L’alta

Divendres ens vam assabentar que donarien l’alta a un pacient de la nostra UBA després de sis mesos d’ingrés.
Es tracta d’en Jaume, un senyor de 61 anys que vivia sol en una habitació mal ventilada i estreta, en un pis compartit amb una família amb qui no té cap mena de vincle, en un 5è pis sense ascensor d’un barri perifèric. Sabem que tenia fills, però no els vam conèixer mai, ell no hi tenia cap mena de relació. Era fumador, tenia una cardiopatia isquèmica i també problemes greus amb l’alcohol, amb una desnutrició proteica i una hepatopatia crònica. Passava temporades llargues sense venir, apareixia a fer-se cures. Un dia va presentar una cel·lulitis amb febre alta i hipotensió. El vam enviar a l’hospital, on ha estat ingressat tot aquest temps, de l’hospital a un centre sociosanitari i viceversa, patint amputacions successives a ambdues cames. El darrer mes havia estat ingressat en una unitat de convalescència. Continua llegint

Emergències…?

Un matí qualsevol en un consultori local del sud de Catalunya.

8 del matí. Reviso resultats d’analítiques… La Fina, embarassada, té un sediment patològic i cultiu positiu per E. Coli; la truco per telèfon per explicar-li; li deixo la prescripció a punt al mostrador. PCR de parotiditis positiu en la saliva d’en Marc: el truco per explicar-li mesures de protecció per intentar evitar la transmissió de la malaltia.

La primera visita és la Irene, una dona en emergència social: plora desconsoladament; l’acaben d’acomiadar de la seva feina; té 53 anys… Dubta poder tornar a treballar. Té dos fills i viu sola amb ells.

……….

Truquen a mitja consulta. Han trobat un home mort a terra, al costat del seu llit. Vaig al domicili: El Màrius té signes de possible traumatisme cranial; probablement ha caigut del llit en intentar aixecar-se; es tracta, però, d’una mort accidental; comparteixo amb el metge forense i activo procediment per a certificació judicial.

Quan torno a la consulta m’esperen una colla de pacients… Continua llegint

Luís

En Luís vivia amb la seva mare fins que va morir fa 13 anys, quan el vaig conèixer. No té família aquí ni tampoc massa enlloc, ni amics ni ningú… Beu massa. Al cap d’un temps se li diagnostica una encefalopatia de Wernicke derivada de l’alcoholisme, una diabetis insulinodepenent, i una patologia urològica inespecífica, de la qual no sabem exactament el nom ni el tractament. Continua llegint

Però el problema és un altre

El senyor Joan té 84 anys, viu i està sol, té dolor.

Tinc escales per avaluar el seu dolor, tinc un arsenal terapèutic que no li basta el que li quedi de vida, per assajar-los tots, però…… pel que crec que seria el conhort més important per al seu dolor: NO ESTAR SOL… no tinc res! Continua llegint

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…” Continua llegint

MÚSICA MESTRA!

Fa uns cinc anys que vaig a veure una pacient de 99 anys al seu domicili. Va marxar a Argentina amb els seus pares durant la guerra civil i va ser l’única germana que va  tornar, després de la dictadura, a viure a Barcelona. És mestra de música. Viu sola. No té família i els caps de setmana es troba amb unes amigues del barri que l’acompanyen a missa a l’església del Pi. Aquest és tot el contacte que té amb el “món exterior”. Continua llegint

Solitud

En Gerard té 32 anys. Quan ve a la consulta, mira a terra i parla amb veu molt baixa.

La seva mare, habitualment no es mou de casa, perquè “està cansada, no té forces…” Està així des que el seu marit la va deixar fa més de 20 anys. Consumeix dosis molt altes de tranquil·litzants, que li van prescriure allà on vivia abans que la coneguéssim. Tots els nostres intents de deshabituar-la, han estat un fracàs. Ella no accepta que té una dependència. Quan l’hem derivat a l’equip de salut mental, mai no hi ha anat. Sempre entra sola a la consulta. Continua llegint