Morir a l’hospital en cap de setmana

“Llavors, doctora… de què ha mort el meu marit?”

La Marta està en xoc. En Jordi, de 76 anys, va morir un diumenge en una planta de l’hospital.

Va anar a urgències per malestar general. Ja portava temps  que es trobava malament. Amb febre, pèrdua de pes. Havia estat ingressat dues vegades. L’havien tractat amb antibiòtics com si fos una infecció generalitzada. Sense un diagnòstic clar. Però no se sentia bé. S’havia aprimat molt. Perdia capacitats físiques i cognitives.

La Marta no volia tornar a l’hospital comarcal. No veia clar que “sàpiguen què estant fent”. Volia anar a l’hospital de tercer nivell. Però el seu marit se sentia tan malament que no va voler anar tan lluny… i van tornar a urgències del comarcal. Continua llegint

Anuncis

Porta d’entrada: el capçalera o les urgències…?

L’avi portava unes mesos amb una síndrome tòxica. A més explicava diarrea intermitent i un dolor abdominal mal localitzat i poc definit. No era persona de queixar-se per no res. A l’exploració no destacava res, excepte el lleu emmagriment. L’hemograma era normal.

Vaig decidir proposar colonoscòpia preferent pensant que calia descartar neoplàsia de colon com a causa més probable del quadre clínic. L’internista que les programa em va comentar per correu-e que preferia iniciar l’estudi per un TAC abdominal. Era discutible, però li vaig comentar que endavant. Desgraciadament van passar els dies, es va ajornar el TAC i quan es va practicar (uns 15 dies) l’avi havia empitjorat: tenia nàusees i vòmits i el dolor abdominal s’anava centrant a l’epigastri. Continua llegint

Problemes amb els malalts terminals

Ja feia temps que tenia un càncer d’estómac i ara arribava el final. La Teresa ja estava molt dèbil i menjava poc, ja gairebé no es llevava. Durant la malaltia no havia volgut parlar mai de la gravetat, ni de la seva voluntat respecte els últims dies, era més fàcil parlar-ho amb el seu marit, que sempre l’acompanyava. Però vista la imminència de la mort calia plantejar d’alguna manera com volia el final. Un dia, en una visita a casa, amb el dolor controlat i amb tranquil·litat em diu que vol seguir a casa, que no vol anar a l’hospital. De vegades sembla que no serveix de res el que parlem amb els malalts, però sí que serveix. Quedem d’acord amb la pacient, el marit i els fills que li farem assistència a casa si no es presenta cap situació incontrolable. Quan gairebé no ingereix, Continua llegint