Metge de família de l’hospital

Si camina massa ràpid, l’Amaia s’ofega. Abans no li passava

Fa un any, quan van començar els símptomes, vam detectar una fibril·lació auricular a la consulta. Després, l’ecocardiograma va confirmar el diagnòstic de miocardiopatia hipertròfica. I una anèmia associada amb origen incert.

Des de llavors, l’Amaia segueix controls amb la cardiòloga de zona i ve a consulta aproximadament cada mes. La medicació ha permès que toleri la dispnea i s’habituï a la nova vida.

L’Amaia viu amb el seu fill gran.

Té 51 anys i és autònoma. Li agrada caminar, sortir i entrar amb amics i anar al teatre.

No li agrada sentir-se malalta ni haver d’estar condicionada per visites freqüents als serveis mèdics. Continua llegint

Anuncis

Xarxa de seguretat

Vaig a veure l’Amàlia a casa seva. Fa poc que treballo en aquest centre i encara no la conec. No contesta. Al cap d’una estona pico el timbre de la veïna, la Remei, que tinc apuntada a la llista de contactes, i que m’envia el seu fill, que viu al pis de dalt, a obrir el portal. Continua llegint

“Especialista de l’ull dret”

En Miquel ve a la consulta i em diu:
Doctora, fa uns dies vaig anar a l’hospital al control d’oftalmologia, perquè com ja sap no hi veig de l’ull dret, per aquell accident que vaig tenir.
Estranyada penso, ostres deu ser que el citen per més d’un any???
Li responc què necessites de l’oftalmòleg?
Doncs mira, estic perdent vista de l’ull esquerre des de ja fa un temps. Li vaig comentar a l’oftalmòleg de l’hospital i em va dir: per això has de demanar hora a l’oftalmòleg de zona. Continua llegint

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure. Continua llegint

Les visites a casa d’en Joan

Després de 9 mesos de no treballar al poble, l’Antoni em fa arribar, mitjançant una companya, la notícia de que s’ha mort el seu pare: «Digues a la doctora que ha mort el pare. Ella l’havia cuidat molt, vull que sàpiga que ha mort fa uns dies a l’hospital».

Aquesta notícia em porta a pensar en el Joan, la seva dona Dolors, el seu fill Antoni i els altres fills, la seva casa, la seva vida i la seva història.

En Joan era un home de poble, d’origen humil que havia treballat per tirar la família endavant, els quatre fills i la seva dona Dolors. El vaig conèixer quan ja era gran, amb els seus problemes i la mirada una mica sorneguera. Als 80 anys encara anava al bosc a fer llenya. Amb el temps van anant apareixent més malalties i amb elles més relació entre nosaltres. Una colecistectomia va ser l’inici de la seva davallada física i psíquica. Una litiasi biliar, una colecistitis crònica i una intervenció que es va complicar i el va portar a un llarg ingrés hospitalari. Un  bon dia li van donar l’alta de l’hospital amb una gran ferida quirúrgica abdominal oberta que havia de curar per segona intenció, una gran debilitat i molt poques ganes de viure. Li van donar l’alta de l’hospital quan va estar mínimament estabilitzat perquè si hi hagués estat més temps s’hauria mort de tristesa i de no menjar, li varen dir els metges. O sigui que cap a casa, sense avisar-nos, és clar. Visites i cures quasi diàries que feia la infermera amb delicadesa. Cures de la ferida que mica a mica anava tancant i xerrades al llit sobre què li passava, els dies a l’hospital, la por de morir-se i al mateix temps les poques ganes de viure. Junts anàvem valorant les petites millores, l’esperança que tot acabaria bé, que tornaria a caminar i a trobar petites alegries que l’empenyessin  a seguir vivint. Vol dir que me’n sortiré? em deia. I jo li contestava que creia que abans em jubilaria que no es moriria ell. I se’n va sortir, amb molta debilitat a les cames, li va costar poder sortir al pati. Al cap d’unes setmanes ja el visitàvem al menjador, estirat en una gandula, i a l’estiu, a la fresca de la terrassa. La Dolors sempre al seu costat i quan podia explicava els seus propis mals. Quan anàvem a casa seva a visitar-lo entràvem per la cuina, la porta sempre oberta i la llar de foc encesa quan feia fresca. Era llaminer, i tot i la seva diabetis menjava pastissos i flams, era l’única cosa que li entrava. Ens ensenyava la nevera plena de flams amb satisfacció. Continua llegint

Gràcies, sobretot, per escoltar

En Pedro ve a buscar els resultats de les seves anàlisis. La diabetis no està massa ben controlada. Reconeix que no es pren massa seriosament les mesures dietètiques i que passa molt temps a la seva butaca mirant la tele.

Jubilat i vidu, originari d’una altra comunitat, va venir fa 3 anys al poble, per ajudar i acompanyar la seva filla. Arran de la separació pateix un estat depressiu, i cal que algú cuidi del nen.

Li pregunto com està la seva filla. Què fa ell durant el dia. M’explica els problemes de conducta del nét, que té problemes a l’escola i ha d’anar al psicòleg…

L’escolto, programo l’analítica per d’aquí sis mesos i ens acomiadem.

Quan està prop de la porta em diu:

– Gràcies per tot. Però, sobretot, per escoltar. No t’ho trobes gaire, això…

Llenguatge no verbal

En Igor és polonès. No parla ni un borrall de català, castellà, anglès, francès… Sol venir a la consulta amb un amic, que parla anglès… L’hem visitat uns quants anys. Ha tingut una fibril·lació auricular; li hem fet el control del tractament anticoagulant; li hem fet les visites de seguiment… Com hem pogut. Amb el seu amic de traductor. Amb llenguatge gestual, quan el seu amic no ha pogut acompanyar-lo… Continua llegint