Carta de comiat al meu infermer

Estimat

avui 31 de gener és el teu últim dia com a interí a la UBA que compartim

Fa 9 anys que ets el referent de salut per a les persones que tenim assignades a la UBA.

La nostra no és una professió de “mercenaris” que puguin ser intercanviables els uns per altres: no som especialistes focals com els companys hospitalaris (que són professionals que atenen pacients només per un motiu concret de consulta en un moment concret) Nosaltres som especialistes en persones i famílies: el nostre valor professional, com especialistes en atenció primària, és el coneixement que acreditem al llarg del temps de la persona i el seu context; el vincle que som capaços de crear. Això és el que ha demostrat, reiteradament amb extensa bibliografia, millorar la salut de la població que atenem (i disminuir-ne la seva mortalitat). I això, que seria l’objectiu de la nostra feina, no s’aconsegueix en un dia.

Tu tens aquest vincle amb la població que atens: et reconeixen, t’estimen com a tal i també confien en tu perquè t’ho has guanyat a pols durant tots aquests anys.

Els resultats quantitatius de la nostra UBA (allò que valora anualment la nostra empresa amb el complement de productivitat variable) són impecables i els qualitatius (si hi hagués la voluntat d’analitzar-los) també ho serien. De fet, en aquest moment present has estat capaç d’assumir el maneig de la nostra consulta durant 2 mesos mentre jo estic de baixa i durant tot aquest temps només has tingut un suport puntual mèdic perquè la meva substitució ha estat minsa. Això només ho pot fer algú que coneix i domina la població que atén.

Però, malgrat tot, avui deixes la feina que has estat fent els darrers 9 anys perquè tot això no ha estat suficient. Sabem com funciona el sistema, però no per això compartim decisions com aquesta que el que fan és empitjorar la situació ja prou malmesa dels nostres centres d’atenció primària. Es fa impossible d’entendre que una persona que fa tants anys que està vinculada a l’empresa no tingui un contracte ja, a hores d’ara, estable i de continuïtat.

Por mi parte, querido compañero, gracias infinitas por todo este tiempo compartido. Por haber podido aprender juntos y por creer en una profesión que, a pesar de los embates, resiste con uñas y dientes gracias a profesionales como tu, que creen en el inmenso valor que tiene lo que hacemos dentro de nuestras consultas, en nuestra comunidad y en los domicilios.

Vayas donde vayas, ¡mucha suerte! Fue un placer.

Complexitat

Avui ha vingut la Maria. L’havia fet programar en veure els resultats de les darreres anàlisis. El seu aclariment de creatinina ja frega els 20 ml/min.

La Maria te 82 anys i és una pacient complexa: té una diabetis que requereix insulina, una ACxFA en tractament amb acenocumarol, una insuficiència renal crònica G4 A2, una polimiàlgia reumàtica per la qual no hi ha manera de treure la prednisona, una HTA difícil de tractar, una insuficiència cardíaca sistòlica que es descompensa tot sovint, una gastritis crònica atròfica amb dèficit de B12, poliartropatia degenerativa, insuficiència venosa, incontinència urinària mixta…

En la medicina privada o en “l’especialitzada”, necessitaria un especialista en endocrinologia, un cardiòleg, un reumatòleg, un digestòleg, un traumatòleg/rehabilitador/clínica del dolor, un cirurgià vascular, un uròleg, un hematòleg… I ara… un nefròleg.

Pel cap baix, nou especialistes diferents.

Però, de fet, fa anys que no en visita cap, si no és per fer-se alguna prova.

En parlem. Li plantejo que potser necessitarem un nefròleg… Que està a 40 km.

• I no ho pot seguir portant vostè, com fins ara? No tinc ganes d’anar tan lluny. El meu marit ja no condueix, i no vull empipar la meva filla…

Ajusto el tractament i programo el seguiment.

Espero que no empitjori l’anèmia. Llavors, si o si haurà d’anar a l’hospital. Simplement, per prescriure/subministrar EPO.

Imaginem que la Maria no té metge de família. Com s’ho fa?

La calidesa de l’atenció

Ja fa temps que m’hauria d’haver jubilat com a metgessa de família.

M’he entossudit a seguir un temps més. I, sovint, em surt a compte…

Entre molts altres, avui atenc a un home jove, per 3 o 4 consultes aparentment sense massa importància, de les que en podríem dir aparentment fàcils. L’entrevista i tota la visita duren uns 10 minuts (potser menys).

L’atenc en una consulta que no és l’habitual meva, ajudo a una altra companya. No el conec de res, ni ell, crec, a mi.

En aixecar-se em somriu (encara sota la mascareta), i em diu:

“A partir d’ara serà la meva metgessa de capçalera?”

Amb certa tristor li dic que no (ai, la longitudinalitat…!); li explico breument…

Em diu:

“Ah!, entenc…

Doncs, moltes gràcies per decidir seguir!”

Traçats de vida d’una metgessa de família en un CAP semirural durant la pandèmia

A l’inici de la pandèmia, usar les pantalles protectores que s’entelen i no es veu res, i no entendre perquè altres companys i companyes no es queixen. Jo tampoc, no és moment per a queixes. Respirar quan algú de forma altruista ens fa arribar pantalles que tenen un topall al front i no s’entelen. Agraïda eternament. Aquell dia va ser un abans i un després.

Escriure de tant en tant a companys i companyes de professió que no veig, per compartir, acompanyar i acollir mútuament les vivències. No estem sols ni soles, però davant el pacient, amb l’EPI, i el virus desconegut, la incertesa sempre està present. Més que mai el propòsit és indispensable per no perdre el nord. 

Trobar a faltar a l’inici de la pandèmia i durant mesos la infermera amb la que treballo habitualment perquè l’han traslladat a atendre les residències. Al principi de la pandèmia em diu que a primera hora del dia ella i la metgessa preparen l’EPI amb bosses d’escombraries. Quan la veig està més prima. Té totes les virtuts que una infermera de família hauria de tenir. No ha perdut el seu somriure.

No puc anar a un domicili per seguiment de pacient en estat pal·liatiu que conec des del 2005 perquè estic a la consulta de pacients amb símptomes de covid. Una altra metgessa que no coneixia d’abans el pacient l’atén en aquests moments finals. La longitudinalitat, tan característica de la nostra especialitat, es va fondre en la reorganització que vam haver de fer d’un dia per l’altre.

És la llarga època en què els professionals sanitaris i sanitàries estem més estressats i estressades i que la població està més allunyada i desinformada. “On són els metges? A la sala no hi ha ningú. No vull que em truquin, vull que em visitin!”. Són les 13:00 hores i em queden 20 trucades per fer, d’aquí a que la companya que comença a visitar a les 15:00 arribi. Un altre dia que caldrà seguir trucant des de casa. He de manegar el millor possible la incertesa i citar per visita presencial quan calgui, sense acumular pacients a la sala. L’esforç silenciat de l’atenció primària. 

Vaig a esmorzar i entra mentrestant la dona de la neteja. Neteja les superfícies. Ha vist que em falten fulls de paper i me n’ha portat. Treballa al CAP des que vaig arribar al 2005. Quan es jubili es notarà molt que no hi és. Té cura dels petits detalls.

No hi ha límit a l’agenda dels metges i metgesses de família. Entre visites presencials, no presencials, domicilis, trucades i eConsultes, el número final de pacients que hem d’atendre és una barbaritat per un sol professional. Increment de risc d’errors, dificultat per conciliació familiar i lluita per mantenir el propòsit i continuar pensant que seguir exercint la professió val la pena. Vertigen, por, incertesa i soledat com acompanyants massa habituals.

Creuar-te al passadís amb una companya i saber per la mirada que no està sent un bon dia. Comentar-ho de pressa, treure-li ferro a la situació per continuar visitant amb la major empatia possible. Les energies hi ha dies que flaquegen i cal continuar aferrat al propòsit per seguir caminant.

Sentir que escridassen l’administrativa perquè la renovació d’una recepta electrònica no es fa al moment, o per demanar la targeta sanitària per confirmar la identitat. Trobar-la plorant a l’arxiu dient que no pot més. Sobrecàrrega de tots els i les professionals.

Trobades a la consulta amb pacients “diamant”, com jo els anomeno. Aquell o aquella pacient que en pocs minuts et regala una lliçó de vida per com està portant una situació difícil amb amor i entrega. Marxa de la consulta deixant-la impregnada de propòsit, i revifant-te d’un mal dia en un instant.

Mantenir viva la vocació en aquests temps, a prop de la utopia. 

I quan crèiem que venia un estiu millor, que aniríem incrementant el volum de visites presencials a l’atenció primària, i que les vacunes ens estaven ajudant per contenir aquesta pandèmia, torna a revifar amb un increment de casos en joves com no havíem vist abans. Venen corbes de nou en una carretera ja desgastada, amb professionals cansats i cansades i sense senyalització de cap a on anem.

Arribar a casa, retrobar-te amb els teus i fer veure que tot va bé. Esperar que una abraçada t’aculli i agafar aire pel dia següent.

Gran angular

Estic molesta per aquesta visió que es transmet des dels mitjans de comunicació hospitalocèntric de la COVID. Inspirada en Maria Callas diré que: La COVID comença molt abans que un pacient arribi a l’hospital i acaba molt després que sigui donat d’alta.
La COVID s’inicia en la comunitat, en el moment que hi ha la transmissió  del virus. Posteriorment el pacient pateix diferents símptomes i s’encén la guspira de la sospita! D’allà l’angoixa, el dubte entre m’escolto massa o massa poc.  Fins arribar a la necessitat de consultar. Sovint s’intenta contactar amb la primària, 061, CUAP i alguns tiren pel dret i van a l’hospital directament.
A primària s’avalua inicialment per un administratiu que fa un primer filtratge i posteriorment entra en contacte si s’escau amb un professional sanitari ( metgessa o infermera). Des de primària s’avalua i s’acompanya de la millor manera possible. En aquells casos que l’evolució de la malaltia es complica, es deriva a l’hospital. Allà s’acompanya, es valora i es tracta, en períodes de temps que van des de minuts fins a mesos. Posteriorment el pacient en la majoria dels casos torna a casa i torna a fer el seu seguiment per la primària. En el pitjor dels casos, des de primària es fa el seguiment i acompanyament de la família que pateix la pèrdua. Quan el pacient torna a casa, se’l valora i se l’acompanya en la mesura de les seves necessitats.

Hi ha aspectes a millorar des de l’atenció primària? Sense cap mena de dubte la resposta és sí! Però per tal de millorar, cal posar el focus en gran angular!

Persistents

 

Emmalaltir és inevitable, arribarà en un moment o altre en el nostre procés de vida.

Els professionals sanitaris sovint oblidem el risc que suposa estar en contacte permanent amb la possibilitat d’emmalaltir. Aquestes probabilitats augmenten exponencialment si parlem de malalties noves amb un alt índex de contagiositat.

Això és el que ha passat amb la COVID. Moltes ens hem contagiat en aquest any 2020 mentre ateníem als nostres pacients als Centres d’Atenció Primària i als seus domicilis. És normal: vam estar exposades des del principi i és un risc que assumim des del dia que ens comprometem professionalment amb l’exercici de la medicina.

Quan reps el diagnòstic d’afectació per una malaltia desconeguda entens que hi ha poca informació fiable que t’orienti sobre què passarà i et prepares per transitar per una situació desconeguda.

Al principi confies en les informacions que asseguren que serà un procés lleu, curt i sense conseqüències importants perquè ets una persona jove i sense antecedents patològics d’interès. A poc a poc, la vida s’entesta a demostrar-te que la teoria no sempre s’ajusta a les realitats individuals.

Superades les 3 primeres setmanes de pneumònia bilateral vaig pensar (com tants d’altres) que la malaltia arribava al seu final, que el meu cos es refeia i que podria reprendre la meva vida tal com havia estat fins abans del contagi. No va ser així. És a partir d’aquell moment en què va començar l’autèntic calvari: setmanes i setmanes d’incertesa i desesperança en què he descobert totes les limitacions d’un cos que fins ara havia estat imbatible.

Té criteri, no té criteri…

D’ençà que l’equip de domiciliària va començar a funcionar al CAP –ara ja fa sis mesos- el tema de l’atenció als pacients als domicilis ha canviat molt.

Les infermeres que fa temps que treballem en Atenció Primària sabem que l’atenció que donem al domicili és molt més que una visita. No només traslladem al domicili l’atenció que donem a la consulta, sinó que també realitzem una atenció bidireccional i amb molts agents implicats. Quan visitem als malalts, sovint comptem amb la família, la cuidadora (a vegades assalariada en millors o pitjors condicions laborals) o el veïnat. Tant pacients com professionals en sortim beneficiats.

Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció.

La realitat de l’atenció primària al nostre territori

Dia rere dia la nostra consulta constata el que sabem però ens neguem a acceptar:

Veiem com llisquem cap a el terreny d’enfrontament amb companys i ciutadania.

Patim com la resignació ha passat a ser la “qualitat” més comuna dels i les professionals i els/les pacients.

La medicina basada en les urgències

Divendres 28 de desembre, dia dels innocents, em tocava cobrir les “urgències” del CAP. Érem dos; molts companys/es feien uns dies de merescudes vacances. De les 8 del matí a les 2 dels migdia vàrem “visitar” 135 persones. La xifra potser no sorprèn, ja hi estem acostumats… Però crec que no ho hauríem d’admetre; cada vegada sorprèn més la densitat de les visites, la profunditat de les demandes, l’agressivitat que les envolta… Al meu parer, hem passat de la “medicina basada en l’evidència” a “la medicina basada en les urgències”.