No està bé dir-ho… però és veritat!

A cau d’orella la Isabel ens deixa caure… “no està bé dir-ho, però de vegades tinc unes ganes que es mori!”

Cuida del seu home de tota la vida. Sempre ha fet la feina de casa. Ha pujat els fills (“tot nois, per desgràcia”). Sense cap ajuda. Al contrari. Ella havia d’ajudar en les feines de l’hort quan era temporada. Continua llegint

No trobo les paraules

Conec de fa temps la Joana i el seu marit. Vénen sovint a la consulta.

Ja fa més d’un any que la Joana va començar a “canviar”. Estava agressiva, s’enfadava amb facilitat per coses poc importants, fins i tot em renyava per alguna qüestió de l’atenció rebuda… El marit em va posar sobre la pista (ell ja feia uns dies que, sense tests, tenia el diagnòstic!): la Joana s’angoixava molt perquè anava perdent la capacitat per trobar les paraules; semblava que sabia què volia dir però no se’n sortia; a més havia perdut algunes altres capacitats instrumentals. I tot plegat l’angoixava. Continua llegint

Sóc un número

Fa temps que es respira mal ambient al CAP. Amb la nova direcció ningú està content. Mai saps on són i, quan el dia a dia -de vegades- es complica, hem de solucionar nosaltres mateixos els problemes sobre la marxa: substituint companys que tenen el dia de lleure  i ningú els ha tancat l’agenda, o afegint a la teva agenda els pacients de l’altre company que està malalt.  La sensació que tenim molts és d’anar a la deriva, de caos, que ningú es preocupa per nosaltres, els que treballem al CAP. Continua llegint

Posar el pacient al centre és una acció, no un pensament, ni una teoria

Posar el pacient al centre vol dir:

  • Fer-se càrrec del pacient, del que li passa, de les seves especificitats…
  • Encarregar-se del pacient, responsabilitzar-se de l’atenció al seu problema de salut i, si té necessitats d’altres nivells assistencials, fer possible que rebi l’assistència que precisa.
  • Saltar-se els circuits habituals, quan són els mateixos circuits els que impedeixen que el pacient rebi l’atenció adequada, a la qual té dret. Continua llegint

La Rosa ha mort avui a urgències de l’hospital

Amb 94 anys, feia temps que estava enllitada, totalment dependent de la seva cuidadora, que la tenia que feia goig veure-la. S’havia aprimat tant, que era pell i ós. Les nafres de decúbit es tancaven de forma miraculosa, amb les cures de la cuidadora i la supervisió de la infermera.

Fa temps, un assistent social va proposar ingressar-la en un centre sociosanitari. Li semblava que les condicions de la casa on la pacient havia viscut sempre “no eren adequades”… Vam parlar amb els fills: el que vivia amb ella i el de fora. Coneixíem la pacient des que era una persona vàlida i sabíem que era feta a “l’antiga”, de les que les residències li semblen llocs on familiars irresponsables abandonen les persones que haurien de cuidar a casa. Ella mateixa va cuidar el seu marit a casa fins a la seva mort… Continua llegint

Quan dubtes si aprofundir més…o no!

La Paula ve a renovar la recepta electrònica.

Està contenta. El tractament per al dolor lumbar crònic que li vaig recomanar, li va molt bé. No li fa mal, tot i que ha fet un trasllat de pis… Sembla mentida! Li vaig prescriure amitriptilina, a dosis baixes, al vespre.

Li pregunto de què va aquest trasllat que ha fet… Amb qui viu… Continua llegint

Una recepta i molts insults

Ens ho comenta avui l’administrativa del centre a l’hora de plegar. Encara està nerviosa pel que li ha passat durant el matí. Un home d’uns cinquanta anys, desconegut, s’ha dirigit a ella i el diàleg ha anat més o menys així:
– Vinc perquè em feu una recepta, tot ensenyant una prescripció d’un centre privat amb una marca de claritromicina.
– Li donaré visita amb la metgessa.

Continua llegint