Tristesa

En Jaume necessita la baixa laboral. La seva filla té una recidiva de la seva leucèmia.

Després de 5 anys de lluita. De tants dies passats a l’hospital, sense poder sortir, sense poder abraçar la seva filla, aïllada.

Ara, que fa gairebé un any que semblava lliure de malaltia. Ara, que ja anava a l’escola. Ara, que la vida de la família semblava acostar-se a la normalitat. Ara, que la seva dona i ell havien tornat a treballar. Continua llegint

Anuncis

Qui dia passa…

El Pablo té 26 anys, una nena de 2 anys, és cambrer i a l’abril farà un any que està de baixa per una hèrnia discal lumbar, amb compressió de l’arrel i radiculopatia i falta de força a la cama esquerra.

En aquest temps, la mútua de la feina li ha fet una RMN i dos EMG, on s’objectivava una lesió del nervi. La seguretat social li ha fet una rizòlisi, amb molt discreta millora. Continua llegint

Allò que no es pot explicar

A la consulta, de vegades tinc la sensació que hi ha dies temàtics. Aquells en els quals els diagnòstics s’agrupen al voltant d’un òrgan, una especialitat, una patologia, un patiment. No només l’estacionalitat agrupa els diagnòstics (grips i pneumònies a l’hivern, malalties exantemàtiques a la primavera) sinó les polítiques, les lleis, els codis postals, la pobresa. Aquestes consultes tenen una densitat específica. Les paraules es condensen a l’aire a mesura que es pronuncien, algunes fins i tot, sembla que cristal·litzin i, en contacte amb la pell, amb les orelles, esquincin. Aquesta densitat fa que l’ambient sigui poc o gens respirable per ambdues persones presents. El ball de l’anamnesi i el temps, s’aturen. Una persona es buida (temporalment) i l’altra és sobrepassada per les paraules, el patiment, la impotència. Continua llegint

La desgràcia

“-¿Quién le ha enseñado a usted todo eso, doctor?

La respuesta vino inmediatamente.

-La miseria.”

Albert Camus, La Peste.

Observem l’existència de la desgràcia cada dia. I sembla que cada dia, amb les polítiques actuals, més sovint. Concretament cada 6 minuts. Continua llegint

Superant el patiment

La Marta m’abraça quan acabem la consulta, i em diu: “Quan s’acosti Nadal, ja passaré per aquí”. Cada any em porta un regal. Ben embolicat, me’l deixa a la recepció amb una targeta manuscrita on hi posa el meu nom i els seus bons desitjos. Continua llegint

La realitat de l’atenció primària al nostre territori

Dia rere dia la nostra consulta constata el que sabem però ens neguem a acceptar:

Veiem com llisquem cap a el terreny d’enfrontament amb companys i ciutadania.

Patim com la resignació ha passat a ser la “qualitat” més comuna dels i les professionals i els/les pacients. Continua llegint

He de morir patint

Fa uns dies va morir la Carmen. M’ho ha vingut a explicar la seva filla avui. Va morir en un hospital, on va passar els últims dies sedada i tranquil·la. Tenia més de noranta anys. La Carmen era una dona de l’Aragó, d’una zona molt pobra, cinquena de quatre germans més, tots homes. El seu pare va morir jove, d’una pulmonia, la mare va quedar vídua amb els cinc fills i els va pujar amb penes i treballs. Els nois (nens) als 8 anys ja anaven al camp i al mercat a vendre allò que collien, descalços moltes vegades, caminant tota la nit per arribar Continua llegint