No vull ser una càrrega!

Avui he començat el dia amb una molt mala notícia: un pacient que havíem seguit durant molts mesos ha decidit acabar amb la seva vida. I ho ha aconseguit.

La seva preocupació principal, a part del trastorn mental pel qual el seguíem? “Ser una càrrega per a la seva família”.

Durant aquests mesos l’hem acompanyat, l’hem seguit i citat fora d’hores. Tot això, a càrrec del nostre propi temps personal. Però no ha estat suficient. No li hem pogut donar resposta a aquest patiment. I no li hem pogut donar perquè el sistema és insuficient i deixa fora els més vulnerables.

Això no s’arregla posant més professionals especialitzats en salut mental als centres. Els més vulnerables no són els que no es poden pagar una teràpia psicològica. Això és simplista i, a més a més, és insultant.

Els més vulnerables són els que el sistema els fa emmalaltir: perquè no tenen un lloc on viure, perquè no poden accedir a una feina o tenir uns drets laborals dignes. Al cap i a la fi, cobrir unes necessitats bàsiques. Quan aquestes necessitats bàsiques són difícils de cobrir i les responsabilitats del dia a dia no es poden assolir (pagar un lloguer o acabar una jornada laboral sense dolor, per exemple), és quan comencen els problemes de tristesa, angoixa o desesperança.

Quan algú, dins un entorn familiar vulnerable, cau i trenca aquest difícil equilibri de “seguir endavant amb la vida” es converteix en una càrrega. Fent a la persona encara més culpable del seu propi patiment i del patiment aliè.

Mentre el sistema en el qual vivim no sigui capaç de construir un sistema de cures fort, posant-lo al centre, deixarem sense alternatives per seguir endavant a la gent que es troba a la perifèria.

El dia ha continuat amb un altre pacient que ahir va venir a Urgències. L’estàvem seguint per una tristesa vital de mesos d’evolució, que finalment havia explotat perquè porta 5 mesos esperant una visita amb Psiquiatria. Ahir va venir perquè es volia suïcidar, va venir a demanar ajuda… El motiu pel qual es volia suïcidar? “No vull fer patir al meu voltant” “Sóc massa jove per ser una càrrega”.

Entremig hi ha hagut diversos pacients amb problemes menys aguditzats, però no menys importants, molts d’ells desencadenats per abusos a la feina, crisis existencials moltes vegades secundàries a aquest sistema capitalista i patriarcal, on només compta qui produeix més i qui s’ajusta més a la normativitat que imposa la societat.

El dia ha acabat amb un altre pacient que hem estat seguint per una malaltia orgànica. Aquesta malaltia no li permet treballar. Està sol a Barcelona. La seva família viu en un altre país amb una situació molt difícil, i depenen d’ell per poder sobreviure. Abans que aparegués aquesta malaltia, ell treballava (produïa per al sistema) però en una feina precària i sense contracte. Quan ha emmalaltit, el sistema no l’ha pogut ajudar, no ha pogut rebre cap compensació econòmica. L’altre dia ens va confessar que s’ha prostituït en una ocasió per poder aconseguir diners i tot això ha fet minvar encara més la seva salut mental. Un familiar l’ajuda quan pot… i un cop més, la ideació suïcida i la maleïda resposta han aparegut: “No vull ser una càrrega per a la meva família”. S’ha donat de marge fins l’estiu per intentar-ho i ja ha preparat les cartes de comiat.

Quant temps ens donarem nosaltres per reaccionar? Com a professionals de la salut no podem contenir-ho tot, i aquesta allau ens aixafarà.

Actualment hi ha moltes campanyes per “permetre’ns estar malament”. I hem de poder estar-ho i anar al psicòleg si així ho necessitem. Però el psicòleg no ha de ser una eina per tenir una resiliència encara més infinita, el psicòleg ens ha de servir per poder afrontar problemes del dia a dia o trastorns mentals que no estiguin causats per dèficits estructurals de la nostra societat. Aquest sistema ens anestesia i ens fa insensibles a les injustícies del dia a dia normalitzant-les o mirant cap a una altra banda.

Treballar a la Primària ens dona el privilegi d’entrar en tot tipus de realitats, ens dona el privilegi de sentir-nos privilegiats i tenir una consciència de classe cada dia. És un privilegi, però de vegades aquestes realitats es fan massa dures i difícils de pair.  

Quin privilegi!

Fa 3 setmanes que la Montserrat va sortir d’alta del sociosanitari on va anar a parar per la fractura del seu fèmur, de 85 anys.

Avui és la tercera visita al seu domicili, on malviu amb la seva germana Anna, de 83 anys, que li fa alhora de mare i que fins ara era, suposadament,  la nostra “cuidadora principal”.

La Montserrat va amb caminador per casa i porta bolquer des de l’ingrés. El gosset que les cuida no pot sortir al carrer perquè ningú no el pot treure. Viuen en un edifici d’un carrer angoixant d’un barri complicat, sense ascensor, amb escales traïdores, on la policia sembla que  hi entra sovint buscant traficants,

De lo que es o no urgente…a lo que puedo y debo hacer

Es viernes y la semana colea. Estoy cansada, me está costando horrores coger el ritmo después de hacer vacaciones. Visito a un joven detrás de otro, ¡qué pereza! como dice mi residente. El siguiente viene para que le haga un PPD.  Como vosotras, pienso: jolines, no es un motivo de urgencia. Abro su historia y el diagnóstico de “Absència de llar” hace que pare, tome consciencia y le escuche. Me cuenta que ha tenido que salir de su país por miedo ya que su condición sexual está perseguida y penada allí. Llegó con su pareja hace meses y desde entonces viven y duermen en la calle. Necesita el PPD para poder seguir asistiendo al comedor social donde van a diario. Nunca tuvo casa aquí, ni fue desahuciado, simplemente está en la calle. Hacerle el PPD es la urgencia que presenta y yo se lo hago, porque entiendo que es lo único con lo que puedo ayudarle en este momento.

El que calgui

L’Hortènsia va arribar al barri fa poc més d’un any. Acompanyava a la consulta al seu fill Ramiro, de 15 anys i amb síndrome de Down. El seu marit i ella havien decidit deixar casa seva, les seves feines i els altres fills, ja emancipats, al seu país llatinoamericà per mirar de trobar una atenció millor per al Ramiro, amb qui, des de l’arribada de la pubertat, era cada cop més difícil conviure. No li era possible comunicar-se amb paraules, i cada cop es posava més agressiu i al seu país no trobaven els recursos que l’ajudessin a estar millor.

Aquí han trobat una escola on el Ramiro es troba a gust i una associació que els facilita una atenció integral que fins ara no havien trobat.

Mort d’un “Nadie”

Mort d’un “Nadie¹“

Avui ha mort el Ricard. Ho ha fet a casa seva, com ell volia, com havíem parlat fa uns dies, quan nosaltres li vam oferir poder fer-ho en un altre lloc on podria estar més cuidat.

Però ell va triar morir a casa, acompanyat pel seu fill i atès per nosaltres, la seva infermera, la seva metgessa i la treballadora social del CAP. Enmig del fum de les cigarretes que ell (fins dos dies abans de morir) i el seu fill encenien sense descans, en un entorn ple de brutícia i mala olor.

Emergències…?

Un matí qualsevol en un consultori local del sud de Catalunya.

8 del matí. Reviso resultats d’analítiques… La Fina, embarassada, té un sediment patològic i cultiu positiu per E. Coli; la truco per telèfon per explicar-li; li deixo la prescripció a punt al mostrador. PCR de parotiditis positiu en la saliva d’en Marc: el truco per explicar-li mesures de protecció per intentar evitar la transmissió de la malaltia.

La primera visita és la Irene, una dona en emergència social: plora desconsoladament; l’acaben d’acomiadar de la seva feina; té 53 anys… Dubta poder tornar a treballar. Té dos fills i viu sola amb ells.

……….

Truquen a mitja consulta. Han trobat un home mort a terra, al costat del seu llit. Vaig al domicili: El Màrius té signes de possible traumatisme cranial; probablement ha caigut del llit en intentar aixecar-se; es tracta, però, d’una mort accidental; comparteixo amb el metge forense i activo procediment per a certificació judicial.

Quan torno a la consulta m’esperen una colla de pacients…

Però el problema és un altre

El senyor Joan té 84 anys, viu i està sol, té dolor.

Tinc escales per avaluar el seu dolor, tinc un arsenal terapèutic que no li basta el que li quedi de vida, per assajar-los tots, però…… pel que crec que seria el conhort més important per al seu dolor: NO ESTAR SOL… no tinc res!

Terra de ningú…..la història continua (i 2)

Fa poc temps us vaig explicar la història d’en Jordi, un home de 50 anys diagnosticat d’una síndrome de  Korsakoff .

Ara m’agradaria explicar-vos el cas d’en Carles, un senyor de 47 anys  amb una diabetis mal controlada, cec per una retinopatia diabètica. Quan començo a atendre el cas el Carles vivia amb la dona i un fill de 12 anys que segons ell, el maltractaven psicològicament. Era un cas en seguiment per la ONCE. Davant la situació que m’explica ell i la seva germana, em coordino urgentment amb els serveis socials, que després de valoració conjunta a domicili, decideixen iniciar un servei de suport a domicili pel control de la medicació i els àpats. Amb ajut de la seva germana comença a fer els tràmits de separació amb el dictamen per part del jutge que qui deixa el pis és ell i  allà viuran la dona i el fill (pis de lloguer del patronat i a nom del Carles)

Terra de ningú-1

Desconec si alguna vegada us heu sentit a Terra de Ningú, jo de moment no i us puc ben assegurar que no m’agradaria gens, al llarg de més de 20 anys treballant com treballadora social sanitària m’he trobat puntualment en situacions com aquestes però el fet és que darrerament han augmentat significativament .

A Terra de ningú són aquelles situacions de persones a les quals les administracions públiques no els donen respostes, ni a les seves necessitats ni la protecció que haurien de tenir. Com a exemple us explicaré  un cas  en què he estat treballant més d’un any i encara hi segueixo.

Vacances

M’emporto a la maleta en Santiago i el seu hepatocarcinoma multifocal… Hi serà quan jo torni?

I a la Maria, amb la seva fractura de maluc que cal rehabilitar i no pot fer-ho des de casa seva: hi ha escales que no podrà pujar… Li trobaran un lloc adequat?