Ara no em puc morir

La mare té 94 anys i viu sola en una comunitat autònoma que està a punt d’entrar en la fase 2 de la desescalada.

Cada dia parlo amb ella i sap que ja pot sortir a passejar al carrer però ella no vol. Ha vist a les notícies que una filla va estar dies buscant  la mare que va morir a l’hospital fins que va poder trobar el seu cos. Això li va semblar espantós, no saber on era la mare. També ha vist que a altres països enterren els morts per coronavirus en fosses a terra. I ella no vol morir en aquestes condicions.

Julia

Avui és dimarts. En realitat és igual quin dia sigui, és un altre dia que ens fa despertar dins aquest malson. Però avui, dimarts, ens hem aixecat amb més força, gràcies als missatges d’una de les milers i milers de persones que acudeixen als Centres d’Atenció Primària. I crec, amb el seu permís, que per explicar la seva història, el millor és reproduir el que ella ens ha transmès.

Hola Dra., buenos dias! Estoy  profundamente agradecido por la ayuda e interés personal que me ha brindado. De no ser así, seguro que sería una menos.

Ayer cuando me trajo la ambulancia,  me dijeron que tenía que esperar horas, para ser atendida.  No pasaron media hora, cuando no podía respirar.  Avisé y tenía el oxígeno en 75. Enseguida me atendieron.

Y aquí estoy,  ingresada. Justo en la planta que está un amigo enfermero.

 Sigo sin fiebre

 Dicen que avanzó al otro pulmón

 Julia, és una dona de 52 anys que la primera setmana de març tornava d’un viatge a Roma. Havia marxat a veure uns familiars que allà hi viuen. És hipertensa i viu amb el seu marit de 71 anys amb un munt de comorbiditats.

Va consultar per primera vegada per una tosseta recurrent i febrícula. L’exploració era normal. Els diferents professionals sanitaris i no sanitaris que la van atendre i sobretot les seves metgessa i infermera de capçalera, han estat diàriament fent el seguiment telefònic del seu estat. Això ha fet que tornés al CAP en dues ocasions més. No ho veiem clar. La incertesa a què estem habituats, actualment és per moments, insuportable. La primera vegada que la vam fer tornar, va comportar una primera atenció al nostre hospital de referència. Les exploracions complementàries feien decidir que la pacient tornés a domicili. La segona vegada, insisteixo, fruit del seguiment telefònic diari a la Júlia, ha comportat, aquest cop si, l’ingrés.

Des de la seva solitud a una habitació anònima de l’hospital, Aquest matí per whatsapp, ens donava amb esperança les gràcies a tots els professionals d’Atenció Primària que cada dia estem lluitant per sortir d’aquest malson.

Força i ànims! Per tots nosaltres!

Atenció Primària

Dolor i soledat. Soledat i dolor

Vaig a una visita a domicili d’una pacient assignada a una companya.

La Dolores té 92 anys i viu sola. He parlat amb la dona del seu net, que és qui l’ajuda de la família. La Dolores es queixa de dolor, la truca i l’hi diu, i ella no ho pot fer gran cosa. Viu a una hora de distància i només hi pot baixar els caps de setmana. Per això ens ha avisat.

Arribo a casa de la Dolores. M’obre de seguida quan a l’intèrfon em presento com la doctora. La dona del seu net ja l’havia avisada. Les dues treballadores socials de l’ajuntament que van anar-hi fa unes setmanes no van tenir tanta sort: “escolto la ràdio cada nit i sento que hi ha molta gent que es vol aprofitar de les persones grans, no obro a qualsevol”. Com a conseqüència d’això, l’ajuda a domicili a què té dret s’endarrerirà.

30 de novembre

Matí del 30 de novembre. Últim dia de vaga d’ AP.

Soc metgessa de família d’ un equip urbà i avui estic de serveis mínims.

No he parat però no he tingut moltíssima feina.

Entre visita i visita, esgarrapo segons per mirar el mòbil i veure que està passant. Tinc una sensació estranya: el meu entorn continua de vaga i en canvi, a la premsa i a les xarxes socials sembla que tot hagi tornat a la “normalitat”.

El dolor d’estar sol

En Manolo ve “d’urgències” perquè ahir va anar “d’urgències” a un altre centre on li van dir (segons explica) que, pel motiu de consulta, havia d’anar al seu metge de capçalera.

El motiu de consulta és un dolor a l’espatlla / cervical de… 17 anys d’evolució després d’una caiguda. Ha estat visitat pels traumatòlegs de referència. Pel servei de rehabilitació. Per la unitat del dolor… Periòdicament, cada 15-20 dies, ve a la consulta pel dolor. Ho ha provat tot i res és efectiu.

En Manolo és un immigrant del sud d’Espanya fa més de 50 anys. No sabia llegir quan va emigrar. I segueix sense saber-ne. Va treballar molt. Va tenir dos fills. Va construir-se una gran casa amb piscina en una urbanització. Amb les seves mans i els seus recursos. Fa 17 anys, després de 2 anys de malaltia de la seva dona, als pocs dies de morir ella, va caure al cementiri sobre la seva espatlla esquerre. Té dolor des de llavors. Cap procediment ni medicament ha aconseguit alleujar el seu dolor. Sempre que parla del seu dolor acaba parlant de la malaltia de la seva dona.

La por

Avui faig consulta en un altre centre. No conec els pacients…

Entra la Rosa. Veig que té 82 anys que no pren medicaments i que consulta poc el metge.

M’explica que consulta perquè se sent estranya. Quan està en una conversa es perd i és com “si no estigués allà”. Diu que perd el fil. De fet, el perd mentre parlem.

Com va la memòria? No gaire bé.

Ha tingut problemes amb els diners? No.

Abraçades

La Rosa, de 92 anys i que viu sola, ve a la consulta amb la seva filla.

És una pacient difícil. Quan li convé aconseguir alguna cosa, plora, crida, diu que els seus fills “passen” d’ella. Truca a l’ajuntament, a la Creu Roja, al 061 per demanar atenció urgent.

Cap cuidadora ha aguantat més de tres mesos amb ella. Ningú no la suporta.

Sovint truca al consultori, i sempre aconsegueix convèncer l’administrativa que el seu problema és més urgent que els de la resta dels habitants del poble. Tot i això, mai no li hem trobat un problema vital físic que requereixi atenció urgent.

Jo no soc ningú

Ella ha mort aquesta nit en un box d’urgències de l’hospital. Sense ningú al costat.

Vídua amb 5 fills, sempre venia sola a la consulta. Qui sap si es prenia bé els fàrmacs. No hi havia manera de comprovar-ho. Quan li preguntava qui l’acompanyava a les visites dels especialistes sempre deia que els seus fills no podien faltar a la feina.

Malalta crònica, polimedicada, dependent, sola. Difícilment complia el tractament farmacològic. I el dietètic, encara menys. Va anar empitjorant sense que ningú se n’adonés. No hi havia ningú de la família per adonar-se’n.

Desesperació

La Rosa ha vingut a la consulta pels resultats analítics de la seva mare, a qui atenem en el seu domicili. La mare ens ha autoritzat a donar-li els resultats.

La Rosa viu a 30 km. Té dos germans que viuen al poble i uns altres dos que viuen en altres pobles. A menys distància que ella. Però tots “són homes”. Ella és la que se’n fa càrrec de quasi tot allò relacionat amb la salut de la seva mare.

Ja ho va fer amb el seu pare, que va morir fa un parell d’anys després de llarg temps de malaltia crònica complexa amb ingressos i reingressos a l’hospital.

La Rosa ja va haver d’afrontar l’actitud de la seva mare, que deia no necessitar ajuda, i “l’absència” dels seus germans, que no veien allò que no els convenia veure.

L’alta

Divendres ens vam assabentar que donarien l’alta a un pacient de la nostra UBA després de sis mesos d’ingrés.
Es tracta d’en Jaume, un senyor de 61 anys que vivia sol en una habitació mal ventilada i estreta, en un pis compartit amb una família amb qui no té cap mena de vincle, en un 5è pis sense ascensor d’un barri perifèric. Sabem que tenia fills, però no els vam conèixer mai, ell no hi tenia cap mena de relació. Era fumador, tenia una cardiopatia isquèmica i també problemes greus amb l’alcohol, amb una desnutrició proteica i una hepatopatia crònica. Passava temporades llargues sense venir, apareixia a fer-se cures. Un dia va presentar una cel·lulitis amb febre alta i hipotensió. El vam enviar a l’hospital, on ha estat ingressat tot aquest temps, de l’hospital a un centre sociosanitari i viceversa, patint amputacions successives a ambdues cames. El darrer mes havia estat ingressat en una unitat de convalescència.