Carta de comiat al meu infermer

Estimat

avui 31 de gener és el teu últim dia com a interí a la UBA que compartim

Fa 9 anys que ets el referent de salut per a les persones que tenim assignades a la UBA.

La nostra no és una professió de “mercenaris” que puguin ser intercanviables els uns per altres: no som especialistes focals com els companys hospitalaris (que són professionals que atenen pacients només per un motiu concret de consulta en un moment concret) Nosaltres som especialistes en persones i famílies: el nostre valor professional, com especialistes en atenció primària, és el coneixement que acreditem al llarg del temps de la persona i el seu context; el vincle que som capaços de crear. Això és el que ha demostrat, reiteradament amb extensa bibliografia, millorar la salut de la població que atenem (i disminuir-ne la seva mortalitat). I això, que seria l’objectiu de la nostra feina, no s’aconsegueix en un dia.

Tu tens aquest vincle amb la població que atens: et reconeixen, t’estimen com a tal i també confien en tu perquè t’ho has guanyat a pols durant tots aquests anys.

Els resultats quantitatius de la nostra UBA (allò que valora anualment la nostra empresa amb el complement de productivitat variable) són impecables i els qualitatius (si hi hagués la voluntat d’analitzar-los) també ho serien. De fet, en aquest moment present has estat capaç d’assumir el maneig de la nostra consulta durant 2 mesos mentre jo estic de baixa i durant tot aquest temps només has tingut un suport puntual mèdic perquè la meva substitució ha estat minsa. Això només ho pot fer algú que coneix i domina la població que atén.

Però, malgrat tot, avui deixes la feina que has estat fent els darrers 9 anys perquè tot això no ha estat suficient. Sabem com funciona el sistema, però no per això compartim decisions com aquesta que el que fan és empitjorar la situació ja prou malmesa dels nostres centres d’atenció primària. Es fa impossible d’entendre que una persona que fa tants anys que està vinculada a l’empresa no tingui un contracte ja, a hores d’ara, estable i de continuïtat.

Por mi parte, querido compañero, gracias infinitas por todo este tiempo compartido. Por haber podido aprender juntos y por creer en una profesión que, a pesar de los embates, resiste con uñas y dientes gracias a profesionales como tu, que creen en el inmenso valor que tiene lo que hacemos dentro de nuestras consultas, en nuestra comunidad y en los domicilios.

Vayas donde vayas, ¡mucha suerte! Fue un placer.

La calidesa de l’atenció

Ja fa temps que m’hauria d’haver jubilat com a metgessa de família.

M’he entossudit a seguir un temps més. I, sovint, em surt a compte…

Entre molts altres, avui atenc a un home jove, per 3 o 4 consultes aparentment sense massa importància, de les que en podríem dir aparentment fàcils. L’entrevista i tota la visita duren uns 10 minuts (potser menys).

L’atenc en una consulta que no és l’habitual meva, ajudo a una altra companya. No el conec de res, ni ell, crec, a mi.

En aixecar-se em somriu (encara sota la mascareta), i em diu:

“A partir d’ara serà la meva metgessa de capçalera?”

Amb certa tristor li dic que no (ai, la longitudinalitat…!); li explico breument…

Em diu:

“Ah!, entenc…

Doncs, moltes gràcies per decidir seguir!”

Cuando no llegas

Al salir de la psicóloga me iluminé. “Qué diferencia hay entre tus compañeros que crees que lo llevan mejor y tú?” parecía obvio, pero no lo había visto. Quizás ellas han sabido des del principio que no podíamos llegar a todo, que somos humanos, que no todo depende de nosotras. Y entonces me di cuenta de lo interiorizado que tenía el mensaje de “tienes que llegar a todo, la salud de las personas depende de ti, tú puedes con esto, esto está por encima de todo”. Desde el inicio de la pandemia y desde muchos lugares se nos ha ido conduciendo a este estado mental: sociedad, instituciones, políticos, medios de comunicación…Ahora toca darlo todo porque la gente nos necesita. Nosotros podemos con esto, lo sacaremos adelante. Ahora esto está por encima de tu hijo, tu pareja, tu madre y hermanos. Por encima de tu felicidad y de tus planes de futuro. Ahora toca estar al 100%. Sois heroínas. Estos mensajes no calan igual en todas las personas. Quienes tenemos miedo a decepcionar, algo de inseguridad y somos durillas con nosotras mismas lo interiorizamos más. Y ese nivel de exigencia y de autoexigencia podía ser útil durante los primeros meses, pero ahora se hace extenuante. Ese nivel de exigencia y autoexigencia podría haberse visto correspondido con más recursos, más reconocimiento, más validación de lo que sentimos y nos angustia, pero esto ha brillado por su ausencia desde muchos lugares, sobre todo desde donde se toman las decisiones importantes, y esto genera mucha frustración. Porque no podemos con todo. Porque somos profesionales comprometidas, dedicadas y trabajadoras, pero este sinvivir, este desasosiego, este llevar las energías al límite desde hace más de 16 meses no puede durar mucho más. Porque nuestras familias no pueden aguantarlo mucho más.

Y en esas estoy, recolocándome. La teoría me la estoy aprendiendo, pero esta manera de funcionar la he automatizado. Supongo que para poder estar un poco mejor nos tenemos que situar en otro lugar mental, como aquellos que dicen “tenemos que aprender a convivir con el virus”. Bajar las revoluciones, no machacarse, asumir que no podemos llegar a todo, cuidarse, apoyarse en la red, dejarse arropar por las compañeras, defender lo que crees sin dejarse el aliento, disfrutar de tu vida y de los tuyos…En ese camino ando.

Morir

Morir

Hi ha remor de fons. Canvia novament la situació.

Sense adonar-nos, s’omplen de dubtes i preguntes les nostres visites diàries al CAP. També els amics i coneguts ens tornen a consultar. Ens escriuen, ens truquen i ens pregunten el nostre parer perquè confien en nosaltres.

Rebem noves directrius des de dalt que es contradiuen les unes amb les altres en qüestions d’hores. Ens recorda tot plegat un escenari que pensàvem ja superat.

I enmig del daltabaix, la vida i la mort s’obren camí. Les històries a atenció primària se succeeixen amb sindèmia i sense.

Ell vol morir.
Quan ho verbalitza sembla més gros del que és però fa molts anys que vol morir. I ho hem parlat moltes vegades abans d’ara perquè ens coneixem de fa anys. La metgessa de família i el pacient haurien de poder trobar sempre aquest espai segur d’intimitat per explicitar un dolor tan gran.

Ell no se s’amaga: està esgotat i m’ho ha explicat moltes vegades (primer a consulta i, quan la dependència ja va ser invalidant, al seu domicili)

Però ara la llei l’empara.

N’ha parlat amb les seves filles; amb la seva dona encara no s’hi veu amb cor. Es fa difícil explicar a algú amb qui has compartit camí més de seixanta anys que la vida se’t fa massa grossa.
Ho haurem de fer plegats perquè ell vol que sigui jo qui l’ajudi.

I es posa en marxa un mecanisme paral·lel a tot el que passa al nostre voltant.
Mentre la bogeria social va agafant embranzida (amb les seves proves diagnòstiques i les seves corbes d’incidència), trobem espais per deliberar amb les filles, amb la seva dona, amb companys i companyes d’arreu del territori que en saben moltíssim d’ajudar a morir. Els necessito perquè a mi em costa posar distància entre les meves creences, l’estima que li tinc a ell (i a la seva família) i el respecte al seu desig. Aconseguim un espai de suport entre professionals que ens permet debatre sobre tots els aspectes ètics i sobre les nostres pors.

Aprenem la logística (de la mà de molts companys i companyes administratives) que és nova per a totes i encetem un procés on l’administració i els desitjos de les persones van en paral·lel.

I tot frueix.

Però la mort no es planeja ni s’organitza, s’obre pas sense avisar.

I les coses canvien de rumb i nosaltres ens hem d’adaptar. Entre totes, trobem la manera de resoldre-ho sense trair el desig. Finalment, ell pot acomiadar-se com volia i marxa en un sospir, sense fer soroll.

La filla m’envia un missatge quan tot ha passat. El dol no serà només per la pèrdua sinó també per tants espais compartits en aquests anys.

Però l’agraïment infinit és i serà sempre meu.  Ha estat un privilegi.

Gràcies a tots i totes pel suport.

ELA (Esclerosis lateral amiotrófica)

En un mes de julio le diagnosticaron a mi pareja una enfermedad rara, esclerosis lateral amiotrófica, algo más conocida por sus siglas ELA. Poco conocíamos al principio de dicha enfermedad. Nos negábamos a asumir la “sentencia” y pensábamos que se podían haber equivocado, pero la cruda realidad estaba ahí.

Pronto asumimos que era algo con lo que teníamos que vivir el tiempo que nos quedara, sabiendo que no era mucho y que sería muy duro.

Nadie sabe, si no ha pasado por esto, lo duro que es y sin embargo él lo llevó con una entereza envidiable.

Sembla que ets sents més segura

Parlo per telèfon amb la Maria. 86 anys. Donada d’alta de l’hospital fa 8 dies per una pneumònia COVID19. Ha estat 10 dies ingressada. Des de l’alta, li he trucat a dies alterns.

Es troba bé. Sense febre ni ofec. Li han recomanat aïllament 14 dies. Ho compleix rigorosament. El seu marit, de 87 anys portador de dues pròtesis de genoll i amb una rizartrosi severa es fa càrrec de cuidar-la. Té fills. Però ja veus, no els agrada molestar.

Són una parella que més aviat peca de prudent a l’hora de consultar. Tampoc els agrada donar-nos feina.

“Gracias, cuídate mucho”

Siento un cansancio emocional, de aquel que solo se quita con caricias que hoy no nos podemos dar. Pienso en mis compañeras del hospital, de las residencias, de los hoteles-salud, de los pabellones, cada día, aguantando la presión asistencial, trabajando de manera agotadora turno tras turno. Pienso en el trabajo reorganizado que estamos realizando desde la atención primaria, cambiante según las necesidades, con la angustia de la incertidumbre siempre. Pero en lo que más pienso es en los pacientes y en su sufrimiento, estén o no contagiados.

Joaquín vive y cuida de su madre, totalmente dependiente, desde hace más de seis años. Antes había cuidado de su padre enfermo de Alzheimer hasta que murió. Lo llamo para ver si necesitan alguna cosa, para saber cómo se encuentran. Me dice que están bien.  Cuenta que, desde que empezó el confinamiento, ha rechazado el servicio de la trabajadora familiar a domicilio porque era demasiado riesgo, no iban protegidas y cada día era una diferente.  Me explica que se encarga él de todo, “si no tardo una hora pues tardo dos, total no tengo otra cosa que hacer”.  Escucho y doy soporte. Recibe pocas llamadas y Joaquín tiene ganas de hablar. Lo noto inquieto. Como si tuviera algo importante que decirme, pero no acaba de hacerlo. Entonces, justo antes de despedirme se lanza:

Fatoumata

Avui ha vingut a la consulta Fatoumata. Fa un mes i mig que no té la regla i pensa que pot estar embarassada. Vol que li faci una prova d’embaràs per confirmar-ho.

Està molt nerviosa, el seu marit no en sap res.

Fatoumata fa set anys que viu a Catalunya. Té 34 anys i 5 fills, dos viuen al seu país amb la seva sogra, i dues nenes de 7 i 5 anys estan aquí amb ella. No parla gaire castellà ni català, però sempre es fa entendre. Fa dos anys va debutar amb una diabetis i va necessitar insulina des de l’inici. És complidora en visites, pel que fa a la dieta anem fent, però té glicades molt bones. Es posa molt contenta quan la felicito per les seves bones anàlisis.

Dolor i soledat. Soledat i dolor

Vaig a una visita a domicili d’una pacient assignada a una companya.

La Dolores té 92 anys i viu sola. He parlat amb la dona del seu net, que és qui l’ajuda de la família. La Dolores es queixa de dolor, la truca i l’hi diu, i ella no ho pot fer gran cosa. Viu a una hora de distància i només hi pot baixar els caps de setmana. Per això ens ha avisat.

Arribo a casa de la Dolores. M’obre de seguida quan a l’intèrfon em presento com la doctora. La dona del seu net ja l’havia avisada. Les dues treballadores socials de l’ajuntament que van anar-hi fa unes setmanes no van tenir tanta sort: “escolto la ràdio cada nit i sento que hi ha molta gent que es vol aprofitar de les persones grans, no obro a qualsevol”. Com a conseqüència d’això, l’ajuda a domicili a què té dret s’endarrerirà.

En Pere

En Pere té 60 anys. És divorciat des de fa 10 anys i té un fill de 32 anys que viu en parella i en una altra població. En Pere ha tingut alguna parella des del divorci, però en l’actualitat viu sol.

Fa temps que ens coneixem. Té diabetis i sempre acudeix als controls. Durant les visites parlem de la vida, de com viu ell, els seus pensaments i creences, a més de com es troba de la DM.

Dies enrere, a casa, es va trobar amb pèrdua d’estabilitat sobtada i mal de cap. Ell mateix va trucar al 061 i el van portar a l’hospital. Allà van diagnosticar-li càncer pulmonar amb metàstasi cerebrals.