La senyora que volia morir a casa i va morir a l’hospital

La Pepita era una senyora de més de 80 anys que jo visitava des de feina molt temps. Xerraire, afectuosa, que es preocupava pels seus i vivia sola a casa seva. Els fills i els nets vivien a prop i l’anaven a veure sovint. Havia passat la mort del marit i d’un fill, la vaig acompanyar en els processos de dol. Va requerir un ansiolític durant un temps, que es va poder retirar. No tenia grans patologies, però un parell de vegades l’any es venia a “fer un repàs” i xerràvem una estona. Sovint em preguntava: «I vostè com està, doctora?» Estava satisfeta amb la seva vida i la seva autonomia, parlava de que algun dia es moriria “quan Déu vulgui, jo estic preparada”. Parlàvem sovint de la mort amb tranquil·litat, davant de la filla que l’acompanyava, que es posava una mica nerviosa. Com a altres persones un dia li vaig preguntar on li agradaria morir i em va contestar sense dubtar: “a casa meva”.  Continua llegint

Anuncis

Alzheimer i canvi de vida

Són les 19:30h. Em queda la darrera visita del dia: el Jordi Barri. Surto a cridar-lo.

Veig a la seva filla a la sala d’espera, la Fiona.

La Fiona és la petita dels 2 germans, hi ha un altre fill però no el conec perquè no ha vingut mai a consulta (ni d’acompanyant del Jordi ni tampoc de l’Aurora, la seva dona).

L’Aurora té 80 anys.

Des de fa 5 anys l’Aurora segueix controls a consulta i a diferents centres per demència tipus Alzheimer. Als matins, va a un centre de dia on es queda a dinar. El Jordi va a buscar-la a les 17h.

La vida del Jordi i l’Aurora ha canviat molt en aquests 5 anys.

Són una parella molt activa i coneguda al barri: sempre han participat de la vida de la parròquia, canten a una coral i coneixen el veïnat i s’hi han relacionat amb molta fluïdesa tota la vida amb les Associacions de Veïns i altres col·lectius del barri.

El Jordi sempre ha estat esportista: neda habitualment i té una vida molt activa. Ara és ell qui va sol a la majoria d’actes que abans compartien. No vol explicar als coneguts el que està passant. Encara no acaba d’entendre la malaltia de l’Aurora.

L’Aurora s’aixeca al matí i el Jordi li prepara l’esmorzar.

Tenen una ajuda a domicili un parell de cops per setmana per intentar dutxar-la abans d’anar al centre de dia. Però és una lluita diària: l’Aurora, des que s’ha demenciat, no accepta fer-se  la higiene.

El Jordi es baralla: tant sí com no vol que es dutxi. La increpa i li diu que la gent no voldrà estar amb ella perquè fa pudor. Ella s’enfada però no cedeix. Sovint han de claudicar i li preparen els estris perquè sigui el personal del centre de dia qui faci la higiene.

Avui té cita a consulta el Jordi però entra la Fiona.

Està molt angoixada.

M’explica 2 episodis de desorientació espacial de la seva mare. S’ha perdut pels carrers del barri.

En una ocasió, ha sortit amb el seu marit i, mentre ell entrava al mercat a comprar, li ha dit que l’esperés a un banc a fora. Quan ha sortit a buscar-la, no l’ha trobada. Ella havia marxat i ha hagut de passar una estona caminant pel barri fins que l’ha trobada.

En una altra ocasió el Jordi ha hagut de trucar als mossos d’esquadra perquè, mentre passejaven plegats, ha vist uns coneguts a l’altra vorera del carrer. Li ha dit a l’Aurora que esperi un moment en un banc mentre ell anava a saludar-los i quan ha tornat, l’Aurora havia marxat.

La Fiona està preocupada perquè no sap com fer-li entendre al seu pare que l’Aurora té una demència i que cal tenir molta cura. També està tramitant recursos amb la treballadora social per intentar controlar tots els perills que comença a intuir que suposen la situació de la convivència dels seus pares i la malaltia.

Mentre estem parlant a consulta, truquen a la porta. És el Jordi. Són les 20h.

La Fiona i jo fem cara esverada. “On és l’Aurora?”-Li pregunto.

El Jordi contesta tranquil·lament:

“No pateixi, doctora, l’he deixada arreglant-se les ungles al centre de bellesa MariCruz on ja la coneixen. Li li he dit a l’esteticista que quan acabi li recordin que vagi al Centre Cívic (que és molt a la vora) i m’esperi allà”

Però Jordi -li dic- l’Aurora potser no sap anar al Centre Cívic”

Sí, doctora, no es preocupi. Fa molts anys que hi anem. Coneix el camí de memòria”

Mentre parlem, busco a internet el telèfon del Centre de Bellesa MariCruz. Truco. Em contesta una noia: “Bona tarda. Sóc la doctora Antón del CAP. Voldria saber si està amb vosaltres l’Aurora?” La noia em contesta que sí que hi era però que fa uns minuts que ha marxat i que li han recordat que havia d’anar al Centre Cívic on l’esperaria el seu home.

Penjo el telèfon.

La Fiona i jo ens mirem amb complicitat.

S’aixeca i em diu:

“Doctora, me’n vaig a buscar-la. Papà, tu queda’t aquí amb la doctora”

El Jordi ens mira estranyat i diu: “Però què passa? L’Aurora ens esperarà allà”.

La Fiona marxa i el Jordi i jo tornem a abordar les dificultats que suposen conviure amb algú que pateix una demència. Li demano que m’expliqui les 2 situacions prèvies en què s’ha perdut l’Aurora. Ell no és conscient que es pugui repetir.

Al cap de 15 minuts truco a la Fiona.

Doctora, ja l’he trobada. Estava al Parc dels ànecs. No ha arribat al Centre Cívic. Ha entrat al parc i estava asseguda a un banc. L’he trobada tranquil.la. Si us plau, digui-li al meu pare que l’esperem aquí”

El Jordi està molt amoïnat. No vol decebre ni a la seva filla ni a la seva doctora. És un home íntegre i responsable i no li agrada pensar que potser ha fet alguna cosa que hagi suposat un risc per la seva dona. El tranquil·litzo però insisteixo en què cal prendre consciència dels perills que té la malaltia.

En parlarem un altre dia amb més calma, ara ha de sortir corrents per anar a trobar a la seva filla i la seva dona al parc.

La consulta i la saleta ja són buides.

Definitivament, la medicina de família ha de tocar molts fils. La vida és complexa i els pacients i les famílies esperen molt de nosaltres.

Avui, com tants altres dies, me’n vaig amb el dubte a casa:

Estem preparats?

L’àngel de la guarda

En Josep s’ha d’operar de cataractes. El seu segon ull.

Quan li van operar el primer, l’anestesista li va canviar la tamsulosina per serenoa repens. Es veu que la tamsulosina pot provocar problemes per a la intervenció de cataractes.

En aquesta ocasió, i quan ho pregunta, l’anestesista li diu “jo no sóc ningú per treure un medicament”. En Josep es queda desconcertat. Fa pocs mesos va ser l’anestesista qui li va canviar el medicament. No entén res. Continua llegint

Gràcies per no donar-me pastilles!

La Sílvia és una dona de trenta-i-tants, casada i amb tres fills. Ens coneixem de fa anys per petits problemes de salut, pels controls dels embarassos…

Avui entra a la consulta angoixada, plorosa, i en un tres i no res m’explica un reguitzell de símptomes ansiosos i depressius. Les coses no van bé a casa i es vol separar de la parella. Plora, i em demana que li doni alguna cosa per calmar l’ansietat, per dormir, pel plor… Continua llegint

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…” Continua llegint

Alertes de seguretat

L’ecap m’informa d’una alerta de seguretat en la prescripció de medicaments.

A la Rosa algú li ha prescrit rosuvastatina…

Com pot ser?

La Rosa a qui seguim fa més de 10 anys té una cardiopatia isquèmica i hem provat molts tractaments per rebaixar el seu LDL. Ha tingut reaccions adverses a estatines, fibrats i ezetimiba. Amb l’acord del cardiòleg hem renunciat a tractar-li la dislipèmia…I ho hem fet constar en el registre d’efectes adversos de la seva història clínica, el Prefaseg. Continua llegint

Prepara’t!

Aquest matí, entre visita i visita, la infermera ha tret el cap per dir-me que havia prioritzat una noia que havia vist que feia mala cara, i si me la podia passar a la consulta. I és clar. M’ha dit: “prepara’t”. He obert la història i no hi ha res. És una primera visita.

Entra la noia, una noia francesa de 40 anys, amb part de la família i ella mateixa vivint de fa anys al poble on visito, que porta un mocador al cap, no té celles i té la cara visiblement botida. “Està fent quimioteràpia”, penso. L’acompanya la seva germana. Continua llegint