El neguit

M. té un càncer de pulmó avançat. Ahir vaig rebre una alerta de l’hospital on me n’informaven. No sabia que estigués ingressat.

M. té 91 anys i és molt fràgil. No hi ha un tractament curatiu per oferir-li. Fins ara ha viscut sol, tot i les seves limitacions, amb la supervisió dels fills. És una persona molt lliure.

Des de l’estiu, l’he visitat moltes vegades a consulta i a casa. Es queixava de diverses coses. Tenia molts motius per les queixes. Jo l’explorava i ho orientava i intentava evitar-li proves i desplaçaments fora de casa.

Em deia que s’ofegava. Però té una malaltia pulmonar obstructiva crònica i un cor dilatat i s’havia ofegat altres vegades. Em deia que perdia pes però continuava enèrgic fent les seves coses com abans.

Jo ajustava el tractament de les seves múltiples malalties. Una mica d’això una mica d’allò, intentant frenar la descompensació. Li trucava i el visitava sovint per veure si millorava. Feia el que podia.

De tant en tant, sentia una remor al cap, la sensació de no entendre per què passaven els mesos i no millorava. Tanmateix hi ha massa soroll al meu voltant. Faig massa coses a l’hora. Sovint no tinc control.

No ho vaig veure venir.

No li he demanat ni una radiografia en tots aquests mesos.

Des d’ahir tinc un neguit. L’intento ensorrar dins meu sota la quantitat de trucades, visites i tràmits que m’ocupen la jornada al CAP. Tinc por de trucar-li i que em confronti. Sé que no hagués canviat gaire el que passarà però no em tranquil·litza.

Finalment, he parlat amb ell. Hem quedat per demà. Cap retret, la confiança de sempre. Però el neguit no marxa.

Demores en les proves

La Maria, de 70 anys, va trucar al consultori pel juny. Havia anat a urgències de l’hospital per dolor abdominal. Només li havien prescrit analgèsics. Tenia por de venir. Però, quan vaig insistir, va venir. Dolor abdominal… i icterícia conjuntival. Mal assumpte! Demano analítica i ressonància per veure el pàncrees. Els resultats de les anàlisis i l’ecografia urgent que va fer un company de l’equip mostren una colèstasi.

Com que aviat me’n vaig de vacances, truco a una cirurgiana de l’hospital. És juliol. La citen, la visiten, li fan proves. Com sospitava, malauradament, és un càncer de pàncrees.

La deriven a l’hospital de tercer nivell. Fan tots els estudis, li posen una pròtesi biliar, programen la intervenció, la consulta a oncologia…

Al desembre, uns 6 mesos després de demanar la ressonància, l’administrativa que fa les tramitacions em comunica que ara “ja la pot tramitar”. Que si encara la vull demanar.

La Maria, en aquell moment, ja està ingressada a cures pal·liatives. Amb un pronòstic de vida ben curt.

Per al centre que ha de fer les proves diagnòstiques demorar la programació, desprogramar, endarrerir una prova… potser sembla “només” un tema burocràtic. Però per algunes persones una demora diagnòstica pot ser la diferència entre la vida i la mort

Primum, non nocere

La Maria té trenta-set anys i treballa en una residència d’avis, amb el conseqüent sobreesforç físic que comporta l’atenció a persones dependents. Va venir l’altre dia per una lumbàlgia mecànica de set dies d’evolució que havia millorat parcialment amb tractament antiinflamatori; abans de venir amb mi, però, havia anat a urgències, on li havien fet una radiografia estrictament normal, com correspon a una lumbàlgia mecànica en algú jove sense signes d’alarma. Quan li vaig preguntar perquè havia anat a urgències enlloc de venir a la consulta, em va respondre. “perquè així allà ja em fan la radiografia i m’ho miren tot”. En el que ella no havia pensat és en que aquest “mirar-ho tot”, li havia suposat rebre una dosi de radiació totalment innecessària.

Demora diagnòstica

Aquesta és la història d’en Rafael, un home vidu de més de 80 anys, que viu sol i té un hort del qual ens porta verdures fresques sovint.

En una revisió (juny) constatem en les seves anàlisis una microcitosi. Els seus glòbuls rojos són més petits del que seria “normal”… Sembla que li falta ferro i, ufff!, de vegades té restrenyiment, de vegades diarrea.

Alarma! A la seva edat i amb aquestes dades, cal descartar un càncer de la via digestiva.

Qui dia passa…

El Pablo té 26 anys, una nena de 2 anys, és cambrer i a l’abril farà un any que està de baixa per una hèrnia discal lumbar, amb compressió de l’arrel i radiculopatia i falta de força a la cama esquerra.

En aquest temps, la mútua de la feina li ha fet una RMN i dos EMG, on s’objectivava una lesió del nervi. La seguretat social li ha fet una rizòlisi, amb molt discreta millora.

Dolor de genoll

En Jordi em pregunta si puc avançar la visita que té amb el traumatòleg de referència… D’un hospital concertat, que no depèn de l’ICS.

En Jordi presenta un bloqueig del genoll. Li fa molt de mal. Tant, que no pot caminar, ni anar al seu hort, ni fer res de la seva vida quotidiana…

Entre l’espasa i la paret

Era juny de 2014 aproximadament, quan va entrar a la consulta una dona que no arribava als 35 anys. Em vaig presentar, era la primera vegada que la veia per la consulta, ella va fer el mateix i immediatament va passar a explicar-me el motiu pel qual venia.

Al novembre de 2013 la seva vida havia fet un gir inesperat. Després de visitar a la seva ginecòloga per una cita rutinària, li havien comunicat que el CA19.9 – un marcador tumoral de fetge, pàncrees, colon i recte- sol·licitat en l’anàlisi de sang estava elevat.

Això és el que hi ha

En Joan ve a la consulta disgustat.

El digestòleg que li ha fet la colonoscòpia l’ha renyat perquè li tocava el control dels seus pòlips fa un any…

Ha estat tot l’any en la llista d’espera. Ha anat en 4 ocasions al nostre hospital de referència a reclamar, sense cap èxit. No ha estat “culpa” seva… A programació li han dit totes les vegades que “no es pot fer res, que això és el que hi ha”.

Que bé que funcionen les concertades!

Fa unes 5 setmanes, la Maria ve a la consulta explicant-me al·lucinacions visuals i olfactives…

Després de fer-li la història clínica, l’exploració… demano unes anàlisis, una consulta a salut mental i una TC cranial. Cal descartar que hi hagi alguna malaltia orgànica.

Disfressant demores

La Conxi treballa en un forn de pa. Manipula safates amb el pes de les barres de pa i les pastes durant 8 hores.

Fa uns mesos va venir a la consulta explicant una clínica típica de canal carpiana bilateral, amb el signe de la sacsejada inclòs.

Demano una radiografia (al nostre hospital de referència no programen visites a traumatologia si no hi ha radiografies fetes…) i faig una derivació a traumatologia perquè l’operin.

Sembla ben clar que té una canal carpiana quirúrgica!

Avui ha vingut la Conxi, per un altre motiu.

De passada, em comenta que, als 4 mesos de la meva derivació la va visitar el traumatòleg. I li va demanar “una prova” (una electromiografia?… Si, això!).

Amb la clínica de la Conxi, és obvi que té una canal carpiana. I que cal intervenir-la abans que es deteriori més la neuropatia… No cal un electromiograma!

I sap que, doctora? Vaig preguntar quan em farien la prova i em van dir que té, al menys, un any de demora! Un any!

Potser semblo malpensada. Però és sospitós que es demanin proves innecessàries per patologies clarament quirúrgiques… No serà una manera que la pacient no consti en les llistes d’espera?