La perspectiva

En Joan té 59 anys. S’asseu a la cadira encongit i amb el cap cot. Em diu que no sap per què l’han posat en llista d’espera per posar-li un desfibril·lador. El cardiòleg de referència el va derivar al tercer nivell…

• “No t’expliquen res”.
• “Tan malament estic?”

Miro els cursos clínics de cardiologia de referència i del tercer nivell i veig que té una fracció d’ejecció del 24% i una arrítmia que jo no sé interpretar en el Holter.

Però veig que els de la Unitat d’arrítmies ho ha tingut ben clar. A la primera visita ja l’han posat en llista d’espera.

–  “Si t’ho han recomanat, segur que és que ho necessites. Que l’arrítmia que tens et pot produir una aturada cardíaca.”

En Joan és un professional sanitari autònom. Treballa en dos llocs i ha de conduir per anar a treballar. Sap que, si li posen el desfibril·lador, no podrà conduir en dos mesos.

• “Però jo no puc estar sense treballar… Ja vaig fer una baixa llarga quan l’infart. Ells no em van fer cas quan ho vaig dir. No entenen que per mi això és un problema”.

Sé que en Joan està separat. Que té un fill a qui ha de proporcionar diners mensualment. Que paga hipoteca. Que és autònom…

• “ I no has pensat en el problema que pots tenir si no te’l poses?”
• “ Si. Puc morir de cop. Però això ja no seria un problema per mi…”

Que diferents es veuen les coses des d’una banda o altra de la taula.

Morir

Morir

Hi ha remor de fons. Canvia novament la situació.

Sense adonar-nos, s’omplen de dubtes i preguntes les nostres visites diàries al CAP. També els amics i coneguts ens tornen a consultar. Ens escriuen, ens truquen i ens pregunten el nostre parer perquè confien en nosaltres.

Rebem noves directrius des de dalt que es contradiuen les unes amb les altres en qüestions d’hores. Ens recorda tot plegat un escenari que pensàvem ja superat.

I enmig del daltabaix, la vida i la mort s’obren camí. Les històries a atenció primària se succeeixen amb sindèmia i sense.

Ell vol morir.
Quan ho verbalitza sembla més gros del que és però fa molts anys que vol morir. I ho hem parlat moltes vegades abans d’ara perquè ens coneixem de fa anys. La metgessa de família i el pacient haurien de poder trobar sempre aquest espai segur d’intimitat per explicitar un dolor tan gran.

Ell no se s’amaga: està esgotat i m’ho ha explicat moltes vegades (primer a consulta i, quan la dependència ja va ser invalidant, al seu domicili)

Però ara la llei l’empara.

N’ha parlat amb les seves filles; amb la seva dona encara no s’hi veu amb cor. Es fa difícil explicar a algú amb qui has compartit camí més de seixanta anys que la vida se’t fa massa grossa.
Ho haurem de fer plegats perquè ell vol que sigui jo qui l’ajudi.

I es posa en marxa un mecanisme paral·lel a tot el que passa al nostre voltant.
Mentre la bogeria social va agafant embranzida (amb les seves proves diagnòstiques i les seves corbes d’incidència), trobem espais per deliberar amb les filles, amb la seva dona, amb companys i companyes d’arreu del territori que en saben moltíssim d’ajudar a morir. Els necessito perquè a mi em costa posar distància entre les meves creences, l’estima que li tinc a ell (i a la seva família) i el respecte al seu desig. Aconseguim un espai de suport entre professionals que ens permet debatre sobre tots els aspectes ètics i sobre les nostres pors.

Aprenem la logística (de la mà de molts companys i companyes administratives) que és nova per a totes i encetem un procés on l’administració i els desitjos de les persones van en paral·lel.

I tot frueix.

Però la mort no es planeja ni s’organitza, s’obre pas sense avisar.

I les coses canvien de rumb i nosaltres ens hem d’adaptar. Entre totes, trobem la manera de resoldre-ho sense trair el desig. Finalment, ell pot acomiadar-se com volia i marxa en un sospir, sense fer soroll.

La filla m’envia un missatge quan tot ha passat. El dol no serà només per la pèrdua sinó també per tants espais compartits en aquests anys.

Però l’agraïment infinit és i serà sempre meu.  Ha estat un privilegi.

Gràcies a tots i totes pel suport.

Vull recordar

No vull deixar de recordar a totes aquelles persones que tenia assignades al meu cupo de pacients i aquest 2020 ens han deixat. Vivim en una societat tan ràpida que gairebé no ens permet recordar als morts. Vull recordar-les, tenir-les presents en la memòria. Perquè han format part de la meva vida durant molt de temps i m’han ensenyat molt de la seva manera de viure i dels seus valors.

Vull recordar el Pere (tots els noms són ficticis) que encara que tenia moltes malalties i  dificultat per caminar (utilitzava la cadira de rodes) ens va deixar en qüestió d’unes hores. Tot just uns dies abans del confinament de març. Una febre que va començar al matí i al cap de poc va iniciar dificultat respiratòria. Quan van anar al domicili saturava a 90. Van derivar a urgències i no van poder ni fer placa de Rx perquè als 30 minuts d’estar a urgències va morir. Mai no es va saber si va ser Covid +.

També al Jordi que va ingressar al febrer a una residència perquè la filla no podia ja cuidar-lo. Tenia un Alzheimer i necessitava una persona constantment amb ell. Però era encantador, sempre que el visitava em deia coses maques i em donava les gràcies per tot, amable i alegre encara que a casa feia les mil i una. Va morir per una bronquitis a la residència, just al començament de la pandèmia.

La Josepa estava a punt de fer els 100 anys. Vivia sota el seu fill amb una dona remunerada que la cuidava de dia. El seu fill va fer un infart al gener i es va plantejar que la mare ingressés a la residència un temps. Al febrer va ingressar i a primers de març va morir. Es va refredar i en dos dies es va complicar tot.

Al Pep, amb el qual, les visites pel seguiment de la seva malaltia es convertien en debats filosòfics sobre la vida i la mort, sobre el què i el com. Una neo de pulmó amb metàstasis cerebrals va acabar amb la seva vida. Em deia “aquestes estones parlant amb tu, són la millor medicina”. I per a mi també Pep, ha estat un goig compartir els teus pensaments.

La Dolores va caure al carrer i es va trencar el fèmur. Era la cuidadora principal del seu marit. Va estar intervinguda i traslladada al sociosanitari. Allà es va contagiar de Covid i va morir sense els seus, amb el personal del centre que anaven amb els EPIs. Tota la família la plora.

El Quim es va trobar malament als 15 dies de començar el confinament. Vivia amb la dona. Van trucar al CAP dues vegades i van ser atesos per telèfon. No volia llevar-se perquè estava molt cansat. Finalment es va fer una visita a domicili i saturava a 87 amb  una auscultació molt alterada. Es va derivar a urgències i als tres dies va morir a urgències. La dona va estar sense notícies d’ell durant 24 h. Trucava i trucava i ningú sabia res. Es sent culpable per haver-lo deixar sol a l’hospital.

El Pere era un gran fumador. Estava molt prim. Va venir perquè s’ofegava. Es va demanar Rx urgent i els radiòlegs ens van trucar per la gran massa que van veure. Van derivar a l’hospital i no va voler anar-hi. No volia que la dona ho sabés. Va deixar de venir al CAP. Moltes trucades per fer seguiment que rebutjava. La dona va venir a dir-nos que el seu marit estava malalt. Van anar al domicili i finalment va acceptar que l’ajudessin. Van fer el final de vida al domicili.

El Felip va venir de Sud-Amèrica fa 8 anys. Tenia molta patologia i el seu fill volia portar-lo del seu país perquè aquí la sanitat està millor. A l’abril em va trucar el seu fill perquè no volia menjar gens. S’havia aprimat molt. Vàrem fer una analítica on constataven una anèmia important. Vam parlar de demanar estudi per continuar investigant la causa de l’anèmia. Ell no volia. Va manifestar que el deixessin estar a casa tranquil, que era gran. A la setmana va morir a casa, amb els seus.

El Jaume va venir al maig d’urgències per un dolor a nivell costal dret. No va trobar al seu metge i la seva infermera i no es va esperar a ser atès, va marxar i va prendre calmants. Vivia sol, a pagès. Però sempre el recordaré amb aquella tendresa. Amb la mirada ens entenien. Quan va tornar a visitar-se, el dolor era més fort i en l’auscultació havia una hipofonesi important. Van demanar Rx urgent detectant una massa important en lòbul superior D. Contactem amb l’hospital i en un mes d’ingrés detecten neo pulmonar amb metàstasis òssies. A l’alta ens va demanar que volia morir a casa. Vam estar al seu costat fins al final.

El Ricard era originari de l’Europa de l’est. Vivia aquí amb la seva filla i la família. Quan venia a control de Sintrom, a vegades em portava floretes que agafava al camp. Li van diagnosticar una neo renal bilateral al gener. Portava dues urostomies. Va fer tractaments de quimioteràpia que no li va anar bé. Va morir a casa acompanyat de la seva filla i els seus nets.

El Josep va treballar de camioner fins a la seva jubilació, ara fa dos anys. Sempre li ha costat venir als controls de seguiment per la seva patologia crònica. Al maig el vaig trucar i vam demanar analítica de control. Vàrem trobar una anèmia important. La sang oculta en femta va ser positiva. Colonoscòpia: neo de colon. Calia intervenció quirúrgica. Durant l’ ingrés post intervenció va tenir una complicació, essent necessari intervenir de nou. Va morir al quiròfan.

El Paco va trucar d’urgències un dissabte. Portava uns dies que no es trobava bé, però tenia por d’anar a l’hospital. Tenia un dolor molt fort a nivell occipital, ara no ho podia aguantar. L’ambulància va arribar al domicili i en el camí a l’hospital va morir. Va fer una hemorràgia cerebral. La seva dona i els fills no van voler fer autòpsia. La dona ha plorat molt. Molts anys de convivència tots dos. Els fills no la deixen.

Ara fa un mes que ha mort l’Anna. Feia temps que patia una neo de coll d’úter amb moltes complicacions. Necessitava cures a domicili. Era molt jove, però semblava més gran. Havien planejat que la perruquera aniria a casa. Però no ha pogut ser. El seu fill l’ha cuidat amb molta delicadesa i tendresa.

Alguns han mort a casa, al seu llit, amb la seva família. Altres a l’hospital o a un centre sociosanitari o a la residència. Però tots han compartit amb mi part de la seva vida. Unes vides que vull recordar.  Soc  testimoni de les seves vides.

Persistents

 

Emmalaltir és inevitable, arribarà en un moment o altre en el nostre procés de vida.

Els professionals sanitaris sovint oblidem el risc que suposa estar en contacte permanent amb la possibilitat d’emmalaltir. Aquestes probabilitats augmenten exponencialment si parlem de malalties noves amb un alt índex de contagiositat.

Això és el que ha passat amb la COVID. Moltes ens hem contagiat en aquest any 2020 mentre ateníem als nostres pacients als Centres d’Atenció Primària i als seus domicilis. És normal: vam estar exposades des del principi i és un risc que assumim des del dia que ens comprometem professionalment amb l’exercici de la medicina.

Quan reps el diagnòstic d’afectació per una malaltia desconeguda entens que hi ha poca informació fiable que t’orienti sobre què passarà i et prepares per transitar per una situació desconeguda.

Al principi confies en les informacions que asseguren que serà un procés lleu, curt i sense conseqüències importants perquè ets una persona jove i sense antecedents patològics d’interès. A poc a poc, la vida s’entesta a demostrar-te que la teoria no sempre s’ajusta a les realitats individuals.

Superades les 3 primeres setmanes de pneumònia bilateral vaig pensar (com tants d’altres) que la malaltia arribava al seu final, que el meu cos es refeia i que podria reprendre la meva vida tal com havia estat fins abans del contagi. No va ser així. És a partir d’aquell moment en què va començar l’autèntic calvari: setmanes i setmanes d’incertesa i desesperança en què he descobert totes les limitacions d’un cos que fins ara havia estat imbatible.

Julia

Avui és dimarts. En realitat és igual quin dia sigui, és un altre dia que ens fa despertar dins aquest malson. Però avui, dimarts, ens hem aixecat amb més força, gràcies als missatges d’una de les milers i milers de persones que acudeixen als Centres d’Atenció Primària. I crec, amb el seu permís, que per explicar la seva història, el millor és reproduir el que ella ens ha transmès.

Hola Dra., buenos dias! Estoy  profundamente agradecido por la ayuda e interés personal que me ha brindado. De no ser así, seguro que sería una menos.

Ayer cuando me trajo la ambulancia,  me dijeron que tenía que esperar horas, para ser atendida.  No pasaron media hora, cuando no podía respirar.  Avisé y tenía el oxígeno en 75. Enseguida me atendieron.

Y aquí estoy,  ingresada. Justo en la planta que está un amigo enfermero.

 Sigo sin fiebre

 Dicen que avanzó al otro pulmón

 Julia, és una dona de 52 anys que la primera setmana de març tornava d’un viatge a Roma. Havia marxat a veure uns familiars que allà hi viuen. És hipertensa i viu amb el seu marit de 71 anys amb un munt de comorbiditats.

Va consultar per primera vegada per una tosseta recurrent i febrícula. L’exploració era normal. Els diferents professionals sanitaris i no sanitaris que la van atendre i sobretot les seves metgessa i infermera de capçalera, han estat diàriament fent el seguiment telefònic del seu estat. Això ha fet que tornés al CAP en dues ocasions més. No ho veiem clar. La incertesa a què estem habituats, actualment és per moments, insuportable. La primera vegada que la vam fer tornar, va comportar una primera atenció al nostre hospital de referència. Les exploracions complementàries feien decidir que la pacient tornés a domicili. La segona vegada, insisteixo, fruit del seguiment telefònic diari a la Júlia, ha comportat, aquest cop si, l’ingrés.

Des de la seva solitud a una habitació anònima de l’hospital, Aquest matí per whatsapp, ens donava amb esperança les gràcies a tots els professionals d’Atenció Primària que cada dia estem lluitant per sortir d’aquest malson.

Força i ànims! Per tots nosaltres!

Atenció Primària

Queixes

Al menjador del CAP, la Dra Garcia es queixa de les persones que venen “d’urgències” per motius banals, burocràtics, crònics. Explica un cas, un altre. Una infermera li fa costat, explicant altres casos igualment “banals”. Altres metges i infermers participen en el debat qüestionant la conducta dels pacients i queixant-se de la mala utilització del servei “d’urgències”.

La realitat en el nostre EAP és que la majoria de metges tenen més de 10 dies de demora per cita prèvia. I no hi ha altra opció que “venir d’urgències” per accedir a visita en el dia per un problema agut o un assumpte burocràtic (IT, recepta…) que cal resoldre sense demora.

Què han de fer les persones que necessiten que se’ls resolgui el seu problema avui?

La batalla

Quan a l’Armando li van trobar una fibril·lació auricular en un ingrés a l’hospital i va sortir d’alta amb Sintrom®, li vaig plantejar a ell i a la seva filla la idoneïtat del tractament. L’antecedent d’anèmia per sagnat intestinal secundari a angiodisplàsies de no feia gaire mesos feia que els ho plantegés. Vam estar parlant del risc d’ictus, per una banda, i del de sagnat, per una altra. Vam acordar no continuar el tractament anticoagulant. Això no va ser entès a les consultes externes de cardiologia on el seguien per la insuficiència cardíaca.

Metge de família de l’hospital

Si camina massa ràpid, l’Amaia s’ofega. Abans no li passava

Fa un any, quan van començar els símptomes, vam detectar una fibril·lació auricular a la consulta. Després, l’ecocardiograma va confirmar el diagnòstic de miocardiopatia hipertròfica. I una anèmia associada amb origen incert.

Des de llavors, l’Amaia segueix controls amb la cardiòloga de zona i ve a consulta aproximadament cada mes. La medicació ha permès que toleri la dispnea i s’habituï a la nova vida.

L’Amaia viu amb el seu fill gran.

Té 51 anys i és autònoma. Li agrada caminar, sortir i entrar amb amics i anar al teatre.

No li agrada sentir-se malalta ni haver d’estar condicionada per visites freqüents als serveis mèdics.

Abraçades

La Rosa, de 92 anys i que viu sola, ve a la consulta amb la seva filla.

És una pacient difícil. Quan li convé aconseguir alguna cosa, plora, crida, diu que els seus fills “passen” d’ella. Truca a l’ajuntament, a la Creu Roja, al 061 per demanar atenció urgent.

Cap cuidadora ha aguantat més de tres mesos amb ella. Ningú no la suporta.

Sovint truca al consultori, i sempre aconsegueix convèncer l’administrativa que el seu problema és més urgent que els de la resta dels habitants del poble. Tot i això, mai no li hem trobat un problema vital físic que requereixi atenció urgent.

Gràcies per la vostra feina

Ens truca la Rosa.

El seu pare ha mort fa 2 dies a l’hospital, després d’una complicació d’una grip.

Anys de malaltia crònica complexa. Dependent, vivia sol. Ell i la família tenien pocs recursos per cuidar-lo. Tenia una hora de cuidadora dels serveis socials. I una altra (20 hores a la setmana) que pagaven ves a saber quan i com.

Fa 3 anys ja va morir la seva mare. Anys de malaltia crònica complexa. Dependent. Llavors la cuidava (més o menys) el seu marit, que ja estava malalt, però no tant…