Luís

En Luís vivia amb la seva mare fins que va morir fa 13 anys, quan el vaig conèixer. No té família aquí ni tampoc massa enlloc, ni amics ni ningú… Beu massa. Al cap d’un temps se li diagnostica una encefalopatia de Wernicke derivada de l’alcoholisme, una diabetis insulinodepenent, i una patologia urològica inespecífica, de la qual no sabem exactament el nom ni el tractament. Continua llegint

Terra de ningú-1

Desconec si alguna vegada us heu sentit a Terra de Ningú, jo de moment no i us puc ben assegurar que no m’agradaria gens, al llarg de més de 20 anys treballant com treballadora social sanitària m’he trobat puntualment en situacions com aquestes però el fet és que darrerament han augmentat significativament .

A Terra de ningú són aquelles situacions de persones a les quals les administracions públiques no els donen respostes, ni a les seves necessitats ni la protecció que haurien de tenir. Com a exemple us explicaré  un cas  en què he estat treballant més d’un any i encara hi segueixo. Continua llegint

Desig d’eutanàsia

Després de cuidar la seva dona, que anava perdent el senderi, durant anys, en Pere, de 78 anys, ha claudicat i ha pres la decisió de buscar un lloc on la cuidin.

Fa tres mesos que està en una residència, la millor que ha trobat.

Ara s’ha d’operar del genoll. No es podrà valer per ell mateix. I està sol. La filla treballa. Haurà de busca un lloc provisional on el puguin cuidar. No en troba cap.

Ja fa unes quantes consultes que em parla d’un tema: l’eutanàsia. Continua llegint

La Irene plora. Jo també

Conec la Irene fa més de 12 anys, des que vaig arribar al poble. Era una dona enèrgica, positiva, que ho portava tot endavant. Malgrat la seva malaltia cardíaca, des que va tenir una febre reumàtica a la infància… Va cuidar la seva germana, que va morir de la mateixa cardiopatia… Ha superat dues intervencions cardíaques per posar-li pròtesis (ara mecànica). Diabètica, amb ACxFA, en TAO, polimedicada… Ho tira tot endavant… Les seves malalties, la casa (massa gran, massa lluny de tot), els néts (que cuida quan la filla, separada, els hi deixava), el marit (amb qui no té una bona relació)… Continua llegint

Sexe oral

Avui és dissabte. Tant temps desitjant aquest moment i per fi els fills són fora de casa. Sopem i veiem  les notícies. Ens mirem. Perquè no escapolir-nos? Decidim marxar al cinema i després a prendre un refresc sense alcohol… Riem, passegem, no sé de què parlem, potser de la pel·lícula, potser de res important, ves a saber… Comença a fer fred, una excusa per tornar. Ens agafem la mà.  Podem estar sols, un al costat de l’altre. Ell és arquitecte, vidu amb dos filles. Jo separada, biòloga amb un fill. Podem fer el que vulguem, fins i tot allò que més ens agrada… Continua llegint

La responsabilitat dels fills

Quan vivia, el marit de la Carme salava seitons. Una vegada, me’n va regalar un pot. Els agradava menjar bé, i beure bé, també…
Era una parella de les que sempre venien junts a la consulta. D’aquelles que consulten en parella. Quan estàs analitzant un problema del marit, la dona posa cullerada explicant allò que li passa a ella… I quan estàs amb un problema d’ella, el marit recorda que ha oblidat explicar-te un detall del seu problema. I interromp la conversa.
Vivien sols, al poble. Els fills, a la ciutat. Els veien algun cap de setmana. Poc. “No volen saber massa de nosaltres”. Mai els van acompanyar a la consulta, ni van contactar amb nosaltres per interessar-se per la salut dels seus pares.

Continua llegint

Ai, si tingués diners

Fa un parell de mesos vaig visitar en Miquel, un home de 86 anys, per disminució d’agudesa visual. En Miquel és un home sa i autònom. Es solter i viu sol d’una petita pensió i amb una petita ajuda que li proporcionen els serveis socials per a les feines de casa. Té la visió perduda d’un ull des de fa anys, i ara hi veu molt poc de l’ull bo, només ombres. Vaig demanar una valoració oftalmològica urgent explicant la seva situació i limitació funcional. L’informe de retorn diu que el diagnòstic és una cataracta i em donen  la instrucció de fer una derivació a oftalmologia per via “normal”. Li explico al Miquel la valoració de l’oftalmòleg. “Ai, si tingués diners m’ho arreglarien aviat”. Davant les limitacions pregunto si pot viure sol, que necessitarà més ajuda, que si ha pensat en una residència. No, no vol anar a la residència, prefereix seguir a casa amb les ajudes que té. Continua llegint