De lo que es o no urgente…a lo que puedo y debo hacer

Es viernes y la semana colea. Estoy cansada, me está costando horrores coger el ritmo después de hacer vacaciones. Visito a un joven detrás de otro, ¡qué pereza! como dice mi residente. El siguiente viene para que le haga un PPD.  Como vosotras, pienso: jolines, no es un motivo de urgencia. Abro su historia y el diagnóstico de “Absència de llar” hace que pare, tome consciencia y le escuche. Me cuenta que ha tenido que salir de su país por miedo ya que su condición sexual está perseguida y penada allí. Llegó con su pareja hace meses y desde entonces viven y duermen en la calle. Necesita el PPD para poder seguir asistiendo al comedor social donde van a diario. Nunca tuvo casa aquí, ni fue desahuciado, simplemente está en la calle. Hacerle el PPD es la urgencia que presenta y yo se lo hago, porque entiendo que es lo único con lo que puedo ayudarle en este momento.

Gràcies per no donar-me pastilles!

La Sílvia és una dona de trenta-i-tants, casada i amb tres fills. Ens coneixem de fa anys per petits problemes de salut, pels controls dels embarassos…

Avui entra a la consulta angoixada, plorosa, i en un tres i no res m’explica un reguitzell de símptomes ansiosos i depressius. Les coses no van bé a casa i es vol separar de la parella. Plora, i em demana que li doni alguna cosa per calmar l’ansietat, per dormir, pel plor…

Desigualtats amb el mateix codi postal. No m’hi acostumo.

És molta la gent i diversa, són molts els motius i diversos els que els porten  fins a la consulta.

Estic acostumada a gent de tota mena, m´agrada aquesta diversitat que m´ofereix el lloc on treballo. Al que no m´acostumo, el que no m´agrada, és que cada vegada veig més desigualtats en salut, desigualtats enfront les quals em sento impotent i m´indigno.

Interpretacions

De com les paraules adquireixen un significat diferent de l’original segons la interpretació que li donin les orelles que l’escoltin.

Tenim a la consulta la Sra. Ignàsia, de 92 anys, una dona gran, petita, vestida de negre, que recolza les mans sobre la falda amb un posat tranquil, solcat per les arrugues de la vida.  Viu sola, és autònoma i té el cap clar i els ulls vius.

Petites consultes

Home de 42 anys que consulta, amb un to de disculpa, sobre una màcula de menys de 5mm al braç… “He sentit que s’han de vigilar, per si són un càncer”.

Home de 32 anys. “Vinc perquè la tele t’espanta…” A l’analítica de la revisió laboral li han trobat un colesterol de 226… No fuma, no és diabètic, no té HTA, no té AF de cardiopatia.

Les pors irracionals a la consulta

Pors recollides en les consultes dels últims dies:

 Dona de 70 anys em diu que té por de tenir artrosi.

 Mare que porta a la filla amb mal de panxa lleu, perquè el germà va tenir mononucleosi i té por que sigui el mateix

 Dona sana de 85 anys que demana pastilles pel colesterol perquè li fa por tenir-lo alt i que li passi alguna cosa.

 Dona amb migranya coneguda que s’ha fet una TC cranial per si tenia alguna cosa al cap.

Especialistes en gent gran?

Atenc a una pacient desplaçada de ciutat. Habitualment atesa per Mutuam. Consulta perquè fa uns 20 dies, les mans li tremolen.

Per tota informació porta la recepta electrònica amb la medicació de llarga durada: mirtazapina, duloxetina, raloxifè, bisoprolol, amlodipina, formoterol + budesonida, cleboprida, trimetazidina, ipratropi, gabapentina, tolterodina, hidroclorotiazida, clonazepam, calciferol, esomeprazol, lorazepam, carbonat calci + colecalciferol, fenofibrat, rivaroxaban, pentoxifil·lina, valsartan, paracetamol i fentanil. Si, si… no és una broma ni m’ho invento! Tot prescrit pel seus “especialistes”… El metge que signa, però, és el capçalera…

Quan la salut de la persona no importa: mútues laborals i conflicte d’interessos

Acabo de trobar la Núria pel carrer, passejava amb el seu fill de 8 mesos i m’ha saludat molt contenta. Finalment ha arribat a un acord amb l’empresa i ha rescindit el contracte indefinit que tenia des de fa 6 anys.

Quan la Núria va tornar a treballar després del permís de maternitat, va trobar una situació desconeguda per a ella. La seva encarregada va començar a posar-li les coses difícils, descol·locava els productes dels prestatges del supermercat on treballava com a reposadora i li deia que els recol·loqués, li donava un tracte vexatori… Fins i tot, li va arribar a dir que tenia com a missió que marxés de l’empresa.

Què m’està passant?

La Laura no sap què li passa. Li fa mal tot: les mans, les mandíbules, les cervicals… Sent que perd la memòria. Es queda en blanc quan condueix, quan està comprant… No té ganes de fer rés. “Què m’està passant, doctor?”.

Li deixo espai per plorar. Conec el seu entorn. Parella amb una invalidesa per trastorn bipolar. Fill també bipolar amb una parella amb trastorn psicòtic. Viuen tots a la mateixa casa. Només ha cotitzat (i cobra una prestació d’invalidesa) la seva parella. Ella, tot i que treballa fent neteges, sempre ha cobrat “en negre”. El seu fill i la seva parella tampoc han cotitzat mai, i no cobren cap prestació. No se’ls ha avaluat el grau de disminució…

Com li explico?

Plorant a la consulta, la Carme m’explica que fa 40 anys que pren un medicament perquè va tenir una paràlisis facial en un embaràs. Li van fer proves, la van veure diferents neuròlegs… Finalment, quan van veure que no es recuperava, li van prescriure un medicament d’eficàcia no demostrada (tant, que fa temps que ni està finançat pel SNS…), dient-li que l’hauria de prendre “de per vida”.

Es va quedar amb la paràlisis residual.