Quan parlem de medicina al CAP?

“Caldrà revisar anualment l’escala CHAD2ds2-Vasc i HAS-BLED en tots els pacients amb diagnòstic de fibril·lació auricular per tal d’assolir l’objectiu que ens demanen”

És dilluns. Són les 14h.

Tots els metges del CAP estem reunits a la  biblioteca del centre.

El nostre director ens fa una sessió d’una hora sobre les novetats en l’Acord de Gestió que l’empresa signa amb cada Centre d’Atenció Primària. Aquest any s’introdueixen nous indicadors i ens explica que, de moment, no assolim els requeriments que exigeix l’Acord.

Durant una hora, debatem sobre on cal registrar l’indicador, quin sentit té aquest indicador, la necessitat d’obtenir llistats de cada consulta amb els pacients que no compleixen l’indicador perquè cada metge revisi les històries d’aquests pacients i altres detalls (tots ells numèrics i feixucs). Continua llegint

Però…, què s’han cregut?

La Maria té 84 anys, viu sola, en una habitació rellogada en un mas proper al poble.

Es va quedar vídua fa 4 anys. Va viure un temps en un pis de la capital de comarca, però va acabar tornant al poble perquè no se’l podia pagar. Els seus nebots mai s’han interessat per ella.

Té un deteriorament cognitiu associat a l’edat (no una demència), però encara conserva un acceptable grau d’autonomia. Continua llegint

Encadenats?

Com en una cadena de muntatge, en què aquell que té una tasca qualsevol, per mínima que sigui, si no la fa, el producte final pot no funcionar bé i ha de ser rebutjat, així passa en aquest moment en la nostra societat.
Si el policia es nega a actuar en un desnonament. Si el jutge es nega a processar-lo.
Si el metge es nega a fer aquella recepta de la privada que no aporta benefici al pacient. Si el director/a d’un centre de salut es nega a aplicar directives injustes.
Si el mestre, malgrat la seva situació precària a les classes, segueix creient en el valor de la seva tasca educativa i la realitza.
Si el periodista denuncia les injustícies i comunica amb rigor, honestedat i transparència.
Si els pares, malgrat les seves dificultats econòmiques, segueixen educant els seus fills en l’esperit crític i en uns valors humanistes.
De vegades, veure que una sola persona manté els seus principis malgrat l’adversitat i més enllà del que li pugui passar si ho fa, ens esperona. Actualment no ens falten aquest tipus de referents. Allò que ens falta és valentia per seguir-los.