Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint

Anuncis

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…” Continua llegint

Comiat

Entra en Ramon, a qui conec de fa més de 10 anys.

Vinc per tres coses, em diu…

Una, la piga que ha crescut una mica… Dermatoscòpia, queratosi seborreica. Continua llegint

Deduccions portàtils condicionades per l’aire

En Tino és un metge amb el qual vaig coincidir en un consultori d’un poble de costa, és educat com pocs i un tros de pa. De tant en tant ens enviem algun missatge per wasapp o ens fem una trucada… Fets que ajuden a conservar l’amistat. Aquesta és la reproducció d’una conversa wasappera.

Cómo van los calores por el centro?

Aquí no funciona el aire y estamos como

en una sauna.  tino1

A nosaltres ens va passar el mateix

la setmana passadatino2

Una pacient es va desmaiar a la sala d’espera  tino1

La parella va posar la queixa pertinent  tino4

A l’endemà els tècnics ja eren al centre arreglant l’aire.  tino5

MORALEJA:  un desmai d’un pacient té més poder

que tot l’estaf sanitari; portàvem dies queixant-nos del problema.

El món funciona així  tino6

Me lo has quitado de la boca…

Pactaremos un desmayo, jeje    tino7

Vale la pena

Si tens algun pacient amb dots artístiques…

és el seu moment.  tino8

También puede valer algún rentista  tino9

Informàtic de capçalera

Estàvem acostumats a conèixer els nostres informàtics, en sabíem el nom i ells/elles sabien el nostre. Era tot fàcil, però…

Calia externalitzar!

No sé si ens comportarà molts problemes però l’anècdota és curiosa i fa pensar que cal la proximitat.

Expliquem-la! Continua llegint

Gràcies i més gràcies…

És de les coses que més m’han emocionat en la meva pràctica quotidiana: que algú em doni les gràcies. No cal que vagin acompanyades d’un present, tan sols d’un sincer somriure (o unes emocionades llàgrimes).

El gràcies que et dona una companya a qui acabes d’ajudar en un dubte.

El gràcies del fill que ve a comunicar la mort de la mare.

El gràcies de la professional que es jubila i amb qui ara m’adono que he compartit poques coses i se’ns ha acabat el temps…

El gràcies, fins i tot per escrit, del resident amb qui hem compartit aprenentatge.

El gràcies de…

El gràcies de la senyora de la neteja (mai és un senyor…?) en desitjar-li bon cap de setmana.

La meva vida professional està plena de desgràcies,

Compensades, amb escreix, per un món de simples

gràcies.

GRÀCIES!