Fins on aguantarem?

La Cristina, que és una infermera competent i compromesa amb els pacients, entra en el seu torn amb mala cara i plora amb facilitat. Explica que durant tot l’estiu ha tingut un contracte de 20 hores que li van renovant cada mes, no sap fins quan treballarà. Canvia de centre de treball i d’horari dos o tres cops per setmana, no sap mai quan podrà recollir el seu fill, o veure’l, o dinar a casa. No sap quan tornarà a veure els pacients que necessiten cures periòdiques, ni si tornarà a veure aquella senyora que li queden pocs dies per morir, o si podrà tornar a parlar amb els seu fills…. Plora per tot plegat. Continua llegint

Anuncis

No pot més

Entra a la consulta la Maria… amb la seva mare.

Explica que ja no pot més. No dorm. Se’n va a caminar i només plora. Té atacs d’angoixa. Està de mal humor, molt agressiva… I reben els de casa. Es veu “com una merda”… Plora. Continua llegint

Quan l’explotació laboral arriba a la consulta

Avui la Josefa ha demanat visita d’urgències. Com que la vam visitar ahir per una lumbàlgia l’he rebuda una mica estranyada.

Fa quatre dies va començar una nova feina després d’haver passat molt temps a l’atur. Només era un contracte de prova per a un mes com a cuinera. Per llei no es pot negar a agafar cap feina. El primer dia va haver de treballar de 9 del matí a 5 de la tarda i de 8 del vespre fins a mitjanit. Estava ella sola a la cuina preparant tapes i àpats per unes 200 persones, pelant patates, fregint-les. Li van dir que, a més, la cuina l’havia de tenir “como los chorros del oro”. L’endemà va repetir horari de 9 a 5 i de 8 a una de la matinada. Poc abans de plegar, carregant un sac de patates de 25 kg es va quedar clavada. No va voler dir res perquè no volia perdre la feina, però quan va arribar a casa no es podia moure i va trucar el 061. Continua llegint

La darrera consulta de la setmana

Divendres. Gairebé hora de plegar. Entra l’administrativa a dir-me que hi ha una persona molt nerviosa que demana ser atesa. Que entra i surt de la sala d’espera.

Estic morta després de tota la setmana i el matí mogut que he tingut.

Que entri, dic amb resignació… Continua llegint

Les frases de la pobresa

Recollides a la consulta durant l’última setmana:

Una noia de 30 anys a qui l’empresa no li ha pagat l’últim mes em diu: “el meu marit es dutxa a la feina per no gastar gas a casa”.

Un noi de 32 anys que en porta 5 a l’atur: “no em faci cap recepta que no me la puc comprar”. Continua llegint

Avui

Avui, a les escales mecàniques de la sortida del tren he aturat tres lladregots que intentaven obrir-li la motxilla a un noi. “Si callo sóc còmplice” he pensat. I m’he anat indignant poc a poc. La indignació, com un reflux, s’ha anat obrint camí des del meu jo més profund, ha recorregut l’esòfag, ha fet tremolar tímidament les cordes vocals, s’ha convertit en paraula….”eh! perdona!”. Rebombori a l’escala ensardinada de gent. Una de les persones del grup dels lladregots m’ha fet callar. El noi de la motxilla s’ha girat. Els altres dos individus han fet veure que li recollien del terra quelcom que li havia caigut, en actitud benèvola. La indignació ha continuat tamborinejant les cordes vocals amb més força ara, i de la mà de la ironia ha dit: “ah, que només li recollíeu alguna cosa que se li havia caigut, no m’hi havia fixat”.  I han marxat escopetejats. Bé, jo també he marxat escopetejada. Com si fos l’argument d’una pel·lícula he trucat a una amiga per dir-li què havia passat i on em trobava jo i què anava a fer (comprar un croissant per dinar I amagar-me a la biblioteca, alterant el meu trajecte habitual a domicili….i si em seguien??). Se m’ha acabat la bateria. I aquí, des de la meva fortalesa (la biblioteca) escric. I penso. No serà això el que estan fent amb nosaltres? Observem què està passant al nostre voltant i tenim tanta por que callem. Bloquegem la indignació, no la deixem tamborinejar les cordes vocals, emetem un crit sense so, aire embrutat per la covardia…Ens fan tenir tanta por (a perdre la feina, a sentir-nos sols, a les represàlies…) que callem i mirem a terra mentre seguim pujant unes escales mecàniques que no sabem on ens duen, però ens duen. I en aquest ofegar la indignació, ens ofeguem nosaltres mateixos, cada vegada més empetitits, més indiferents, més desesperançats i més avergonyits. Consentim. I enlloc de cridar ben fort al sindicat, imaginar propostes, informar al públic del que passa per poder protestar a través d’ells, utilitzar la força de la paraula al vent….ens amaguem a la biblioteca. I sense focalitzar la nostra lluita contra aquells que fan les injustícies, li anem a explicar les injustícies de la nostra vida laboral al  metge. Al metge!!! Al que té un contracte de 25h setmanals amb el mateix volum assistencial (però sense dret a formació) que quan en feia 40h, al que li rebaixen les hores de guàrdia, al que li treuen dues pagues del sou (que conformen part del seu sou, són mal dites “extres”), i més enllà d’això, molt més enllà…al que dia a dia topa amb la situació social, l’acompanya, la consola (o si més no ho intenta)….I que també calla. I puja escales mecàniques en silenci veient com roben: al que no pot demanar ressonàncies, al que ha de derivar les ecocardiografies al cardiòleg, al que poc a poc i subtilment, li van apagant la veu. D’allà on ens portin, no sabrem si hi podrem tornar.

Avui més que mai hem de reivindicar el paper del metge de família abans que sigui massa tard.

Abans que deixem de recordar que teníem una veu.

El Mamadou és de Ghana.

Malvivia amb feines temporals a la fruita, a Lleida. Ara també  s’han acabat

Crec que és una persona profundament religiosa i   respectuosa amb els costums.  Accepta  el no tenir  feina perquè, diu “els  parents de l’amo que em llogava estan també sense feina. I primer han de ser ells, els de la família”. Continua llegint