Julia

Avui és dimarts. En realitat és igual quin dia sigui, és un altre dia que ens fa despertar dins aquest malson. Però avui, dimarts, ens hem aixecat amb més força, gràcies als missatges d’una de les milers i milers de persones que acudeixen als Centres d’Atenció Primària. I crec, amb el seu permís, que per explicar la seva història, el millor és reproduir el que ella ens ha transmès.

Hola Dra., buenos dias! Estoy  profundamente agradecido por la ayuda e interés personal que me ha brindado. De no ser así, seguro que sería una menos.

Ayer cuando me trajo la ambulancia,  me dijeron que tenía que esperar horas, para ser atendida.  No pasaron media hora, cuando no podía respirar.  Avisé y tenía el oxígeno en 75. Enseguida me atendieron.

Y aquí estoy,  ingresada. Justo en la planta que está un amigo enfermero.

 Sigo sin fiebre

 Dicen que avanzó al otro pulmón

 Julia, és una dona de 52 anys que la primera setmana de març tornava d’un viatge a Roma. Havia marxat a veure uns familiars que allà hi viuen. És hipertensa i viu amb el seu marit de 71 anys amb un munt de comorbiditats.

Va consultar per primera vegada per una tosseta recurrent i febrícula. L’exploració era normal. Els diferents professionals sanitaris i no sanitaris que la van atendre i sobretot les seves metgessa i infermera de capçalera, han estat diàriament fent el seguiment telefònic del seu estat. Això ha fet que tornés al CAP en dues ocasions més. No ho veiem clar. La incertesa a què estem habituats, actualment és per moments, insuportable. La primera vegada que la vam fer tornar, va comportar una primera atenció al nostre hospital de referència. Les exploracions complementàries feien decidir que la pacient tornés a domicili. La segona vegada, insisteixo, fruit del seguiment telefònic diari a la Júlia, ha comportat, aquest cop si, l’ingrés.

Des de la seva solitud a una habitació anònima de l’hospital, Aquest matí per whatsapp, ens donava amb esperança les gràcies a tots els professionals d’Atenció Primària que cada dia estem lluitant per sortir d’aquest malson.

Força i ànims! Per tots nosaltres!

Atenció Primària

Queixes

Al menjador del CAP, la Dra Garcia es queixa de les persones que venen “d’urgències” per motius banals, burocràtics, crònics. Explica un cas, un altre. Una infermera li fa costat, explicant altres casos igualment “banals”. Altres metges i infermers participen en el debat qüestionant la conducta dels pacients i queixant-se de la mala utilització del servei “d’urgències”.

La realitat en el nostre EAP és que la majoria de metges tenen més de 10 dies de demora per cita prèvia. I no hi ha altra opció que “venir d’urgències” per accedir a visita en el dia per un problema agut o un assumpte burocràtic (IT, recepta…) que cal resoldre sense demora.

Què han de fer les persones que necessiten que se’ls resolgui el seu problema avui? Continua llegint

La batalla

Quan a l’Armando li van trobar una fibril·lació auricular en un ingrés a l’hospital i va sortir d’alta amb Sintrom®, li vaig plantejar a ell i a la seva filla la idoneïtat del tractament. L’antecedent d’anèmia per sagnat intestinal secundari a angiodisplàsies de no feia gaire mesos feia que els ho plantegés. Vam estar parlant del risc d’ictus, per una banda, i del de sagnat, per una altra. Vam acordar no continuar el tractament anticoagulant. Això no va ser entès a les consultes externes de cardiologia on el seguien per la insuficiència cardíaca. Continua llegint

Metge de família de l’hospital

Si camina massa ràpid, l’Amaia s’ofega. Abans no li passava

Fa un any, quan van començar els símptomes, vam detectar una fibril·lació auricular a la consulta. Després, l’ecocardiograma va confirmar el diagnòstic de miocardiopatia hipertròfica. I una anèmia associada amb origen incert.

Des de llavors, l’Amaia segueix controls amb la cardiòloga de zona i ve a consulta aproximadament cada mes. La medicació ha permès que toleri la dispnea i s’habituï a la nova vida.

L’Amaia viu amb el seu fill gran.

Té 51 anys i és autònoma. Li agrada caminar, sortir i entrar amb amics i anar al teatre.

No li agrada sentir-se malalta ni haver d’estar condicionada per visites freqüents als serveis mèdics. Continua llegint

Abraçades

La Rosa, de 92 anys i que viu sola, ve a la consulta amb la seva filla.

És una pacient difícil. Quan li convé aconseguir alguna cosa, plora, crida, diu que els seus fills “passen” d’ella. Truca a l’ajuntament, a la Creu Roja, al 061 per demanar atenció urgent.

Cap cuidadora ha aguantat més de tres mesos amb ella. Ningú no la suporta.

Sovint truca al consultori, i sempre aconsegueix convèncer l’administrativa que el seu problema és més urgent que els de la resta dels habitants del poble. Tot i això, mai no li hem trobat un problema vital físic que requereixi atenció urgent. Continua llegint

Gràcies per la vostra feina

Ens truca la Rosa.

El seu pare ha mort fa 2 dies a l’hospital, després d’una complicació d’una grip.

Anys de malaltia crònica complexa. Dependent, vivia sol. Ell i la família tenien pocs recursos per cuidar-lo. Tenia una hora de cuidadora dels serveis socials. I una altra (20 hores a la setmana) que pagaven ves a saber quan i com.

Fa 3 anys ja va morir la seva mare. Anys de malaltia crònica complexa. Dependent. Llavors la cuidava (més o menys) el seu marit, que ja estava malalt, però no tant… Continua llegint

Seguretat del pacient

Avui he vist 41 persones: 24 programades i 17 “urgències”.

Les programades tenen 10 minuts de temps a l’agenda. 240 minuts, 4 hores. I mai n’hi ha prou amb 10 minuts per persona. Consulten per 2-3-4 motius diferents… impossible abordar-los tots en 10 minuts.

Les “urgències” són persones sense visita programada. Es presenten al taulell demanant ser ateses ja. Es van “col·locant” enmig de les programades. La infermera fa la primera atenció i, si considera necessària una visita mèdica, les atenc quan em queda un espai de temps lliure enmig de les programades. Continua llegint