He tornat de l’altra banda

He vuelto del otro lado

(texto en español)

No recordo haver estat malalta en els darrers 7 anys de la meva vida. El meu historial d’absències laborals per malaltia recull 3 embarassos i una intervenció quirúrgica per ruptura de lligament creuat anterior al 2011.

Tinc 44 anys, no tinc cap malaltia crònica i soc esportista des que tenia 14 anys.

Avui fa 23 dies que he hagut de deixar la feina.
Des d’aquell dia, visc en una habitació de 9 metres quadrats, aïllada del meu home i dels meus 3 fills. Ens comuniquem a través d’una finestra petita que dona al pati de llums de casa meva. La finestra és el meu contacte amb el món, el lloc per on entra el meu menjar i per on parlo (i veig) la meva família.

Soc metgessa de família i comunitària. La setmana del 9 de març vaig atendre a 5 pacients afectats pel coronavirus (2 a domicili i 3 a consulta). Aquella setmana encara no s’havia acceptat la transmissió comunitària i vaig visitar als 5 (que no complien criteris epidemiològics) sense mesures de protecció.

El dia 13 de març em van notificar que 2 d’ells havien donat positiu: vaig entrar en aïllament.

Durant 8 dies vaig fer vida normal dins d’aquesta habitació. Soc una persona disciplinada així que vaig organitzar-me una rutina saludable per tal de passar l’aïllament en les millors condicions possibles: gimnàstica 2 cops al dia, lectura evasiva, estudi i alguna pel·lícula per passar l’estona. Sense pràcticament adonar-me va passar el temps i ja estava preparada per reincorporar-me a la meva feina habitual. Continua llegint

Efectes adversos

Avui ha vingut en Roc a explicar-me “tot això que m’ha passat”. 28 anys. Amb antecedents d’atacs de pànic. Explica que, mentre estava sopant després d’estar tot el dia fent un trasllat de domicili, nota que, de sobte, tot li roda al seu voltant mentre sent un “pito” a l’oïda. Es posa tan nerviós que comença a respirar ràpidament. Al cap d’uns minuts, es mareja i les mans se li contrauen en pic de grua. Finalment, perd la consciència.

Fins aquí, penso… En Roc ha tingut un vertigen perifèric, un atac de pànic, ha hiperventilat i ha fet una alcalosi respiratòria.

La parella truca al 112 i en ambulància el porten a un CUAP de BCN. Quan arriba, ja està conscient, però encara té vertigen. Li administren sulpiride IM i, com que millora, el donen d’alta amb 200 mg de sulpiride cada 8 hores i betahistina 16 mg cada 8 hores.

Ostres! Penso… dosis de cavall dels dos fàrmacs!

En Roc explica que l’endemà, quan va anar a la feina, estava tan obnubilat i confós que els companys li preguntaven si “m’havia pres alguna cosa”…

És clar que s’havia pres alguna cosa, penso… una dosi excessiva de dos medicaments!

Al cap d’una estona d’estar treballant, comença a sentir una contractura dolorosa cervical, amb torsió del coll a l’esquerre, junt amb formigueig al cap i a una part de la cara.

Uf! Distonia de torsió, penso. Efecte advers de la dosi tan alta de sulpiride…

Va anar a urgències d’un hospital de BCN on el veuen 3 metges (portes i traumatologia). Li fan analítica, ECG, rx de tòrax i de columna cervical, TC de crani… i surt amb el diagnòstic de “tortícolis izquierda”, collaret cervical, AINES i diazepam. Ni sospiten l’efecte advers…

Per sort, entre tota la confusió, en Roc deixa de prendre el sulpiride i la betahistina. Tampoc es pren allò que li recomanen a l’hospital.

“No em prenc res fins que tu m’ho diguis…”

El vertigen ha desaparegut. La “tortícolis” també. Era un efecte advers d’un sulpiride que mai li haurien d’haver prescrit.

Li explico a en Roc com interpreto la seqüència dels seus símptomes i el paper dels medicaments que li han prescrit. Recomano que, en cas d’atac de pànic amb hiperventilació, respiri en una bossa de plàstic. Li explico la maniobra d’Epley per al vertigen. You tube m’ajuda.

Quan marxa, més tranquil, recordo un principi que sempre cal tenir el compte: Davant d’un símptoma de nova aparició, pensa sempre si pot ser un efecte advers d’un medicament.

De lo que es o no urgente…a lo que puedo y debo hacer

Es viernes y la semana colea. Estoy cansada, me está costando horrores coger el ritmo después de hacer vacaciones. Visito a un joven detrás de otro, ¡qué pereza! como dice mi residente. El siguiente viene para que le haga un PPD.  Como vosotras, pienso: jolines, no es un motivo de urgencia. Abro su historia y el diagnóstico de “Absència de llar” hace que pare, tome consciencia y le escuche. Me cuenta que ha tenido que salir de su país por miedo ya que su condición sexual está perseguida y penada allí. Llegó con su pareja hace meses y desde entonces viven y duermen en la calle. Necesita el PPD para poder seguir asistiendo al comedor social donde van a diario. Nunca tuvo casa aquí, ni fue desahuciado, simplemente está en la calle. Hacerle el PPD es la urgencia que presenta y yo se lo hago, porque entiendo que es lo único con lo que puedo ayudarle en este momento. Continua llegint

Queixes

Al menjador del CAP, la Dra Garcia es queixa de les persones que venen “d’urgències” per motius banals, burocràtics, crònics. Explica un cas, un altre. Una infermera li fa costat, explicant altres casos igualment “banals”. Altres metges i infermers participen en el debat qüestionant la conducta dels pacients i queixant-se de la mala utilització del servei “d’urgències”.

La realitat en el nostre EAP és que la majoria de metges tenen més de 10 dies de demora per cita prèvia. I no hi ha altra opció que “venir d’urgències” per accedir a visita en el dia per un problema agut o un assumpte burocràtic (IT, recepta…) que cal resoldre sense demora.

Què han de fer les persones que necessiten que se’ls resolgui el seu problema avui? Continua llegint

Què està passant?

En Josep fa anys que cuida la seva mare: te una demència, una ACXFA, pren ACOs… Ben controlada, amb supervisió i ajuda per totes les activitats de la vida quotidiana.

Avui ve a la consulta i m’explica que, mentre jo estava de vacances, va caure. En Josep va demanar una ambulància perquè la portés a l’hospital de referència. Ell hi va anar en cotxe.

Quan va arribar a l’hospital, no li van permetre passar al box d’urgències. Ni tan sols explicant que la seva mare tenia una demència. Continua llegint

Ens cal optimisme

He arribat d’hora avui. Només hi ha 3 administratius al meu CAP. Ells sempre arriben els primers.

Saludo amb energia, al matí tot està per descobrir encara.

El CAP està adormit.

Treballo en un centre molt gran a la ciutat. El ritme s’engega a poc a poc: fins d’aquí una hora no estarà a ple rendiment. A hores d’ara només hi ha soroll a la planta 0; és l’hora d’extraccions.

Entro a la meva consulta i obro l’ordinador. Em costa uns 10 minuts tenir el programa encès i les diferents pantalles amb material d’ajuda a consulta obertes en altres pestanyes. Continua llegint

Quan els especialistes claudiquen

Consulta un pacient crònic molt complex.

La seva malaltia basal és reumatològica, greu i molt complicada. El segueix un reumatòleg de tercer nivell fa anys. Amb el temps ha anat tenint afectacions cardíaques, digestives, respiratòries, hematològiques. Pren 25 medicaments. Alguns molt cars i de dispensació hospitalària. Cal administrar-li ferro parenteral periòdicament.

Quan es descompensa i per alguna raó ha de consultar de forma urgent, pot anar a l’hospital comarcal concertat (on no coneixen massa la seva complexitat i no poden accedir a la seva historia clínica primària ni a la del reumatòleg, però és a prop) o a urgències de l’hospital de tercer nivell (on tenen les seves dades clíniques, tot i que és més lluny). Continua llegint

Un mal de cap

Estic fent la consulta d’un company. La Rosa fa cara de decepció quan veu que “el seu metge” no hi és…

“Puc ajudar-te en alguna cosa”, pregunto.

La Rosa ha anat a urgències de l’hospital per mal de cap. L’han diagnosticada de mal de cap tensional. Li han posat un analgèsic i l’han tornat a casa. Està disconforme amb l’atenció rebuda. Vol que li demani una TC perquè té por de tenir un tumor al cap.

El mal de cap de la Rosa em sembla tensional. Com que no la conec (i tinc temps) li demano que m’expliqui coses de la seva vida. Continua llegint

El dia de demà!!!

Ahir  estava a la consulta amb una pacient, quan de sobte ve una companya infermera demanant-me ajuda perquè tenia una persona amb dolor toràcic a la consulta del metge del costat.

Normalment, si hi ha sospita d’un possible IAM, es col·loca el pacient a una consulta del CAP determinada. Però ahir va ser diferent. El pacient va anar directament  a la consulta del seu metge per explicar-li que tenia un dolor molt fort al pit. Continua llegint

El dolor d’estar sol

En Manolo ve “d’urgències” perquè ahir va anar “d’urgències” a un altre centre on li van dir (segons explica) que, pel motiu de consulta, havia d’anar al seu metge de capçalera.

El motiu de consulta és un dolor a l’espatlla / cervical de… 17 anys d’evolució després d’una caiguda. Ha estat visitat pels traumatòlegs de referència. Pel servei de rehabilitació. Per la unitat del dolor… Periòdicament, cada 15-20 dies, ve a la consulta pel dolor. Ho ha provat tot i res és efectiu.

En Manolo és un immigrant del sud d’Espanya fa més de 50 anys. No sabia llegir quan va emigrar. I segueix sense saber-ne. Va treballar molt. Va tenir dos fills. Va construir-se una gran casa amb piscina en una urbanització. Amb les seves mans i els seus recursos. Fa 17 anys, després de 2 anys de malaltia de la seva dona, als pocs dies de morir ella, va caure al cementiri sobre la seva espatlla esquerre. Té dolor des de llavors. Cap procediment ni medicament ha aconseguit alleujar el seu dolor. Sempre que parla del seu dolor acaba parlant de la malaltia de la seva dona. Continua llegint