Por

Avui fa mal dia, i estic de domicilis. 
Faig els aguts i crònics que em pertoquen. Hi ha gent fantàstica que et rep a casa seva amb tota la bona fe de qui ve a ajudar-te. 
El darrer domicili, em crida l’atenció per poc usual, surt de la norma habitual dels domicilis. 
Arribo al domicili em trobo el pacient al llit amb tot de menjar i begudes a l’habitació acompanyat per un familiar. Valoro, exploro, pregunto…. Les respostes són confuses, ningú sap ni quan ni com…  intento esbrinar i les meves preguntes s’interpreten de forma hostil. 
Per un moment em sento sola en un domicili aliè, atrapada entre pacient i familiar, que no estan d’acord amb les indicacions que se’ls hi dona.  És de nit i plou, el domicili és estret i jo només puc pensar en el moment de sortir sense que allò se’n vagi de mare. 
Finalment surto al carrer, em tremola tot el cos, no sé si serà només del fred. 

Adoro i m’encanta fer domicilis, però reconec que és una situació de risc, que no és prou valorada.

Persistents

 

Emmalaltir és inevitable, arribarà en un moment o altre en el nostre procés de vida.

Els professionals sanitaris sovint oblidem el risc que suposa estar en contacte permanent amb la possibilitat d’emmalaltir. Aquestes probabilitats augmenten exponencialment si parlem de malalties noves amb un alt índex de contagiositat.

Això és el que ha passat amb la COVID. Moltes ens hem contagiat en aquest any 2020 mentre ateníem als nostres pacients als Centres d’Atenció Primària i als seus domicilis. És normal: vam estar exposades des del principi i és un risc que assumim des del dia que ens comprometem professionalment amb l’exercici de la medicina.

Quan reps el diagnòstic d’afectació per una malaltia desconeguda entens que hi ha poca informació fiable que t’orienti sobre què passarà i et prepares per transitar per una situació desconeguda.

Al principi confies en les informacions que asseguren que serà un procés lleu, curt i sense conseqüències importants perquè ets una persona jove i sense antecedents patològics d’interès. A poc a poc, la vida s’entesta a demostrar-te que la teoria no sempre s’ajusta a les realitats individuals.

Superades les 3 primeres setmanes de pneumònia bilateral vaig pensar (com tants d’altres) que la malaltia arribava al seu final, que el meu cos es refeia i que podria reprendre la meva vida tal com havia estat fins abans del contagi. No va ser així. És a partir d’aquell moment en què va començar l’autèntic calvari: setmanes i setmanes d’incertesa i desesperança en què he descobert totes les limitacions d’un cos que fins ara havia estat imbatible.

Respecte a les decisions

Ve la Remei a la consulta, em diu que està cansada de fer dietes que mai li funcionen. Les suporta una temporada però després cau de nou en la dieta de sempre. Assegura que no menja per tenir el pes que té. Em comunica que ha decidit fer-se una gastrectomia, ja n’havíem parlat del tema, inclús amb endocrinologia, tot i el seu IMC de 42, a la seva edat no acaba d’entrar en cap protocol. La Remei té 74 anys. Ha trobat una clínica privada que li fan, pagant el preu dels estalvis de la seva vida. Donat  que la decisió és conscient i lliure assumint els riscos que comporta, acompanyo en aquest procés.

Carta d’una estudiant de medicina al seu tutor de la rotació de medicina de família

En aquests dos mesos de rotació, he après molta medicina. Molta més medicina de la que s’estudia a la Universitat, molta més de la que ens pregunten als exàmens. En aquests dos mesos, he après que tenim una sala d’espera plena de gent que fa dies que està esperant veure’ns, que hi ha pensat moltes i moltes hores. He après que les persones que entren a la nostra consulta tenen mil problemes més dels que podrem veure amb l’exploració física o totes les proves complementàries del món. He après que els pacients que seuen davant nostre agraeixen que els mirem, que els preguntem, que els deixem parlar, que ploren i que necessiten una mà o un “tot anirà bé”.

Seguretat del pacient

Avui he vist 41 persones: 24 programades i 17 “urgències”.

Les programades tenen 10 minuts de temps a l’agenda. 240 minuts, 4 hores. I mai n’hi ha prou amb 10 minuts per persona. Consulten per 2-3-4 motius diferents… impossible abordar-los tots en 10 minuts.

Les “urgències” són persones sense visita programada. Es presenten al taulell demanant ser ateses ja. Es van “col·locant” enmig de les programades. La infermera fa la primera atenció i, si considera necessària una visita mèdica, les atenc quan em queda un espai de temps lliure enmig de les programades.

Respecte per la capacitació de les infermeres

En Pere, de 40 anys, té una esclerosis múltiple. Necessita una cadira de rodes elèctrica per desplaçar-se. Últimament té més espasmes musculars i no pot posar els peus als pedals de la cadira. Els pedals s’han hagut de reparar i soldar diverses vegades i ja no s’aguanten ni es poden reparar.

En Pere va amb els peus arrossegant per terra, fet que li ha causat diferents lesions als peus i caigudes perquè s’hi entrebanca.

No estaran esperant que em mori?

En Pere fa dos anys que és en llista d’espera perquè li posin una pròtesis de genoll.  Ell, que era tan actiu, que tenia un hort… Fa dos anys que tot just es pot moure pel dolor. Avorrit i malhumorat passa els dies rondinant i amargant la vida de la seva parella (que també te els seus problemes de salut) i els seus fills (que prou feina tenen per sobreviure).

Finalment, el programen per a la intervenció. Tots, sobretot ell, ho celebrem. Sabem que és una intervenció en una persona complicada: fibrosi pulmonar, cirrosi hepàtica… Però, tot això ja ho saben a l’hospital. Els “especialistes” de pneumologia i de digestiu fa anys que el visiten.

Les pastilles per dormir

Sóc conscient que les benzodiacepines són perjudicials en la gent gran. Augmenten les caigudes, la pèrdua de memòria, la demència…

Quan algun pacient les pren -sovint fa anys- provo de fer alguna cosa perquè les deixi. Però hi està “enganxat”. No és que les necessiti per dormir, sinó que les necessita per no tenir “mono”. Per tant, és difícil retirar-les.

Les pors irracionals a la consulta

Pors recollides en les consultes dels últims dies:

 Dona de 70 anys em diu que té por de tenir artrosi.

 Mare que porta a la filla amb mal de panxa lleu, perquè el germà va tenir mononucleosi i té por que sigui el mateix

 Dona sana de 85 anys que demana pastilles pel colesterol perquè li fa por tenir-lo alt i que li passi alguna cosa.

 Dona amb migranya coneguda que s’ha fet una TC cranial per si tenia alguna cosa al cap.

Diagnòstic: solitud + llista d’espera per un problema “no urgent” (segons el conseller!)

Als 88 anys, encara fa totes les tasques de casa. I el dinar per la seva filla cada dia. És vídua fa 5 anys. Tota la vida anant amb el marit arreu… Tots dos sols, sense amics. “Ens aveníem molt”…

Viu sola. Ve perquè li costa dormir. “Li dono moltes voltes a les coses”. “Amb el meu gendre, no m’hi avinc gens”. “No vull molestar”. “Els néts, viuen al meu pis, a Barcelona”… “Però… Mai em vénen a veure”… “Què vol, els vells ens hem d’anar retirant de tot”. “Abans m’agradava cosir, i fer ganxet, i puntes de coixí…”. “Llegeixo, però amb una cosa d’aquestes electròniques, amb les lletres ben grosses”.