A la meva iaia no la toco

Obro la porta de la consulta.

Entra la Michelle.

-“Quant de temps sense veure’ns, doctora!”-m’aixeco i ens abracem. La Michelle té un somriure ample i sincer. És càlida tota ella.

La Michelle és dominicana. Té 56 anys

-”Quant de temps sense veure’t, Michelle!”

-Sí, doctora. He estat al meu país. El meu germà es va posar malalt i vaig anar a cuidar-lo. I m’ha passat una cosa molt grossa en tornar a Espanya”

Comencem la visita que ja veig que serà llarga. Els caribenys viuen la vida de forma pausada, es prenen el seu temps per contextualitzar i explicar les coses. Escoltar a la Michelle és narrativa en majúscules.

Fa 9 anys que la Michelle cuida la Nora. La Nora té 93 anys. Viuen les 2 juntes des que va morir l’Antònia.

La Michelle era abans la cuidadora de l’Antònia que era una dona que vivia a Madrid. Va estar cuidant-la 6 anys. Quan va morir, un dels gendres de l’Antònia va proposar-li a la Michelle venir a cuidar a la seva mare (la Nora) a Barcelona. La Michelle va acceptar. D’això ja fa 9 anys. Continua llegint

Anuncis

La batalla

Quan a l’Armando li van trobar una fibril·lació auricular en un ingrés a l’hospital i va sortir d’alta amb Sintrom®, li vaig plantejar a ell i a la seva filla la idoneïtat del tractament. L’antecedent d’anèmia per sagnat intestinal secundari a angiodisplàsies de no feia gaire mesos feia que els ho plantegés. Vam estar parlant del risc d’ictus, per una banda, i del de sagnat, per una altra. Vam acordar no continuar el tractament anticoagulant. Això no va ser entès a les consultes externes de cardiologia on el seguien per la insuficiència cardíaca. Continua llegint

La senyora que volia morir a casa i va morir a l’hospital

La Pepita era una senyora de més de 80 anys que jo visitava des de feina molt temps. Xerraire, afectuosa, que es preocupava pels seus i vivia sola a casa seva. Els fills i els nets vivien a prop i l’anaven a veure sovint. Havia passat la mort del marit i d’un fill, la vaig acompanyar en els processos de dol. Va requerir un ansiolític durant un temps, que es va poder retirar. No tenia grans patologies, però un parell de vegades l’any es venia a “fer un repàs” i xerràvem una estona. Sovint em preguntava: «I vostè com està, doctora?» Estava satisfeta amb la seva vida i la seva autonomia, parlava de que algun dia es moriria “quan Déu vulgui, jo estic preparada”. Parlàvem sovint de la mort amb tranquil·litat, davant de la filla que l’acompanyava, que es posava una mica nerviosa. Com a altres persones un dia li vaig preguntar on li agradaria morir i em va contestar sense dubtar: “a casa meva”.  Continua llegint

La Maria vol morir a casa

Fa dies que la Maria no es troba bé. Està molt cansada i s’ofega.

La Maria té 91 anys, és vídua des de fa més de 20. No té fills i un nebot i una neboda s’ocupen d’ella. “ Sort tinc d’ells, perquè em tracten com a una mare”, ens explica en una de les visites a domicili.

Ara fa un mes que no surt de casa perquè té por de caure. Té por de la nit, de no despertar-se. Ahir la seva neboda es va quedar a dormir amb ella. Continua llegint

Vetllant el seu son

La Maria plora sense parar. S’acaba de morir el seu marit a l’hospital. Plora per la seva mort però sobretot plora perquè “no m’han deixat acomiadar-me d’ell, després de 50 anys junts!!!”. “Jo, que em vaig acomiadar de tothom, de la mare, del meu germà…, perquè no vaig poder fer-ho del meu company de 50 anys?”. Continua llegint

No està bé dir-ho… però és veritat!

A cau d’orella la Isabel ens deixa caure… “no està bé dir-ho, però de vegades tinc unes ganes que es mori!”

Cuida del seu home de tota la vida. Sempre ha fet la feina de casa. Ha pujat els fills (“tot nois, per desgràcia”). Sense cap ajuda. Al contrari. Ella havia d’ajudar en les feines de l’hort quan era temporada. Continua llegint

No trobo les paraules

Conec de fa temps la Joana i el seu marit. Vénen sovint a la consulta.

Ja fa més d’un any que la Joana va començar a “canviar”. Estava agressiva, s’enfadava amb facilitat per coses poc importants, fins i tot em renyava per alguna qüestió de l’atenció rebuda… El marit em va posar sobre la pista (ell ja feia uns dies que, sense tests, tenia el diagnòstic!): la Joana s’angoixava molt perquè anava perdent la capacitat per trobar les paraules; semblava que sabia què volia dir però no se’n sortia; a més havia perdut algunes altres capacitats instrumentals. I tot plegat l’angoixava. Continua llegint