La Irene plora. Jo també

Conec la Irene fa més de 12 anys, des que vaig arribar al poble. Era una dona enèrgica, positiva, que ho portava tot endavant. Malgrat la seva malaltia cardíaca, des que va tenir una febre reumàtica a la infància… Va cuidar la seva germana, que va morir de la mateixa cardiopatia… Ha superat dues intervencions cardíaques per posar-li pròtesis (ara mecànica). Diabètica, amb ACxFA, en TAO, polimedicada… Ho tira tot endavant… Les seves malalties, la casa (massa gran, massa lluny de tot), els néts (que cuida quan la filla, separada, els hi deixava), el marit (amb qui no té una bona relació)… Continua llegint

Anuncis

Fent de metge de capçalera: deixar la porta oberta

En Joan ve perquè te símptomes compatibles amb una síndrome gripal.

Mentre li faig la IT, xerrem una mica… No li agrada tenir la baixa, perquè s’haurà de quedar a casa…

Em diu: “estic pitjor a casa que treballant”… “Perquè dius això?”, pregunto. “Bé, la meva dona està fatal, no hi ha qui la suporti”. “Que vols dir?”. “Jo ja no puc més, sempre deprimida, sempre queixant-se, mai té ganes de res, mai riu, no tenim relacions…”

“La voldries deixar?” pregunto. “Si, però no ho faré… Em fa molta pena”.

En Joan té una expressió trista… Se sent cansat. Molt cansat. No es pot permetre estar més temps de baixa. Ha de treballar. Ha de fugir de casa… No en parla amb ningú, d’aquest tema.

No se què dir-li. Li ofereixo que vingui a parlar amb mi quan cregui que li fa falta.

Quan marxa, em dóna la mà i, mirant a terra, em diu… “Gràcies, no sap com li agraeixo!”…

La porta de casa sempre oberta

La Mary consulta per un dolor a l’espatlla. Mentre l’exploro diu “estic una mica depre”. Acabo l’exploració de l’espatlla i ràpidament pregunto què vol dir amb això de que està una mica depre. Sense més preàmbuls engega: no estic bé amb el meu marit ni amb mi mateixa ni amb res, només amb els meus fills. Tinc ganes de plorar, d’escapar, però no puc anar enlloc. Fa molt temps que no sóc feliç i em costa viure. I gairebé sense interrupció segueix: el meu marit m’estima molt però no puc parlar de res amb ell, no m’escolta, no s’interessa per mi ni per res del que em passa, no es preocupa per cap tema domèstic ni dels fills. Torna de treballar i es posa amb les seves coses. Fins i tot jo, que no condueixo, m’he de preocupar de quan s’ha de posar benzina al cotxe, quan arriba una factura d’alguna cosa es posa a cridar contra mi i els meus avantpassats. Continua llegint