Sóc un número

Fa temps que es respira mal ambient al CAP. Amb la nova direcció ningú està content. Mai saps on són i, quan el dia a dia -de vegades- es complica, hem de solucionar nosaltres mateixos els problemes sobre la marxa: substituint companys que tenen el dia de lleure  i ningú els ha tancat l’agenda, o afegint a la teva agenda els pacients de l’altre company que està malalt.  La sensació que tenim molts és d’anar a la deriva, de caos, que ningú es preocupa per nosaltres, els que treballem al CAP. Continua llegint

Anuncis

Fent de metge de capçalera: deixar la porta oberta

En Joan ve perquè te símptomes compatibles amb una síndrome gripal.

Mentre li faig la IT, xerrem una mica… No li agrada tenir la baixa, perquè s’haurà de quedar a casa…

Em diu: “estic pitjor a casa que treballant”… “Perquè dius això?”, pregunto. “Bé, la meva dona està fatal, no hi ha qui la suporti”. “Que vols dir?”. “Jo ja no puc més, sempre deprimida, sempre queixant-se, mai té ganes de res, mai riu, no tenim relacions…”

“La voldries deixar?” pregunto. “Si, però no ho faré… Em fa molta pena”.

En Joan té una expressió trista… Se sent cansat. Molt cansat. No es pot permetre estar més temps de baixa. Ha de treballar. Ha de fugir de casa… No en parla amb ningú, d’aquest tema.

No se què dir-li. Li ofereixo que vingui a parlar amb mi quan cregui que li fa falta.

Quan marxa, em dóna la mà i, mirant a terra, em diu… “Gràcies, no sap com li agraeixo!”…