La bona coordinació entre professionals

El nostre EAP és de l’ICS. Els especialistes són d’una “corporació concertada”. No compartim història clínica. Una anomalia “normal” del nostre sistema sanitari en el segle de la connectivitat.

Alhora, des de “les altures” es promou una “coordinació entre nivells”. Protocols. Trajectòries clíniques. Taules de seguiment. Però res funciona. Paper mullat. Com podem cooperar si no ens podem comunicar? Continua llegint

Anuncis

L’estiu

A l’estiu hem d’atendre les persones del poble i a tots els estiuejants, passavolants, turistes que passin per aquí. El missatge de la direcció és… tothom ha de ser atès. I si és pot facturar la visita, millor.

Totes aquestes persones que venen “d’urgències” ocupen el temps de consulta calculats per les persones empadronades al poble, “prenen temps” a les persones del poble. que es troben amb més demora ja que els “desplaçats” els han ocupat part del seu temps de consulta. Potser seria acceptable si les persones de fora del poble fessin un ús del consultori per problemes importants i no demorables. Però, aquí  teniu uns exemples de motius “urgents” de consulta dels darrers dies:  Continua llegint

L’empatia

Fa uns dies vaig trobar a una companya que va marxar de l’EAP a un altre CAP. Li vaig preguntar com estava i va comentar que havia trobat molt canvi perquè els pacients eren molt mal educats, que trobava a faltar els seus pacients. Em va sorprendre molt aquest comentari perquè era el mateix que havia fet la companya que l’havia substituït.

“Hem d’educar a la població: arriben tard i volen ser visitats al moment,….”, “ els pacients no estan educats”; son frases que sento des de fa molts anys. I són pronunciades tant per metgesses com per infermeres, administratives o treballadores socials. Continua llegint

Carta oberta

Hem rebut aquest escrit que no és una història assistencial en el sentit més estricte, però encaixa perfectament en els objectius dels diaris de trinxera que és reflectir la vida assistencial a l’atenció primària

La  medicina de família és preciosa…no li feu més mal

Competència, confiança, empatia…paraules majors que no perquè les repetim cada dia perden valor, sobretot quan pensem amb tantes i tantes situacions viscudes amb els pacients allà on aquestes paraules es fan tant i tant grans.

Tenim el privilegi d´acompanyar a molta gent. Ens obren les portes de les seves cases i dels seus cors…cal que responguem i que siguem mereixedors d´aquesta confiança. Els pacients no necessiten tècnics. Necessiten professionals. Continua llegint

El dolor a la UCI

Fa un dia que han intervingut l’Encarna de la columna lumbar, és a la UCI. Quan la vaig a veure em diu que té molt dolor, fa mala cara, no té el somriure habitual ni l’afecte en la mirada. Fa una estona que ha avisat i la infermera li ha dit que li posarien una bomba d’analgèsia. Troba que ha passat massa temps, torna a tocar el timbre. De seguida ve una noia, deu ser una infermera. És una noia jove, prima, d’esquena molt recta, caminar rígid i cara inexpressiva. «Què  passa?» diu, des de l’entrada del box. «Tinc molt dolor, no el puc aguantar», respon. La infermera, sense apropar-se i sense contestar, gira cua i se’n va.

Al cap d’uns minuts ve una altra infermera que es dirigeix a l’Encarna i la mira a la cara, li diu que estan preparant la bomba d’analgèsia, que no poden córrer més, que han d’esperar que l’hi portin, però que mentre tant li posen una dosi de morfina en goma.

En aquestes arriba el metge, es presenta, i des dels peus del llit pregunta com es troba: «tinc molt dolor, no el puc aguantar». Els qui coneixem l’Encarna sabem que té molt dolor pel to de la veu, per l’expressió de la cara, perquè no pot parlar de res més, i sobretot, perquè ella ho diu. El metge, tranquil, diu que no hi ha signes  que tingui molt dolor: no hi ha sudoració, ni taquicàrdia, ni hipotensió, que són les coses que els passa a les persones que tenen molt dolor. De totes maneres li posaran la bomba quan la tinguin. Amb no massa interès pregunta de què l’han operat, ell no és el traumatòleg i no ho sap, tampoc sap quan es podrà moure i llevar-se. La conversa evoluciona i diu  quan sigui a casa no podrà fer les feines, cosa que fa anys que ja no feia. I això li dona ocasió per preguntar al marit de l’Encarna si ell sap fer el llit. Aleshores el metge explica que ell, a casa seva, sí que el fa,  però la seva dona el critica, li diu que li queden arrugues o que la roba penja… suposo que és un intent per fer-se proper i simpàtic. Quan s’acaba el tema de les tasques domèstiques s’acomiada.

Llevat d’uns breus moments que ha estat al costat, tota la conversa s’ha tingut estant ell als peus del llit, a prop de la porta de sortida. No hi ha hagut cap contacte físic. Tampoc cap pregunta sobre com era el dolor, ni si havia canviat la localització, ni què era el més dificultós, ni que en una estona estaria millor… Cap consol, cap comprensió. Potser tampoc cap interès.

La recepta urgent

La Maria es presenta al taulell demanant ser atesa “urgent”. Ahir va anar a la consulta del traumatòleg de l’hospital, que li va treure el guix del turmell.

Segons explica, el traumatòleg li va dir que havia de seguir amb heparina 10 dies més. La Maria li diu que només li queda heparina per a un dia. Continua llegint

L’àngel de la guarda

En Josep s’ha d’operar de cataractes. El seu segon ull.

Quan li van operar el primer, l’anestesista li va canviar la tamsulosina per serenoa repens. Es veu que la tamsulosina pot provocar problemes per a la intervenció de cataractes.

En aquesta ocasió, i quan ho pregunta, l’anestesista li diu “jo no sóc ningú per treure un medicament”. En Josep es queda desconcertat. Fa pocs mesos va ser l’anestesista qui li va canviar el medicament. No entén res. Continua llegint