Petites diferències

En Jordi i la Rosa fa mesos que ja no viuen al poble. Fa temps que vam parlar que haurien de canviar de metge. Encara no ho han fet. Venen a la consulta.

  • Ja sabem que hem de fer el canvi. Però ens sap tant de greu… No només hem de canviar de metge de capçalera, que no ens fa cap gràcia.
  • També ens tocarà canviar de reumatòleg (la Rosa té una espondilitis anquilopoiètica), d’oftalmòleg (també té una uveïtis) i de cardiòleg (en Jordi té una valvulopatia aòrtica)…
  • Per mi no cal que us canvieu, teniu el dret de triar el metge de capçalera, segons la llei…
  • Ja, però a l’hospital ens han dit que la zona on vivim ara pertany a un altre hospital… I que no ens programaran més visites…
  • Ups! En això sí que no hi puc fer res…

Continua llegint

Diaris de trinxera: més de 3 anys i gairebé 250 històries al bloc

L’abril del 2012 començava aquesta aventura que ha anat ampliant la seva audiència, 11134 visites el 2012, 16293 el 2014 i, a primers de juliol d’enguany ja en portem 13357.

I quins són els temes que han tingut més èxit?

Intentant fer-ne una agrupació, que podria ser una altra, mirem quins temes motiven més els nostres lectors, triades de les històries amb més  de 300 visites, tot i que n’hi ha moltes més de cadascun dels temes triats:

En general, totes les històries demostren preocupació, angoixa, a moments cansament, però també compromís i ganes de fer-ho més bé. Potser seria bo que els que administren el sistema sanitari fossin lectors i reflexionessin a partir dels diaris.

Perquè ho puguin fer cal, però, que segueixin arribant més històries, que se’ns acaben…

Ho esperem per compartir-les!

Un fantàstic administratiu

Un fantàstic administratiu ha aparegut al centre. Substitut, òbviament…

Fa una gran diferència en la qualitat del servei que donem. Resol tots els problemes burocràtics de la població. Programa les demandes “no urgents”, perquè es pren la molèstia de valorar-les…. Quan no sap com resoldre alguna demanda, en comptes de programar-la per al metge (com fan la majoria dels administratius) pregunta què ha de fer… I així ho aprèn, per quan es produeix una situació similar. Continua llegint

Ja són dues-centes!

Els diaris de trinxera ja ha publicat dues-centes històries de la realitat de l’atenció primària.

L’aventura començava l’abril del 2012 i ara hem assolit aquesta fita.

La feina dels editors només és la seva revisió i posar-hi títol quan l’autor no li ha posat.

Hi ha  34 autors de les històries. La revisió ortogràfica la fa la Sigrid, una col.laboradora  més però bàsica i que ha llegit totes les històries. Continua llegint

No és la meva feina!

Avui ha vingut un administratiu (de l’ICS) a suplir l’absència de l’habitual, que depèn de l’ajuntament del poble.

Al consultori, revisem els resultats de les analítiques i deixem una nota perquè l’administratiu informi als pacients (que truquen per telèfon) si són normals, o cal una consulta amb infermeria o amb el metge. Fa anys que fem servir aquest sistema. Els pacients n’estan contents, perquè s’estalvien temps de visites innecessàries. Mai s’han queixat del sistema, al contrari.

Però a l’administratiu de l’ICS li ha semblat que comunicar als pacients la conducta a seguir, si no cal cap consulta o s’ha de programar una visita pel metge o la infermera, no és “la seva feina”…

Em pregunto… i doncs, quina és la seva feina?

Jo només visito espatlles

La Teresa és una noia jove que treballa de fornera i té problemes tendinosos. Arran d’un dolor a l’espatlla li vaig sol·licitar una ecografia que informava de trencament parcial del supraespinós i la conveniència de fer una RM per completar estudi d’imatge. Com que jo no puc sol·licitar aquesta prova, (i tampoc el radiòleg que la recomana!) vaig derivar la Teresa al servei de traumatologia de l’hospital. Avui ve a la consulta per dolor en una mà i m’explica que fa uns dies va anar al trauma pel tema de l’espatlla i li va demanar si li podia mirar la mà. La resposta va ser: Continua llegint

Problemes amb els malalts terminals

Ja feia temps que tenia un càncer d’estómac i ara arribava el final. La Teresa ja estava molt dèbil i menjava poc, ja gairebé no es llevava. Durant la malaltia no havia volgut parlar mai de la gravetat, ni de la seva voluntat respecte els últims dies, era més fàcil parlar-ho amb el seu marit, que sempre l’acompanyava. Però vista la imminència de la mort calia plantejar d’alguna manera com volia el final. Un dia, en una visita a casa, amb el dolor controlat i amb tranquil·litat em diu que vol seguir a casa, que no vol anar a l’hospital. De vegades sembla que no serveix de res el que parlem amb els malalts, però sí que serveix. Quedem d’acord amb la pacient, el marit i els fills que li farem assistència a casa si no es presenta cap situació incontrolable. Quan gairebé no ingereix, Continua llegint