Podem parlar?

Les urgències “respi” del CAP d’aquesta sisena onada estan essent una feina monòtona que ens fa replantejar-nos el sentit de la mateixa. Pacient rere pacient, amb simptomatologia lleu, al qual li fas les mateixes preguntes i per als qui cal seguir el mateix procediment. Això, juntament amb la pressió assistencial produïda pel gran volum de persones que estem visitant aquest dies, fa que la nostra capacitat d’atenció disminueixi i la possibilitat que apareguin errors augmenti.

És ja mig matí i passo el següent, com acostumo a fer, em presento com la infermera de guàrdia i el convido a asseure’s. El pacient em reconeix i s’alegra de veure’m: “ ai, que bé, diu, ja em va visitar vostè divendres passat!” . Assenteixo amb el cap i li somric per sota de la mascareta (el cert és que jo no me’n recordo d’ell).

Començo l’anamnesi: quin és el motiu de consulta?… Des de quan té aquests símptomes?… Ha estat en contacte amb alguna persona que sigui positiva per a coronavirus?…etc…etc… tot seguint el protocol.

Quan arribo a interrogar pel cansament em diu que sí, que està cansat i que ell no és així, que és molt actiu i que no sap perquè està tan cansat (totes les proves que li vam fer la visita passada van sortir negatives, TAR i PCR). Que és un cansament estrany, que no vol anar a treballar i que a ell li agrada la seva feina.

I em pregunta si podem parlar. Es clar, li dic, al mateix temps que deixo d’escriure a l’ordinador  i m’aixeco per asseure’m al seu costat. Llavors comença tot, el plor, l’angoixa, el relat d’una persona que no sap què fer amb la seva vida amb 26 anys tot i tenir feina i casa i parella com ell mateix em diu. L’escolto. I m’explica la seva infància, les dificultats, l’entorn en què va créixer i que va poder abandonar. I ho torna a dir: “no sé què fer amb la meva vida” . I ell no ho sap, però em venen ganes de plorar també, perquè m’emociona veure com de fàcil és, dues vegades, tan sols ha necessitat veure dues vegades a la mateixa persona per poder explicar-li tot el que li passa i demanar ajuda. I la visita em ressitua. No baixis la guàrdia, em dic. Les necessitats de la població hi són. No tot és Covid, inclús quan a priori tot faci pensar que sí.

Cuidar-nos els uns als altres

Vaig arribar al CAP unes 3 setmanes després que hagués començat el confinament, a l’inici de tot plegat estava fora d’Europa fent una rotació externa. Quan vaig tornar al centre de salut em vaig trobar tota l’organització capgirada i tots els meus companys de feina amb un aire diferent. Tot havia donat un tomb de 360 graus, havien desaparegut les llistes i consultes de cada Unitat Bàsica d’Atenció, i ara tot el personal estava bolcat a dedicar-se a resoldre 3 grans llistes de pacients.

Què he de fer?

En Joan ve “d’urgències”. Se sent marejat. Li roda el cap en aixecar-se del llit. I en canviar de posició. Així no pot conduir. No pot anar a treballar. Ni pot baixar al poble per fer qualsevol activitat.

Té 58 anys. Separat. Viu sol. Té un fill discapacitat que vivia amb ell fins que va tenir un infart de miocardi que el va deixar amb una fracció d’ejecció del 30%.

Fa 7 mesos va morir la seva mare. El pare havia mort fa anys.

El privilegi de cuidar del Martí

El Martí té 80 anys i viu amb la Maria, la seva esposa.

És originari de Castella i va venir a Catalunya a treballar quan va acabar el servei militar que  va fer  a Lleida. Una vegada instal·lat aquí i amb feina, es va casar i la Maria va venir del poble a viure amb ell.

Fa temps que es va diagnosticar d’Alzheimer però amb un deteriorament cognitiu lleu. També fa tres anys que està en tractament per un carcinoma epidermoide. Ara la malaltia ha avançat i té una nafra tumoral en coliflor, que exsuda moltíssim i fa molt mala olor. Té dolor que es controla amb pegats de fentanil i altres calmants. Cada dia vaig a curar-lo a casa i crec que és un privilegi poder estar amb ell i la Maria 20 minuts cada dia. Mentre realitzo les cures, parlem de la seva vida de jove, quan era pastor i anava amb les ovelles amb el seu pare, de com li agradava fer el cafè cada matí al bar de la cantonada i parlar amb  altres jubilats, de com està de content amb els nets, que els fills han arreglat la casa del poble i a l’estiu van tots a passar uns dies junts, que allò (la vida al poble) és una altra vida, …

Dolor i soledat. Soledat i dolor

Vaig a una visita a domicili d’una pacient assignada a una companya.

La Dolores té 92 anys i viu sola. He parlat amb la dona del seu net, que és qui l’ajuda de la família. La Dolores es queixa de dolor, la truca i l’hi diu, i ella no ho pot fer gran cosa. Viu a una hora de distància i només hi pot baixar els caps de setmana. Per això ens ha avisat.

Arribo a casa de la Dolores. M’obre de seguida quan a l’intèrfon em presento com la doctora. La dona del seu net ja l’havia avisada. Les dues treballadores socials de l’ajuntament que van anar-hi fa unes setmanes no van tenir tanta sort: “escolto la ràdio cada nit i sento que hi ha molta gent que es vol aprofitar de les persones grans, no obro a qualsevol”. Com a conseqüència d’això, l’ajuda a domicili a què té dret s’endarrerirà.

En Pere

En Pere té 60 anys. És divorciat des de fa 10 anys i té un fill de 32 anys que viu en parella i en una altra població. En Pere ha tingut alguna parella des del divorci, però en l’actualitat viu sol.

Fa temps que ens coneixem. Té diabetis i sempre acudeix als controls. Durant les visites parlem de la vida, de com viu ell, els seus pensaments i creences, a més de com es troba de la DM.

Dies enrere, a casa, es va trobar amb pèrdua d’estabilitat sobtada i mal de cap. Ell mateix va trucar al 061 i el van portar a l’hospital. Allà van diagnosticar-li càncer pulmonar amb metàstasi cerebrals.

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada. 

Ulls tristos

Fa poc vaig conèixer a la Laura, una noia de 21 anys filla de dos pacients meus que jo no sabia que havien estat parella ni que tenien una filla.

L’Amparo, la seva mare, és la que coneixia més. Venia sempre per coses puntuals, sempre amb olor d’alcohol. Quan li ho assenyalava, minimitzava el consum: “alguna copa de tant en tant”, “he begut un xupito amb el meu company”… Vaig aplicar-me a fons per abordar el seu alcoholisme, però l’Amparo sempre se n’anava per la tangent i canviava de tema o acabava la consulta de manera sobtada. Va seguir fent-ho després de la pancreatitis aguda greu que la va posar a la vora de la mort i no va ser fins la descompensació ascítica que va dur al diagnòstic de cirrosi hepàtica i a un llarg ingrés per a estabilitzar-la que no va deixar de beure, fa pocs mesos.

Al pare, el Rossend, l’havia vist poques vegades i sabia que estava separat i que vivia amb una filla. Pocs mesos enrere, durant les meves vacances, li van diagnosticar un càncer metastàtic pel qual està rebent tractament.

Carta d’una estudiant de medicina al seu tutor de la rotació de medicina de família

En aquests dos mesos de rotació, he après molta medicina. Molta més medicina de la que s’estudia a la Universitat, molta més de la que ens pregunten als exàmens. En aquests dos mesos, he après que tenim una sala d’espera plena de gent que fa dies que està esperant veure’ns, que hi ha pensat moltes i moltes hores. He après que les persones que entren a la nostra consulta tenen mil problemes més dels que podrem veure amb l’exploració física o totes les proves complementàries del món. He après que els pacients que seuen davant nostre agraeixen que els mirem, que els preguntem, que els deixem parlar, que ploren i que necessiten una mà o un “tot anirà bé”.

El relato, la medicina que los pacientes nos enseñan

Conozco a Pilar y Juan desde hace más de ocho años. Siempre se han visitado en su mutua privada, venían a la  consulta a enseñarme la multitud de informes y pruebas complementarias de los diferentes especialistas que les llevaban, y por supuesto a pedir las recetas, a veces interminables listas de la compra, que debían a la farmacia.

Tras la consulta habitualmente me sentía frustrada, ocupaban mucho del escaso tiempo que tenía y sin embargo, tenía la sensación de que como médico no había aportado absolutamente nada. Media hora, que restaba de una correcta atención a otros pacientes, que quizá lo necesitaran más.