Complexitat

Avui ha vingut la Maria. L’havia fet programar en veure els resultats de les darreres anàlisis. El seu aclariment de creatinina ja frega els 20 ml/min.

La Maria te 82 anys i és una pacient complexa: té una diabetis que requereix insulina, una ACxFA en tractament amb acenocumarol, una insuficiència renal crònica G4 A2, una polimiàlgia reumàtica per la qual no hi ha manera de treure la prednisona, una HTA difícil de tractar, una insuficiència cardíaca sistòlica que es descompensa tot sovint, una gastritis crònica atròfica amb dèficit de B12, poliartropatia degenerativa, insuficiència venosa, incontinència urinària mixta…

En la medicina privada o en “l’especialitzada”, necessitaria un especialista en endocrinologia, un cardiòleg, un reumatòleg, un digestòleg, un traumatòleg/rehabilitador/clínica del dolor, un cirurgià vascular, un uròleg, un hematòleg… I ara… un nefròleg.

Pel cap baix, nou especialistes diferents.

Però, de fet, fa anys que no en visita cap, si no és per fer-se alguna prova.

En parlem. Li plantejo que potser necessitarem un nefròleg… Que està a 40 km.

• I no ho pot seguir portant vostè, com fins ara? No tinc ganes d’anar tan lluny. El meu marit ja no condueix, i no vull empipar la meva filla…

Ajusto el tractament i programo el seguiment.

Espero que no empitjori l’anèmia. Llavors, si o si haurà d’anar a l’hospital. Simplement, per prescriure/subministrar EPO.

Imaginem que la Maria no té metge de família. Com s’ho fa?

Pena

Torno de vacances. Quan arribo, l’administratiu el primer que em diu és: – Ha mort l’Eugènia. Va venir a dir-nos-ho en Paco. Plorant al taulell, pobre. L’Eugènia era una pacient crònica molt i molt complexa. Amb una malaltia “rara”, d’aquelles que segueixen a l’hospital fins que el pacient ja està tant i tan complicat que farien falta molts especialistes per “controlar-la”. Així que, amb l’argument que és molt complicat que es desplaci, recomanen seguiment pel metge de família. Ens veiem, feia temps, gairebé cada setmana. Prenia 21 medicaments diferents. En Paco la cuidava com si fos una flor. Amb amor, ocupació, preocupació. Ella era molt positiva. Afrontava amb humor la seva situació. No deixava de fer les activitats que podia. Per Nadal ens va portar un pastís de xocolata. Ja no el va fer ella, com solia. No va poder. El va fer el Paco amb les seves instruccions. I va ser tan bo com cada Nadal. Va morir a casa, de matinada. En Paco va trucar a emergències. Quan vam arribar, ja era morta. Quan entra en Paco a la consulta ens abracem sense dir res. M’explica les circumstàncies de la mort de l’Eugènia. I tot allò que ell va fer. I com la va abraçar mentre esperava l’ajuda del SEM. Al cap d’una estona de silenci, em diu: – Gràcies per tot. Ella t’apreciava molt. I jo també. I se’n va plorant.

Pep, que no entri ningú a la consulta encara. Els 10 minuts de l’agenda no són prou per processar aquesta pena.

Estaré maquillant la primària?

Avui he atès, durant 3 hores, pacients des de casa, amb l’objectiu d’acabar la feina d’ahir i millorar l’agenda d’avui.

Fa massa dies que em costa dormir perquè no he pogut acabar les agendes interminables que tenim darrerament. A part del fet, que estem fent una atenció professional que dista força dels principis d’un bon metge de família.

Ho faig per compromís amb la meva professió i amb els pacients.

Aquestes hores no són remunerades i sovint ni són agraïdes.

M’ho puc permetre fer perquè tinc tot una xarxa familiar que sostén aquestes possibilitats.

Però quan dedico hores fora del meu horari, em pregunto si això no està fent més que agreujar un problema sistemàtic crònic. Soc responsable de maquillar una primària col·lapsada?

Si ho faig. patim els professionals que estem cada dia més desbordats i ja comencen a aparèixer les baixes per burnout. Si no ho faig pateixen els pacients, que tenen les seves xacres i les seves demandes.

Persistents

 

Emmalaltir és inevitable, arribarà en un moment o altre en el nostre procés de vida.

Els professionals sanitaris sovint oblidem el risc que suposa estar en contacte permanent amb la possibilitat d’emmalaltir. Aquestes probabilitats augmenten exponencialment si parlem de malalties noves amb un alt índex de contagiositat.

Això és el que ha passat amb la COVID. Moltes ens hem contagiat en aquest any 2020 mentre ateníem als nostres pacients als Centres d’Atenció Primària i als seus domicilis. És normal: vam estar exposades des del principi i és un risc que assumim des del dia que ens comprometem professionalment amb l’exercici de la medicina.

Quan reps el diagnòstic d’afectació per una malaltia desconeguda entens que hi ha poca informació fiable que t’orienti sobre què passarà i et prepares per transitar per una situació desconeguda.

Al principi confies en les informacions que asseguren que serà un procés lleu, curt i sense conseqüències importants perquè ets una persona jove i sense antecedents patològics d’interès. A poc a poc, la vida s’entesta a demostrar-te que la teoria no sempre s’ajusta a les realitats individuals.

Superades les 3 primeres setmanes de pneumònia bilateral vaig pensar (com tants d’altres) que la malaltia arribava al seu final, que el meu cos es refeia i que podria reprendre la meva vida tal com havia estat fins abans del contagi. No va ser així. És a partir d’aquell moment en què va començar l’autèntic calvari: setmanes i setmanes d’incertesa i desesperança en què he descobert totes les limitacions d’un cos que fins ara havia estat imbatible.

L’agraïment de la gent no té preu!

La Joana, àvia molt propera a les 90 primaveres, a domicili, en un mas. Ens reben les oques, els galls, els gossos.

Davallada funcional important. No sé molt bé quina és la causa de la davallada (sovint em passa, en sé molt poc). Coincideix amb importants cremades, accidentals, als peus (ai!, el foc i la insensibilitat ensucrada…).

He tornat de l’altra banda

He vuelto del otro lado

(texto en español)

No recordo haver estat malalta en els darrers 7 anys de la meva vida. El meu historial d’absències laborals per malaltia recull 3 embarassos i una intervenció quirúrgica per ruptura de lligament creuat anterior al 2011.

Tinc 44 anys, no tinc cap malaltia crònica i soc esportista des que tenia 14 anys.

Avui fa 23 dies que he hagut de deixar la feina.
Des d’aquell dia, visc en una habitació de 9 metres quadrats, aïllada del meu home i dels meus 3 fills. Ens comuniquem a través d’una finestra petita que dona al pati de llums de casa meva. La finestra és el meu contacte amb el món, el lloc per on entra el meu menjar i per on parlo (i veig) la meva família.

Soc metgessa de família i comunitària. La setmana del 9 de març vaig atendre a 5 pacients afectats pel coronavirus (2 a domicili i 3 a consulta). Aquella setmana encara no s’havia acceptat la transmissió comunitària i vaig visitar als 5 (que no complien criteris epidemiològics) sense mesures de protecció.

El dia 13 de març em van notificar que 2 d’ells havien donat positiu: vaig entrar en aïllament.

Durant 8 dies vaig fer vida normal dins d’aquesta habitació. Soc una persona disciplinada així que vaig organitzar-me una rutina saludable per tal de passar l’aïllament en les millors condicions possibles: gimnàstica 2 cops al dia, lectura evasiva, estudi i alguna pel·lícula per passar l’estona. Sense pràcticament adonar-me va passar el temps i ja estava preparada per reincorporar-me a la meva feina habitual.

Agraïment a la metgessa de família

Vaig anar al CAP buscant un metge ja que malgrat jo ho soc l’objectivitat quan la malaltia afecta als teus es perd per complet. Sentia soledat, vertigen i molta incertesa amb les proves que mostraven extensió de la malaltia de la meva sogra, que per mi era com una segona mare.

Urgia celeritat en les proves, decisions ràpides, però també tracte humà, acompanyament, confiança i suport, que és el que vam trobar amb la metgessa de família des del primer moment.

Ens calia algú de referent per poder confiar estar a casa en tot el procés i no deshumanitzar moments tan dolorosos. La  metgessa de família ens va estendre la mà i ens va fer saber que hi estaria quan calgués, acompanyant les paraules amb calidesa en la mirada. 

A la meva iaia no la toco

Obro la porta de la consulta.

Entra la Michelle.

-“Quant de temps sense veure’ns, doctora!”-m’aixeco i ens abracem. La Michelle té un somriure ample i sincer. És càlida tota ella.

La Michelle és dominicana. Té 56 anys

-”Quant de temps sense veure’t, Michelle!”

-Sí, doctora. He estat al meu país. El meu germà es va posar malalt i vaig anar a cuidar-lo. I m’ha passat una cosa molt grossa en tornar a Espanya”

Comencem la visita que ja veig que serà llarga. Els caribenys viuen la vida de forma pausada, es prenen el seu temps per contextualitzar i explicar les coses. Escoltar a la Michelle és narrativa en majúscules.

Fa 9 anys que la Michelle cuida la Nora. La Nora té 93 anys. Viuen les 2 juntes des que va morir l’Antònia.

La Michelle era abans la cuidadora de l’Antònia que era una dona que vivia a Madrid. Va estar cuidant-la 6 anys. Quan va morir, un dels gendres de l’Antònia va proposar-li a la Michelle venir a cuidar a la seva mare (la Nora) a Barcelona. La Michelle va acceptar. D’això ja fa 9 anys.

Ens cal optimisme

He arribat d’hora avui. Només hi ha 3 administratius al meu CAP. Ells sempre arriben els primers.

Saludo amb energia, al matí tot està per descobrir encara.

El CAP està adormit.

Treballo en un centre molt gran a la ciutat. El ritme s’engega a poc a poc: fins d’aquí una hora no estarà a ple rendiment. A hores d’ara només hi ha soroll a la planta 0; és l’hora d’extraccions.

Entro a la meva consulta i obro l’ordinador. Em costa uns 10 minuts tenir el programa encès i les diferents pantalles amb material d’ajuda a consulta obertes en altres pestanyes.

Carta d’una estudiant de medicina al seu tutor de la rotació de medicina de família

En aquests dos mesos de rotació, he après molta medicina. Molta més medicina de la que s’estudia a la Universitat, molta més de la que ens pregunten als exàmens. En aquests dos mesos, he après que tenim una sala d’espera plena de gent que fa dies que està esperant veure’ns, que hi ha pensat moltes i moltes hores. He après que les persones que entren a la nostra consulta tenen mil problemes més dels que podrem veure amb l’exploració física o totes les proves complementàries del món. He après que els pacients que seuen davant nostre agraeixen que els mirem, que els preguntem, que els deixem parlar, que ploren i que necessiten una mà o un “tot anirà bé”.