El dolor a la UCI

Fa un dia que han intervingut l’Encarna de la columna lumbar, és a la UCI. Quan la vaig a veure em diu que té molt dolor, fa mala cara, no té el somriure habitual ni l’afecte en la mirada. Fa una estona que ha avisat i la infermera li ha dit que li posarien una bomba d’analgèsia. Troba que ha passat massa temps, torna a tocar el timbre. De seguida ve una noia, deu ser una infermera. És una noia jove, prima, d’esquena molt recta, caminar rígid i cara inexpressiva. «Què  passa?» diu, des de l’entrada del box. «Tinc molt dolor, no el puc aguantar», respon. La infermera, sense apropar-se i sense contestar, gira cua i se’n va.

Al cap d’uns minuts ve una altra infermera que es dirigeix a l’Encarna i la mira a la cara, li diu que estan preparant la bomba d’analgèsia, que no poden córrer més, que han d’esperar que l’hi portin, però que mentre tant li posen una dosi de morfina en goma.

En aquestes arriba el metge, es presenta, i des dels peus del llit pregunta com es troba: «tinc molt dolor, no el puc aguantar». Els qui coneixem l’Encarna sabem que té molt dolor pel to de la veu, per l’expressió de la cara, perquè no pot parlar de res més, i sobretot, perquè ella ho diu. El metge, tranquil, diu que no hi ha signes  que tingui molt dolor: no hi ha sudoració, ni taquicàrdia, ni hipotensió, que són les coses que els passa a les persones que tenen molt dolor. De totes maneres li posaran la bomba quan la tinguin. Amb no massa interès pregunta de què l’han operat, ell no és el traumatòleg i no ho sap, tampoc sap quan es podrà moure i llevar-se. La conversa evoluciona i diu  quan sigui a casa no podrà fer les feines, cosa que fa anys que ja no feia. I això li dona ocasió per preguntar al marit de l’Encarna si ell sap fer el llit. Aleshores el metge explica que ell, a casa seva, sí que el fa,  però la seva dona el critica, li diu que li queden arrugues o que la roba penja… suposo que és un intent per fer-se proper i simpàtic. Quan s’acaba el tema de les tasques domèstiques s’acomiada.

Llevat d’uns breus moments que ha estat al costat, tota la conversa s’ha tingut estant ell als peus del llit, a prop de la porta de sortida. No hi ha hagut cap contacte físic. Tampoc cap pregunta sobre com era el dolor, ni si havia canviat la localització, ni què era el més dificultós, ni que en una estona estaria millor… Cap consol, cap comprensió. Potser tampoc cap interès.

Anuncis

Les noves malalties cròniques

Visito avui a la Francisca, que em diu que es troba cansada i una mica més somnolenta que habitualment.

La Francisca és una dona de 67 anys, que fa dos mesos va ser diagnosticada d’un hiperparatiroidisme primari. Està pendent d’intervenció quirúrgica per extirpar els dos adenomes que té a les paratiroides des del moment del diagnòstic en un hospital de tercer nivell. Continua llegint

No estaran esperant que em mori?

En Pere fa dos anys que és en llista d’espera perquè li posin una pròtesis de genoll.  Ell, que era tan actiu, que tenia un hort… Fa dos anys que tot just es pot moure pel dolor. Avorrit i malhumorat passa els dies rondinant i amargant la vida de la seva parella (que també te els seus problemes de salut) i els seus fills (que prou feina tenen per sobreviure).

Finalment, el programen per a la intervenció. Tots, sobretot ell, ho celebrem. Sabem que és una intervenció en una persona complicada: fibrosi pulmonar, cirrosi hepàtica… Però, tot això ja ho saben a l’hospital. Els “especialistes” de pneumologia i de digestiu fa anys que el visiten. Continua llegint

A l’hospital, qui és el metge referent?

La Maria ha estat ingressada a una planta quirúrgica de l’hospital tres dies, després d’una intervenció d’una hèrnia engonal programada.

És diabètica, hipertensa i hipotiroïdal. Està en tractament amb metformina, enalapril i tiroxina.

M’explica que a l’hospital ha estat “molt malament”… Continua llegint

Diagnòstic: solitud + llista d’espera per un problema “no urgent” (segons el conseller!)

Als 88 anys, encara fa totes les tasques de casa. I el dinar per la seva filla cada dia. És vídua fa 5 anys. Tota la vida anant amb el marit arreu… Tots dos sols, sense amics. “Ens aveníem molt”…

Viu sola. Ve perquè li costa dormir. “Li dono moltes voltes a les coses”. “Amb el meu gendre, no m’hi avinc gens”. “No vull molestar”. “Els néts, viuen al meu pis, a Barcelona”… “Però… Mai em vénen a veure”… “Què vol, els vells ens hem d’anar retirant de tot”. “Abans m’agradava cosir, i fer ganxet, i puntes de coixí…”. “Llegeixo, però amb una cosa d’aquestes electròniques, amb les lletres ben grosses”. Continua llegint

El menjar de l’hospital i la diabetis descompensada

Han donat d’alta la Montserrat: ha estat operada d’un càncer de mama. Sembla haver anat tot bé. M’ho explica per telèfon. Encara no es troba amb ànims de venir a la consulta.

–    “Uff! No saps pas com em va pujar el sucre! M’havien de posar insulina ràpida tot sovint… Però m’han tractat molt bé. Tothom ha estat molt amable. El metge, les infermeres… Tothom. L’única pega ha estat el menjar. No sap com n’és de dolent el menjar de l’hospital!” Continua llegint

Pendents

Encara no han operat l’Antoni. Té una insuficiència mitral molt evolucionada. S’ofega només parlar. Li va costar molt decidir deixar-se operar. Estava programat per a la intervenció fa 3 mesos. L’havien de trucar per donar-li la pauta d’anticoagulació 5 dies abans. Com que no li deien res, va trucar ell. La intervenció estava suspesa. Sense cap altra explicació. “Ahora que estaba en el corredor de la muerte”, ens explica… Tota la família mobilitzada. L’esperança frustrada. La insensible fredor del sistema sanitari. L’Antoni: un número en una llista d’espera, uns minuts en una consulta de l’especialista, una fulla d’arbre a les mans del vent. La seva funció ventricular està molt deteriorada. Els dies passen lentament. El telèfon no sona. Fem seguiment a la consulta cada setmana. Acompanyem l’espera. Escoltem l’angoixa. La compartim. Compartim l’esperança. Quant temps més hem d’esperar? Quant temps podrem esperar?