Les paraules (i els seus efectes secundaris)

La sala d’espera estava buida. Només hi havia una persona, que semblava tranquil.la llegint un diari. Encara jo no havia acabat la meva feina. Quan la Rosa va marxar, necessitava respirar profundament abans de sortir fora i continuar amb més consultes. Quan jo vaig llegir l’últim nom de la meva llista, el Manel es va aixecar ràpidament i va venir cap a mi amb el seu diari mig obert encara. No l´havia vist mai i crec que ell a mi tampoc. Em va donar la mà abans de seure, com fan gran part de la gent anciana que acut a la consulta. Mentre ell deia per què tenia cita, jo vaig observar que es vestia amb roba acolorida: una camisa de quadres, una jaqueta i uns pantalons que conjugaven amb certa harmonia  els tons marrons, verds i taronges. Semblava un home de poques paraules i potser una mica introvertit, almenys aquesta va ser la meva primera percepció. Em va dir: “la meva consulta avui serà curta, només necessito que em doni una nova recepta perquè la farmacèutica diu que aquesta ja no serveix. Jo necessito medicaments fins que arribi la meva doctora de vacances”.  Llavors em vaig adonar que ell no sabia que ara tenia una nova doctora, la qual era jo. Continua llegint

No marxi, doctora!

No em deixa de sorprendre com de pacients són la majoria dels pacients.312temps-001

Crec que a hores d´ara, ja en som moltes que pensem “vull fer això però no així” .Jo particularment estic en la recerca de poder fer les coses millor, però de moment no me´n surto, ans el contrari. M´engresco en projectes que em fan créixer professionalment i que vull pensar que milloren l´atenció que dono als meus pacients però que passa? el temps és limitat, no puc ser per tot i això fa que l´assistència a consulta se´n ressenti i quan hi soc… buff! ( preciós i esgotador alhora). Continua llegint