Les paraules (i els seus efectes secundaris)

La sala d’espera estava buida. Només hi havia una persona, que semblava tranquil.la llegint un diari. Encara jo no havia acabat la meva feina. Quan la Rosa va marxar, necessitava respirar profundament abans de sortir fora i continuar amb més consultes. Quan jo vaig llegir l’últim nom de la meva llista, el Manel es va aixecar ràpidament i va venir cap a mi amb el seu diari mig obert encara. No l´havia vist mai i crec que ell a mi tampoc. Em va donar la mà abans de seure, com fan gran part de la gent anciana que acut a la consulta. Mentre ell deia per què tenia cita, jo vaig observar que es vestia amb roba acolorida: una camisa de quadres, una jaqueta i uns pantalons que conjugaven amb certa harmonia  els tons marrons, verds i taronges. Semblava un home de poques paraules i potser una mica introvertit, almenys aquesta va ser la meva primera percepció. Em va dir: “la meva consulta avui serà curta, només necessito que em doni una nova recepta perquè la farmacèutica diu que aquesta ja no serveix. Jo necessito medicaments fins que arribi la meva doctora de vacances”.  Llavors em vaig adonar que ell no sabia que ara tenia una nova doctora, la qual era jo. Continua llegint

Allò que no es pot explicar

A la consulta, de vegades tinc la sensació que hi ha dies temàtics. Aquells en els quals els diagnòstics s’agrupen al voltant d’un òrgan, una especialitat, una patologia, un patiment. No només l’estacionalitat agrupa els diagnòstics (grips i pneumònies a l’hivern, malalties exantemàtiques a la primavera) sinó les polítiques, les lleis, els codis postals, la pobresa. Aquestes consultes tenen una densitat específica. Les paraules es condensen a l’aire a mesura que es pronuncien, algunes fins i tot, sembla que cristal·litzin i, en contacte amb la pell, amb les orelles, esquincin. Aquesta densitat fa que l’ambient sigui poc o gens respirable per ambdues persones presents. El ball de l’anamnesi i el temps, s’aturen. Una persona es buida (temporalment) i l’altra és sobrepassada per les paraules, el patiment, la impotència. Continua llegint

Sexe oral

Avui és dissabte. Tant temps desitjant aquest moment i per fi els fills són fora de casa. Sopem i veiem  les notícies. Ens mirem. Perquè no escapolir-nos? Decidim marxar al cinema i després a prendre un refresc sense alcohol… Riem, passegem, no sé de què parlem, potser de la pel·lícula, potser de res important, ves a saber… Comença a fer fred, una excusa per tornar. Ens agafem la mà.  Podem estar sols, un al costat de l’altre. Ell és arquitecte, vidu amb dos filles. Jo separada, biòloga amb un fill. Podem fer el que vulguem, fins i tot allò que més ens agrada… Continua llegint

Posar el pacient al centre és una acció, no un pensament, ni una teoria

Posar el pacient al centre vol dir:

  • Fer-se càrrec del pacient, del que li passa, de les seves especificitats…
  • Encarregar-se del pacient, responsabilitzar-se de l’atenció al seu problema de salut i, si té necessitats d’altres nivells assistencials, fer possible que rebi l’assistència que precisa.
  • Saltar-se els circuits habituals, quan són els mateixos circuits els que impedeixen que el pacient rebi l’atenció adequada, a la qual té dret. Continua llegint

Paraules iatrogèniques

De vegades, no som conscients de tot allò que diem durant la visita. Fem i desfem, escrivim i esborrem, però…què hi ha d’allò que diem? Per a mostra, aquest botó.

Visito la Mercè a la consulta. Ha vingut altres vegades per motius de salut lleus. Avui consulta per odinofàgia. La visita es troba enmig de les 32 del dia d’avui. Aprofito el sentit de l’humor de la Mercè i en prendre-li la temperatura i veure que el termòmetre digital marca 34ºC, dic quelcom com “Ostres! Si gairebé estàs morta amb aquesta temperatura”. Jaja. Riem les dues.

Prescric paracetamol cada 8 hores, hidratació i ens acomiadem a la porta, com sempre.

Dos dies després, veig el seu nom a la llista amb la nota del motiu a la pantalla: “control glicèmia”. Control glicèmia? No recordo que fos diabètica, penso per mi.

Em penjo el fonendoscopi  al coll, el somriure a la cara i la faig passar.

-Què et porta per aquí avui?

-He vingut perquè vaig trucar a urgències i em van dir que em mirés el sucre.

-I això? Com és que vas trucar a urgències? Ha passat res?

-Des que vaig venir l’altre dia, m’he estat mirant la temperatura un parell de vegades al dia i sempre la tinc a 34 – 34,5ºC, mai més alta i clar, com que em vas dir que gairebé estava morta amb aquella temperatura, em vaig espantar i vaig trucar a urgències i des d’allà m’aconsellen que em faci mirar el sucre.

Intento no posar cara d’impacte. Mare meva! La meva resposta entra dins de l’absurd, en sóc conscient, però li dic:

–       Però, a veure Mercè, tu et trobes com morta?

–       I ara! No pas! Em trobo bé…

–       I doncs?

Fa cara de pensativa i mentre riu em diu

–       Doncs que no em penso posar més el termòmetre, no vegis quina obsessió em va agafar!!!

Mai podem arribar a mesurar quin impacte tenen les nostres paraules a la consulta ni què serà el que quedarà en la memòria del/la pacient en sortir de la porta, però està clar que moltes vegades les nostres mateixes paraules poden ser iatrogèniques (en forma i contingut), tant perquè fan que el pacient s’obsessioni fent quelcom com perquè ocasionen un sentiment perjudicial (por, angoixa, percepció de pèrdua de salut sense presentar cap problema de salut…).