Tarda d’estiu. Molts companys ja estan de vacances. Fa una calor sufocant!. Les agendes estan retallades al 50% i s’obren al dia. Sembla que avui el món s’aturi amb aquesta calor.
A les 17,30 s’obre la porta de la consulta de cop i entra esverada una administrativa amb un senyor de mitjana edat assegut en una cadira de rodes. Està pàl·lid a més no poder. Porta embolicat en un drap, un dit de la mà. S’ha tallat amb una serra elèctrica al taller de fusteria mentre treballava. Continua llegint
Avui he llegit un tuit que deia: “com més hi penso, més dubtes tinc que haguem de fer ecografies a l’Atenció Primària. No fem domicilis, no veiem pacients terminals, no veiem nens…” Continua llegint
Dia rere dia la nostra consulta constata el que sabem però ens neguem a acceptar:
Veiem com llisquem cap a el terreny d’enfrontament amb companys i ciutadania.
Patim com la resignació ha passat a ser la “qualitat” més comuna dels i les professionals i els/les pacients. Continua llegint
La Halima és filla de la Fatiha. No ho he sabut fins avui que ha vingut a visitar-se amb la mare. En el seu país, fins fa relativament al seu país d’origen, no s’usaven els cognoms, i per això el cognom de la Halima no coincideix amb el dels seus pares. Es veu que, en els adults, aquí hem pres com a cognom allò que en realitat és una mena de sobrenom. Continua llegint
Fa un parell de mesos vaig visitar en Miquel, un home de 86 anys, per disminució d’agudesa visual. En Miquel és un home sa i autònom. Es solter i viu sol d’una petita pensió i amb una petita ajuda que li proporcionen els serveis socials per a les feines de casa. Té la visió perduda d’un ull des de fa anys, i ara hi veu molt poc de l’ull bo, només ombres. Vaig demanar una valoració oftalmològica urgent explicant la seva situació i limitació funcional. L’informe de retorn diu que el diagnòstic és una cataracta i em donen la instrucció de fer una derivació a oftalmologia per via “normal”. Li explico al Miquel la valoració de l’oftalmòleg. “Ai, si tingués diners m’ho arreglarien aviat”. Davant les limitacions pregunto si pot viure sol, que necessitarà més ajuda, que si ha pensat en una residència. No, no vol anar a la residència, prefereix seguir a casa amb les ajudes que té. Continua llegint
El neguit del futur… Vull expressar aquí el meu neguit pel que fa por que pugui passar d’aquí a uns anys. La prevenció i promoció de la salut que fèiem les infermeres a la primària es perd poc a poc, almenys on m’arriba la meva visió. Som menys cada vegada, sobretot si, com aquest any, tenim moltes baixes i alguna jubilació, tot sense cobrir, clar! Continua llegint
Una senyora de 50 anys em porta un informe d’atenció en un servei d’urgències, per al meu coneixement. És una senyora sana, que ve poc a la consulta. Em llegeixo l’informe de xxxx Grupo Hospitalario, on va anar per ser atesa de manera més ràpida que al “seguro”. Transcric l’informe:
MOTIU DE CONSULTA: dolor abdominal + dolor riñones Continua llegint
Per la seguretat del pacient i la pròpia, em pregunto per la repercussió que tenen certs reials decrets lleis sobre la seguretat, en un país amb un alt percentatge d’accidentabilitat laboral i amb certes mancances en el camp qualitatiu de la seguretat del pacient. Per què ho dic?
Una de les estratègies prioritàries del Departament de Salut és promoure i millorar la seguretat dels pacients. Benvinguda és, necessària també. Però com conviu aquesta línia estratègica, amb l’entrada en vigor del Reial decret llei 20/2012 que modifica la prestació econòmica d’incapacitat laboral temporal, penalitzant, i molt, el fet d’estar malalt? Continua llegint
Avui, a les escales mecàniques de la sortida del tren he aturat tres lladregots que intentaven obrir-li la motxilla a un noi. “Si callo sóc còmplice” he pensat. I m’he anat indignant poc a poc. La indignació, com un reflux, s’ha anat obrint camí des del meu jo més profund, ha recorregut l’esòfag, ha fet tremolar tímidament les cordes vocals, s’ha convertit en paraula….”eh! perdona!”. Rebombori a l’escala ensardinada de gent. Una de les persones del grup dels lladregots m’ha fet callar. El noi de la motxilla s’ha girat. Els altres dos individus han fet veure que li recollien del terra quelcom que li havia caigut, en actitud benèvola. La indignació ha continuat tamborinejant les cordes vocals amb més força ara, i de la mà de la ironia ha dit: “ah, que només li recollíeu alguna cosa que se li havia caigut, no m’hi havia fixat”. I han marxat escopetejats. Bé, jo també he marxat escopetejada. Com si fos l’argument d’una pel·lícula he trucat a una amiga per dir-li què havia passat i on em trobava jo i què anava a fer (comprar un croissant per dinar I amagar-me a la biblioteca, alterant el meu trajecte habitual a domicili….i si em seguien??). Se m’ha acabat la bateria. I aquí, des de la meva fortalesa (la biblioteca) escric. I penso. No serà això el que estan fent amb nosaltres? Observem què està passant al nostre voltant i tenim tanta por que callem. Bloquegem la indignació, no la deixem tamborinejar les cordes vocals, emetem un crit sense so, aire embrutat per la covardia…Ens fan tenir tanta por (a perdre la feina, a sentir-nos sols, a les represàlies…) que callem i mirem a terra mentre seguim pujant unes escales mecàniques que no sabem on ens duen, però ens duen. I en aquest ofegar la indignació, ens ofeguem nosaltres mateixos, cada vegada més empetitits, més indiferents, més desesperançats i més avergonyits. Consentim. I enlloc de cridar ben fort al sindicat, imaginar propostes, informar al públic del que passa per poder protestar a través d’ells, utilitzar la força de la paraula al vent….ens amaguem a la biblioteca. I sense focalitzar la nostra lluita contra aquells que fan les injustícies, li anem a explicar les injustícies de la nostra vida laboral al metge. Al metge!!! Al que té un contracte de 25h setmanals amb el mateix volum assistencial (però sense dret a formació) que quan en feia 40h, al que li rebaixen les hores de guàrdia, al que li treuen dues pagues del sou (que conformen part del seu sou, són mal dites “extres”), i més enllà d’això, molt més enllà…al que dia a dia topa amb la situació social, l’acompanya, la consola (o si més no ho intenta)….I que també calla. I puja escales mecàniques en silenci veient com roben: al que no pot demanar ressonàncies, al que ha de derivar les ecocardiografies al cardiòleg, al que poc a poc i subtilment, li van apagant la veu. D’allà on ens portin, no sabrem si hi podrem tornar.
Avui més que mai hem de reivindicar el paper del metge de família abans que sigui massa tard.
Abans que deixem de recordar que teníem una veu.
En Jaume era un pacient d’edat avançada que vivia amb la seva dona en un pis senzill d’un barri obrer. Havien contribuït amb el seu treball a aixecar un país malmès per la guerra civil i una postguerra, i eren d’una generació que ha deixat als més joves millors condicions de vida. Continua llegint
Diaris de trinxera 