, com molts dels addictes, el Max té un perfil de policonsum: cocaïna, alcohol, benzodiazepines….. Fa 12 anys que està en tractament substitutiu amb metadona.

Té 42 anys, és coetani meu. Potser per això el corrent d’empatia entre nosaltres sempre ha estat molt bo. Sovint el miro i em fa pensar en com és de capritxosa i aleatòria la vida: amb entorns similars, les decisions i les possibilitats que la vida ens ha ofert a tots dos ens han dut a presents ben diferents.

Avui ve a consulta una mica espantat.

Ahir va estar intentant treure’s unes berrugues genitals que té al gland i als testicles amb un cúter que hi havia a casa seva. Té tot el penis escaldat. Continua llegint

Anuncis

Empatia

Surto a cridar a la sala d’espera. Oksanna.

És la seva primera visita al CAP, no la conec.

29 anys. Pell blanca, molt prima, vestida molt senzilla però alhora molt correcta. Bellesa natural, d’aquelles sense artifici

Entra amb un noi jovenet, també molt maco: moreno, faccions suaus, ulls grans. Semblen dos actors de cinema. No puc evitar fer una composició de lloc prèvia: són germans? d’on venen?

S’asseuen.

Parla ell.

Castellà impecable però amb accent marcat de l’est. Acaba cada frase amb un somriure radiant. Costa deixar de mirar-lo, encisa sense voler. L’Oksanna se’l mira esperant les traduccions.

Són russos. Estan casats. Ell fa 2 anys que viu aquí i ja està treballant Continua llegint

Gràcies, sobretot, per escoltar

En Pedro ve a buscar els resultats de les seves anàlisis. La diabetis no està massa ben controlada. Reconeix que no es pren massa seriosament les mesures dietètiques i que passa molt temps a la seva butaca mirant la tele.

Jubilat i vidu, originari d’una altra comunitat, va venir fa 3 anys al poble, per ajudar i acompanyar la seva filla. Arran de la separació pateix un estat depressiu, i cal que algú cuidi del nen.

Li pregunto com està la seva filla. Què fa ell durant el dia. M’explica els problemes de conducta del nét, que té problemes a l’escola i ha d’anar al psicòleg…

L’escolto, programo l’analítica per d’aquí sis mesos i ens acomiadem.

Quan està prop de la porta em diu:

– Gràcies per tot. Però, sobretot, per escoltar. No t’ho trobes gaire, això…

Sexe oral

Avui és dissabte. Tant temps desitjant aquest moment i per fi els fills són fora de casa. Sopem i veiem  les notícies. Ens mirem. Perquè no escapolir-nos? Decidim marxar al cinema i després a prendre un refresc sense alcohol… Riem, passegem, no sé de què parlem, potser de la pel·lícula, potser de res important, ves a saber… Comença a fer fred, una excusa per tornar. Ens agafem la mà.  Podem estar sols, un al costat de l’altre. Ell és arquitecte, vidu amb dos filles. Jo separada, biòloga amb un fill. Podem fer el que vulguem, fins i tot allò que més ens agrada… Continua llegint

Què puc fer?

En Joan ha vingut per primera vegada a la consulta, acompanyat per la seva dona. Rostres seriosos, caps baixos. És la dona qui parla: “venim perquè el meu marit no està bé, a veure si li pot donar alguna cosa”.  Comencem a construir la història: en Joan té 52 anys, no ha tingut cap malaltia d’interès; fa un any que viuen al poble, el matrimoni i dos fills joves, a casa de la mare d’ella. Havia tingut una petita empresa pròpia lligada a la construcció i, ja se sap, va haver de plegar fa uns anys ple de deutes, amb l’empresa embargada. No tenia dret a atur, havien venut el pis per pagar una part dels deutes, per això vivien a casa de la sogra. Mentre la Continua llegint

La porta de casa sempre oberta

La Mary consulta per un dolor a l’espatlla. Mentre l’exploro diu “estic una mica depre”. Acabo l’exploració de l’espatlla i ràpidament pregunto què vol dir amb això de que està una mica depre. Sense més preàmbuls engega: no estic bé amb el meu marit ni amb mi mateixa ni amb res, només amb els meus fills. Tinc ganes de plorar, d’escapar, però no puc anar enlloc. Fa molt temps que no sóc feliç i em costa viure. I gairebé sense interrupció segueix: el meu marit m’estima molt però no puc parlar de res amb ell, no m’escolta, no s’interessa per mi ni per res del que em passa, no es preocupa per cap tema domèstic ni dels fills. Torna de treballar i es posa amb les seves coses. Fins i tot jo, que no condueixo, m’he de preocupar de quan s’ha de posar benzina al cotxe, quan arriba una factura d’alguna cosa es posa a cridar contra mi i els meus avantpassats. Continua llegint

El metge informàtic

En Manuel pateix un cancer de laringe que estan tractant en un hospital de tercer nivell. La setmana passada va tenir un control post tractament amb l’especialista que el porta. Avui ve molt espantat a la consulta, te mal de coll, i li recorda el que tenia abans de ser intervingut. El visito i veig una faringitis, pregunto per la visita a l’hospital i em contesta:

“Em va dir el metge que estava tot bé, però perquè jo li vaig preguntar, que ell no em deia res. Només mira l’ordinador, no em mira a mi i gairebé no em parla. Més que metge sembla un informàtic. Sort que tenim els metges de capçalera perquè ens escoltin i ens expliquin sino, estaríem perduts”.

Escoltar, mirar, explicar, consolar, acompanyar, entendre, confortar, animar, tranquilitzar… són accions pròpies dels professionals sanitaris. Quant més tecnificada és l’atenció especialitzada, més sentit té per als malalts la nostra feina. En Manuel ho té clar.