Problemes de memòria

“Tinc problemes de memòria, doctora”…

“Si? Posa’m un exemple…

” No recordo on són les coses a la cuina.”

“I un altre?” Continua llegint

Anuncis

Ser metgessa de família: un privilegi

Ve a casa, sí, a casa. No és habitual, però a vegades… (sempre per alguna cosa molt personal).

És un avi. Un d’aquells avis amb edat suficient com per vantar-se’n: “estic content, perquè d’aquesta edat ja se’n moren molt pocs…”

L’avi està trist, l’acompanya la filla. Porta una plata de dolços i una ampolla de mistela; la porta de part de la seva esposa, que acaba de morir. “Vinc a complir el que em va encarregar: passi el que passi, porta-li…” Continua llegint

Interpretacions

De com les paraules adquireixen un significat diferent de l’original segons la interpretació que li donin les orelles que l’escoltin.

Tenim a la consulta la Sra. Ignàsia, de 92 anys, una dona gran, petita, vestida de negre, que recolza les mans sobre la falda amb un posat tranquil, solcat per les arrugues de la vida.  Viu sola, és autònoma i té el cap clar i els ulls vius. Continua llegint

Sexe oral

Avui és dissabte. Tant temps desitjant aquest moment i per fi els fills són fora de casa. Sopem i veiem  les notícies. Ens mirem. Perquè no escapolir-nos? Decidim marxar al cinema i després a prendre un refresc sense alcohol… Riem, passegem, no sé de què parlem, potser de la pel·lícula, potser de res important, ves a saber… Comença a fer fred, una excusa per tornar. Ens agafem la mà.  Podem estar sols, un al costat de l’altre. Ell és arquitecte, vidu amb dos filles. Jo separada, biòloga amb un fill. Podem fer el que vulguem, fins i tot allò que més ens agrada… Continua llegint

Demanant als sanitaris que facin de familiars…

La Mercè. Fa anys que és vídua, després de cuidar el seu marit amb demència durant anys. Ara viu sola, els fills es mantenen a distància. Als néts no els veu gairebé mai. Algunes tardes va al casal. Té dolor crònic i no tolera gairebé cap medicació (o no se la pren). No pot anar enlloc sense que algú l’acompanyi. Truca i ve sovint a la consulta. Ens truca abans a nosaltres que als seus fills. Solem xerrar una estona i se’n va continguda. El dia és tan llarg i se sent tan sola…. Continua llegint

Diagnòstic: solitud + llista d’espera per un problema “no urgent” (segons el conseller!)

Als 88 anys, encara fa totes les tasques de casa. I el dinar per la seva filla cada dia. És vídua fa 5 anys. Tota la vida anant amb el marit arreu… Tots dos sols, sense amics. “Ens aveníem molt”…

Viu sola. Ve perquè li costa dormir. “Li dono moltes voltes a les coses”. “Amb el meu gendre, no m’hi avinc gens”. “No vull molestar”. “Els néts, viuen al meu pis, a Barcelona”… “Però… Mai em vénen a veure”… “Què vol, els vells ens hem d’anar retirant de tot”. “Abans m’agradava cosir, i fer ganxet, i puntes de coixí…”. “Llegeixo, però amb una cosa d’aquestes electròniques, amb les lletres ben grosses”. Continua llegint

He de morir patint

Fa uns dies va morir la Carmen. M’ho ha vingut a explicar la seva filla avui. Va morir en un hospital, on va passar els últims dies sedada i tranquil·la. Tenia més de noranta anys. La Carmen era una dona de l’Aragó, d’una zona molt pobra, cinquena de quatre germans més, tots homes. El seu pare va morir jove, d’una pulmonia, la mare va quedar vídua amb els cinc fills i els va pujar amb penes i treballs. Els nois (nens) als 8 anys ja anaven al camp i al mercat a vendre allò que collien, descalços moltes vegades, caminant tota la nit per arribar Continua llegint