Quan els especialistes claudiquen

Consulta un pacient crònic molt complex.

La seva malaltia basal és reumatològica, greu i molt complicada. El segueix un reumatòleg de tercer nivell fa anys. Amb el temps ha anat tenint afectacions cardíaques, digestives, respiratòries, hematològiques. Pren 25 medicaments. Alguns molt cars i de dispensació hospitalària. Cal administrar-li ferro parenteral periòdicament.

Quan es descompensa i per alguna raó ha de consultar de forma urgent, pot anar a l’hospital comarcal concertat (on no coneixen massa la seva complexitat i no poden accedir a la seva historia clínica primària ni a la del reumatòleg, però és a prop) o a urgències de l’hospital de tercer nivell (on tenen les seves dades clíniques, tot i que és més lluny). Continua llegint

Anuncis

30 de novembre

Matí del 30 de novembre. Últim dia de vaga d’ AP.

Soc metgessa de família d’ un equip urbà i avui estic de serveis mínims.

No he parat però no he tingut moltíssima feina.

Entre visita i visita, esgarrapo segons per mirar el mòbil i veure que està passant. Tinc una sensació estranya: el meu entorn continua de vaga i en canvi, a la premsa i a les xarxes socials sembla que tot hagi tornat a la “normalitat”. Continua llegint

Quan la salut de la persona no importa: mútues laborals i conflicte d’interessos

Acabo de trobar la Núria pel carrer, passejava amb el seu fill de 8 mesos i m’ha saludat molt contenta. Finalment ha arribat a un acord amb l’empresa i ha rescindit el contracte indefinit que tenia des de fa 6 anys.

Quan la Núria va tornar a treballar després del permís de maternitat, va trobar una situació desconeguda per a ella. La seva encarregada va començar a posar-li les coses difícils, descol·locava els productes dels prestatges del supermercat on treballava com a reposadora i li deia que els recol·loqués, li donava un tracte vexatori… Fins i tot, li va arribar a dir que tenia com a missió que marxés de l’empresa. Continua llegint

Avui

Avui, a les escales mecàniques de la sortida del tren he aturat tres lladregots que intentaven obrir-li la motxilla a un noi. “Si callo sóc còmplice” he pensat. I m’he anat indignant poc a poc. La indignació, com un reflux, s’ha anat obrint camí des del meu jo més profund, ha recorregut l’esòfag, ha fet tremolar tímidament les cordes vocals, s’ha convertit en paraula….”eh! perdona!”. Rebombori a l’escala ensardinada de gent. Una de les persones del grup dels lladregots m’ha fet callar. El noi de la motxilla s’ha girat. Els altres dos individus han fet veure que li recollien del terra quelcom que li havia caigut, en actitud benèvola. La indignació ha continuat tamborinejant les cordes vocals amb més força ara, i de la mà de la ironia ha dit: “ah, que només li recollíeu alguna cosa que se li havia caigut, no m’hi havia fixat”.  I han marxat escopetejats. Bé, jo també he marxat escopetejada. Com si fos l’argument d’una pel·lícula he trucat a una amiga per dir-li què havia passat i on em trobava jo i què anava a fer (comprar un croissant per dinar I amagar-me a la biblioteca, alterant el meu trajecte habitual a domicili….i si em seguien??). Se m’ha acabat la bateria. I aquí, des de la meva fortalesa (la biblioteca) escric. I penso. No serà això el que estan fent amb nosaltres? Observem què està passant al nostre voltant i tenim tanta por que callem. Bloquegem la indignació, no la deixem tamborinejar les cordes vocals, emetem un crit sense so, aire embrutat per la covardia…Ens fan tenir tanta por (a perdre la feina, a sentir-nos sols, a les represàlies…) que callem i mirem a terra mentre seguim pujant unes escales mecàniques que no sabem on ens duen, però ens duen. I en aquest ofegar la indignació, ens ofeguem nosaltres mateixos, cada vegada més empetitits, més indiferents, més desesperançats i més avergonyits. Consentim. I enlloc de cridar ben fort al sindicat, imaginar propostes, informar al públic del que passa per poder protestar a través d’ells, utilitzar la força de la paraula al vent….ens amaguem a la biblioteca. I sense focalitzar la nostra lluita contra aquells que fan les injustícies, li anem a explicar les injustícies de la nostra vida laboral al  metge. Al metge!!! Al que té un contracte de 25h setmanals amb el mateix volum assistencial (però sense dret a formació) que quan en feia 40h, al que li rebaixen les hores de guàrdia, al que li treuen dues pagues del sou (que conformen part del seu sou, són mal dites “extres”), i més enllà d’això, molt més enllà…al que dia a dia topa amb la situació social, l’acompanya, la consola (o si més no ho intenta)….I que també calla. I puja escales mecàniques en silenci veient com roben: al que no pot demanar ressonàncies, al que ha de derivar les ecocardiografies al cardiòleg, al que poc a poc i subtilment, li van apagant la veu. D’allà on ens portin, no sabrem si hi podrem tornar.

Avui més que mai hem de reivindicar el paper del metge de família abans que sigui massa tard.

Abans que deixem de recordar que teníem una veu.